L’endemà de qualsevol incendi hi ha un concepte que ressona a les tertúlies: manca gestió forestal. Si tots els opinadors ho tenen tan clar, per què Catalunya no se n’acaba de sortir? És un problema de recursos econòmics? Sí, però no només. Un projecte europeu identifica aquest i altres factors -des de la poca acceptació social a la legislació passant per la manca de professionals qualificats- que provoquen que sigui un dels països del continent amb més barreres per adaptar els boscos a la nova realitat climàtica.
Evidència científica, barreres econòmiques, legals i socials
Més de la meitat dels propietaris o professionals forestals d’Europa no apliquen mesures per adaptar els boscos al canvi climàtic, malgrat que majoritàriament consideren urgent. Ho conclou un estudi recentment publicat a la revista Forest Policy and Economics i coordinat per un projecte europeu que ha comptat amb participació de diversos centres de recerca entre els quals el CREAF.
La manca d’estímuls econòmics és una de les principals barreres que provoca que, per exemple, al nostre país la meitat dels boscos no es gestionin de cap manera. De fet, aquest element assoleix la pitjor nota de tot l’estudi… a Catalunya. Fregant el 4 sobre 5 supera Irlanda i Galícia mentre pràcticament duplica els altres casos d’estudi: Alemanya, la República Txeca i Croàcia.
Les restriccions legals se situen com un altre dels elements clau per frenar una gestió forestal que faci els boscos més resilients, de nou amb Catalunya amb la pitjor nota (3 sobre 5) mentre que la manca d’acceptació social també és un element crític.
“Un fet certament preocupant és que en cinc dels sis aspectes analitzats els resultats al nostre país estan per sobre o molt per sobre de la mitjana europea”, destaca l’investigador Josep Maria Espelta.
Per què la gestió forestal té tanta mala fama?
L’única qüestió on Catalunya té una nota millor que la mitjana europea és l’evidència científica. Per tant, la pregunta és obligada: si hi ha cert consens que cal intervenir en els boscos per tal d’adaptar-los al canvi climàtic, per què ens acostuma a molestar actuacions com les aclarides?
Espelta, en conversa amb Nació, identifica diversos elements. El primer és pràcticament cultural i és que, ras i curt, “no estem acostumats a veure com es tallen arbres”. Ja no és només que la tradició ens reclama plantar-ne un, tenir un fill i escriure un llibre, sinó que com a societat ens hem desconnectat de les activitats primàries, especialment la silvícola.
- Josep Maria Espelta és investigador del CREAF especialitzat en gestió forestal i pertorbacions
- Galdric Mossol / CREAF
En poques dècades, Catalunya ha passat d’una superfície forestal del 40 al 65%. I bona part d’aquest creixement és fruit de l’abandonament de camps de conreu. El resultat, per tant, són boscos joves que han crescut al voltant de zones poblades i que mai han estat explotats. “En aquests nous paisatges només hem vist arbres morts quan s’ha produït un incendi o una gran sequera”, afirma l’investigador del CREAF. Per cert, la superfície forestal afectada per la recent crisi hídrica -unes 100.000 hectàrees- equival a tots els boscos calcinats des del 1985.
En canvi, associem tallar arbres a les imatges de desforestació de l’Amazònia o el sud-est asiàtic. Però no només això: “En els reportatges ens expliquen que els boscos són el màxim exponent de biodiversitat”, apunta Espelta. Així i tot aquesta realitat no és la del Mediterrani: “A casa nostra es produeix en els denominats ecotons, les zones de contacte entre boscos, camps de conreu i zones de pastura”, afegeix. Aquell famós mosaic agroforestal que permet reduir l’impacte dels grans incendis forestals a casa nostra és també sinònim de conservar la diversitat biològica.
La propietat -més del 75% privada- i els forts pendents -dificulten la mecanització- no només suposen barreres directes a la gestió forestal, sinó també a la seva acceptació social. “En països del centre d’Europa on són majoritàriament públics no hi ha aquest rebuig”, assegura Espelta. De fet, en un sondeig del CEO, un terç dels enquestats asseguren que no s’hauria de subvencionar les actuacions a les finques privades, un fet que a la pràctica en provoca l’abandonament.
Més diversitat i espècies adaptades a la sequera
L’estudi europeu també ha consultat el sector per analitzar quines accions de gestió forestal serien més efectives per adaptar els boscos als efectes del canvi climàtic. En general, introduir espècies més tolerants a la sequera, mantenir o augmentar la diversitat d’espècies, i practicar aclarides per disminuir la densitat del bosc i competència per l’aigua, han estat les considerades com les més efectives tant al conjunt d’Europa com a Catalunya. En canvi, la reducció en els torns de tallada i molt especialment l’absència de gestió s’han considerat mesures poc o gens efectives.
Això sí, mentre diversificar el bosc i fer aclarides es consideren relativament fàcils de realitzar, aconseguir introduir espècies més resistents es veu complicat i quasi el 50% dels propietaris consideren que és difícil o molt difícil aplicar-les.
A casa nostra, de fet, un dels elements crítics és el pi blanc: “No tenim cap espècie autòctona ni tan sols importable per substituir-lo allà on les noves condicions climàtiques el fessin inviable”, adverteix Espelta. En aquest sentit, l’única alternativa és la millora genètica o conformar-se a una substitució del bosc per paisatges més arbustius.
