Pedro Sánchez s'ha convertit en un senyor de la guerra cultural. Les seves conviccions i l'aliança progressista que el sosté, l'experiència personal amb determinades campanyes i els pseudomitjans, i la necessitat de marcar perfil en el tram final de legislatura amb enquestes desfavorables ha fet que, a la topada amb Donald Trump, hi afegeixi la confrontació amb les grans tecnològiques. La "tecnocasta" de Silicon Valley va fer costat al president americà i a la seva impugnació a les regles del joc, cosa que els ha donat barra lliure per als negocis i els ha permès relaxar encara més els mecanismes de control. Han invertit en ell i ara esperen treure'n benefici mentre tributen a paradisos fiscals.
I un marc regulador és precisament el que Sánchez busca per perseguir els discursos d'odi a les xarxes socials. El govern espanyol va anunciar que les prohibiria als menors de setze anys i ara adoptarà un observatori (i mesurador) sobre la misogínia, el racisme o l'homofòbia a X, TikTok, Facebook, Instagram i YouTube. Es dirà Hodio. En el cas de l'antic Twitter, per exemple, des que el va comprar Elon Musk, amb qui el president espanyol ja se les ha tingut, aquesta mena de missatges s'han doblat per la pràctica desaparició dels serveis de moderació i els canvis a l'algoritme. Els mitjans de comunicació, per exemple, estan ara castigats i, per contra, es premien els continguts més cridaners i emocionals. Les xarxes no donen missatge, el fan circular. Però tenen marge per triar a què i a qui viralitzen i els seus filtres.
Sánchez vol treure els colors a les xarxes i poder-los demanar explicacions, i tal vegada imposar sancions si ho acaba regulant al codi penal. És evident que, en tot aquest assumpte, hi ha una dificultat per objectivar què són i què no discursos d'odi perquè, sovint, allò que, per qui la formula, és una crítica o una broma, per qui la rep és un insult, desqualificació, o deshumanització. Passa, per exemple, amb la política.
L'extrema dreta i els populistes, que troben a X i a altres xarxes una sensacional cambra d'eco i una certa impunitat, no volen regular res perquè en la jungla de la llei del més trol hi tenen més a guanyar que a perdre. Qui decideix les regles del joc (els algoritmes de quins continguts es premien i quins es castiguen) estan amb ells i és un fet que l'odi, les veritats alternatives, els exabruptes i les emocions generen més clics i més interaccions que no pas les raons.
Sánchez actua en defensa pròpia (també electoral), però el que proposa té tot el sentit perquè les xarxes tenen una incidència evident en el debat públic i en la preformació de l'opinió de bona part de la societat, especialment els més joves, i com a mínim cal exigir una mínima observança dels valors democràtics. Hi ha una clara relació causa-efecte entre les tendències ultraconservadores de molts joves i el que consumeixen a les xarxes.
Però les empreses tecnològiques són poderoses i, per més que se les mesuri i assenyali, difícilment acceptaran sotmetre's a algun tipus de control o explicar què premien i què no i amb quins criteris o raons. Si de cas, la regulació de les xarxes (com la de la intel·ligència artificial, que podria i hauria de ser una eina a favor del bé comú) cal abordar-la a escala europea. Deixar fer no és -tampoc en això- la solució si es vol garantir qualitat democràtica. La "tecnocasta" ja ens ha deixat clar que l'autoregulació són els pares.
Avui no et perdis
- El brot de pesta porcina ara sí que és a Collserola; per Arnau Urgell Vidal.
- El forat negre de les urbanitzacions: els alcaldes exigeixen una «resposta valenta»; per Bernat Castanyer Colomer.
- Els defensors del monument franquista de Tortosa no tiren la tovallola; per Joan Navarro.
- Dades: Tres de cada deu joves de Barcelona no parlen mai en català i l'ús de la llengua es desploma des del 2015.
- Les Teresines segueixen triomfant: «L'èxit ve de la nostàlgia»; per Paula Rovira.
El passadís
Hi ha nou ambaixador americà. És Benjamin Leon Jr., un empresari cubà exiliat a Florida i donant de les campanyes de Trump. Fa dues setmanes es va acreditar davant Felip VI, es va reunir amb la ministra de Defensa, Margarita Robles, i aquests dies ha visitat Catalunya. Dimecres reunió amb el president de la Generalitat Salvador Illa i ahir amb el del Parlament, Josep Rull. Segons totes les parts, tot molt protocol·lari.
A l'ambaixador l'acompanyen la ministra consellera de l'ambaixada, Rian Harker Harris, i la cònsol a Barcelona, Lia Miller. Totes dues són diplomàtiques de carrera i van ser nomenades per l'administració Biden. A Miller li queda un any i mig de mandat. Avui l'ambaixador visitarà Andorra. Es reunirà amb el ministeri d'exteriors i el govern, però no presentarà encara credencials. L'acte protocol·lari serà més endavant a la Seu d'Urgell, però en sòl andorrà. El palau episcopal ho és atès que el bisbe Josep-Lluís Serrano és copríncep de país, una condició de cap d'estat que comparteix amb el president de la república francesa, Emmanuel Macron.
Vist i llegit
Dimecres va morir amb 89 anys el periodista Raúl del Pozo, que en la seva maduresa i fins setmanes abans de deixar-nos va escriure a El Mundo. Tenia un estil fi i incisiu i, més enllà de les seves opinions, era dels que no es cansaven de preguntar i buscar notícies. Un dels seus millors companys i amics en l'època daurada del diari que va fundar i dirigir Pedro J. Ramírez era Manolo Sánchez que, fent broma, solia presentar Del Pozo com el seu becari. "Les notícies són als bars", deia Del Pozo i aquest va ser el títol del deliciós anecdotari periodístic de Sánchez. Ahir, Sánchez escrivia a Nueva Tribuna un obituari del seu mestre i company. El podeu llegir aquí.
La cançó
Ahir va fer vint-i-cinc anys de la mort del gran Eugenio. Les peces que vam fer amb els seus millors acudits i com l'havien tractat les pantalles van interessar molt als lectors. Ja que sembla que us heu quedat amb ganes de més us porto una faceta no tan coneguda del còmic. Ell va començar al món de l'espectacle amb la seva primera dona, Conchita Alcaide, una cantant de folk nascuda a Andalusia però que va fer el pas al català. En plena efervescència de la Nova Cançó la parella va formar Els dos, que musicava poetes catalans. Un d'ells va ser Corrandes d'exili, de Pere Quart, que en va ser víctima després de la guerra, i que també van musicar artistes tan diversos en la nostra llengua com Lluís Llach, Sílvia Pérez Cruz, Ovidi Montllor o els Pomada. Podeu sentir aquí a Eugenio i Conchita cantant.
