El retorn de Donald Trump a la Casa Blanca amb l'establiment de la llei del més fort i arraconant els organismes multilaterals, i el debilitament de la posició conjunta de la UE, llastrada per la seva poca agilitat a l'hora de prendre decisions i la puixança de l'extrema dreta, han convertit la política internacional en un campi qui pugui. En el context d'aquesta manca d'ordre i concert, cadascú va a la seva i mira de preservar interessos nacionals i polítics. I això és el que fa també Pedro Sánchez quan, davant la guerra il·legal dels Estats Units i Israel contra el règim iranià i els xantatges econòmics, es presenta com l'antagonista de Trump.
S'ho pot permetre per diversos motius. En primer lloc, perquè enfrontar-se als Estats Units no hauria de tenir, en l'àmbit econòmic, perjudicis per Espanya malgrat la lògica preocupació dels sectors afectats. Els aranzels els negocia conjuntament tota la UE i no sembla possible un bloqueig americà als productes espanyols i viceversa. La lògica de la Unió és, ara per ara, econòmica i no sembla que cap dels membres del bloc comercial ho vulgui posar en perill acceptant càstigs selectius.
En segon lloc, perquè Sánchez guanya perfil a l'ala esquerra del continent en un moment de popularitat baix a Espanya i ho fa sense trencar consensos comunitaris. No es pot violentar allò que no existeix. Entre els grans països de la UE n'hi ha de liderats per dirigents que veuen amb simpatia les idees de Trump tot i que ara han de contenir l'entusiasme (Itàlia) i altres que voldrien una defensa conjunta europea per assumir el nou paradigma (França). Finalment, n'hi ha que miren de no enfurismar més del compte l'inquilí de la Casa Blanca i fins i tot s'hi posen tan bé com poden mentre esperen que el malson acabi aviat (Alemanya).
I, finalment i en tercer lloc, el president espanyol sap que recuperar el no a la guerra i tenir-se-les amb els americans li permet posar en contradicció al PP i a Vox acusant-los d'antipatriotes per simpatitzar amb les crítiques del president americà, que ahir jugava a la confusió amb la Moncloa.
El món que dibuixa Trump no agrada a Sánchez ni a l'esquerra. Però els ofereix l'oportunitat de deixar la dreta en fora de joc i de trobar una certa coherència per refermar valors que sovint són criticats per bonistes o idealistes i que ara recuperen vigència. El dubte és: i després què? Perquè és evident que adaptar-se a les circumstàncies requerirà treballar consensos interns a la UE si es vol ser efectiu en la resposta i l'alternativa, i girar full de la dependència americana en matèria defensiva reclamarà reformar a fons (posant més diners) les forces armades i sumar esforços. Però d'això, Sánchez ahir no en va parlar.
Avui no et perdis
- Què s'hi juga l'economia catalana amb l'amenaça comercial de Trump; per Pep Martí i Vallverdú.
- Opinió: CNB; per Josep-Lluís Carod-Rovira.
- Exclusiva: Sílvia Orriols envia el seu número dos a donar batalla per Vic; per Pere Fontanals.
- Catalunya, un dels països d'Europa amb més barreres a la gestió forestal; per Arnau Urgell i Vidal.
- Implanten el marcapassos més petit del món a un nadó de 2,1 quilos a Barcelona; per Anna Mira Perich.
El passadís
Aquest dilluns, Foment del Treball va celebrar la seva assemblea general. Des de fa un temps, la patronal sol concloure les seves reunions plenàries amb la intervenció d'alguna figura rellevant sobre un tema d'actualitat. En aquest cas, va ser l'exministre d'Exteriors José Manuel García-Margallo i membre del PP l'encarregat de dissertar al final. Ho va fer sobre el moment internacional i l'hora que travessa Europa. L'auditori empresarial va aplaudir García-Margallo, qui va dir que l'únic camí possible per la UE és anar cap a uns Estats Units d'Europa que posin fi a l'actual divisió estratègica entre els socis de la Unió. Molts dels presents van agrair el to d'un exponent "del PP que sap dialogar".
Vist i llegit
Aquesta setmana hem discutit a la redacció si ens havíem de fer o no ressò de la rucada sobre el català que l'escriptora i activista Brigitte Vasallo va dir al programa de Marc Giró a RAC1. Al final, i més enllà de l'audiència que atreuen els discursos d'odi, sempre et planteges si qui ho diu és realment rellevant i a què o a qui alimentes amplificant-la. No en vam fer cap notícia perquè, per sort, ni ella ni la seva barbaritat presentant el català com una llengua "feixista" tenen prou entitat. Però estic molt d'acord, i per això us la porto, amb la resposta que ahir hi donava Toni Soler al seu compte d'Instagram, la xarxa on ara opina després d'haver deixat X i la seva toxicitat en mans del seu equip. Del que diu Soler sobre ajudar a segons qui a victimitzar-se i qui ha estat realment víctima del feixisme, em quedo sobretot amb el final: "Amb el nostre dret a usar el català, ni un pas enrere".
La cançó
Sánchez, com en el seu moment va fer José Luis Rodríguez Zapatero, s'enfronta a l'administració republicana americana per la seva política exterior i de defensa. Qui no va topar-hi, sinó tot el contrari, va ser Felipe González, ara molt distanciat del PSOE. González havia promès que no integraria Espanya a l'OTAN, però va acabar defensant el contrari. El cantautor Javier Krahe va publicar el 1986, l'any del referèndum per entrar a l'OTAN, la cançó Cuervo ingenuo, que cantava amb Joaquín Sabina va ser censurada als mitjans públics. Té mala llet i sarcasme.
