El Pirineu català viu una contradicció forestal. El pi negre (Pinus uncinata), l'espècie que assoleix les altituds més elevades, ha colonitzat en les darreres set dècades bona part dels antics prats abandonats per la ramaderia. Concretament, segons dades obtinguds en el marc d'un projecte europeu, ha guanyat un 30% de superfície des de mitjans del segle passat. Tanmateix, aquesta expansió no és sinònim de fortalesa. L'estudi, liderat pel Centre de Ciència i Tecnologia Forestal de Catalunya (CTFC) amb la participació del CREAF, alerta que el predomini de boscos joves i densos amaga una fragilitat extrema davant del canvi climàtic.
Les xifres que aporta la comparació de fotografies aèries des de 1956 fins a l'actualitat són reveladores: el recobriment forestal ha passat del 18% al 45% en diverses zones del Pirineu. Aquest creixement, fruit de la reducció de la pressió humana a les cotes més elevades, ha generat masses forestals molt homogènies que ara actuen com un miratge. Segons Jordi Vayreda, investigador del CREAF, només el 9% d'aquests boscos presenten un grau de maduresa suficient. Bona part de la resta, en canvi, són "adolescents" vegetals, massa atapeïts i poc preparats per resistir sequeres, onades de calor i els incendis de sisena generació.
L'hàbitat de pi negre es pot reduir en pocs anys
El futur que dibuixen els models climàtics per a l’any 2040 és preocupant. L'estudi estima que l'hàbitat idoni per al pi negre es podria reduir fins a un 70% en poc més de quinze anys a causa de l'augment de les temperatures i la severitat de les sequeres. En l'escenari més pessimista, de cara al 2100, la presència d’aquesta espècie podria ser testimonial o desaparèixer pràcticament de les cotes baixes, veient-se obligada a una fugida cap amunt, cap a uns cims on l'espai i el sòl són limitats.
Davant d'aquesta amenaça, la recepta dels experts del projecte Life Uncinata passa per "envellir" el bosc de manera assistida. L'objectiu és accelerar la maduresa de les masses joves per fer-les més resilients. Això implica protegir els exemplars més vells i monumentals, però també intervenir per crear petites obertures que deixin entrar la llum, afavorint així la biodiversitat i un bosc més heterogeni.
La gestió que es proposa no és uniforme, sinó que s'adapta a la realitat de cada zona. En espais amb menor intervenció, com el parc nacional d’Aigüestortes i estany de Sant Maurici o el parc natural de l’Alt Pirineu, s'ha comprovat que la millor estratègia és la lliure evolució. El bosc madura al seu ritme, acumulant fusta morta que serveix de refugi a fauna amenaçada.
A l'altra banda de la balança, en els boscos productius, el repte és fer compatible l’extracció de fusta amb la supervivència de l'ecosistema. Investigadors com Pol Guardis defensen l'aplicació d'aclarides selectives i el marcatge d'arbres "peu a peu". Aquesta gestió quirúrgica permet irregularitzar l'estructura del bosc i fomentar els anomenats dendromicrohàbitats: petites cavitats o esquerdes als troncs que funcionen com a pisos de protecció oficial per a ocells, ratpenats i petits mamífers forestals.
Com salvar el pi negre al Pirineu
Per fer aquesta radiografia, els investigadors combinat diverses fonts de dades, incloent-hi la comparació de fotografies aèries històriques, dades dels inventaris forestals, cartografia i models climàtics. “Hem avaluat tant els canvis en la superfície forestal com l’estat de conservació i el grau de maduresa dels boscos, identificant les zones més ben conservades i determinat la seva vulnerabilitat davant el canvi climàtic”, explica Jordi Vayreda.
L'objectiu de l'anàlisi, que finalitzarà el 2027, és millorar la conservació dels boscos de pi negre del Pirineu i garantir la seva supervivència davant els reptes del canvi climàtic. “Aquesta diagnosi, per tant, aporta eines clau per orientar la gestió forestal i la presa de decisions, tant en el marc del projecte com per orientar les polítiques de conservació per part de l’administració”, conclou Víctor Sazatornil, coordinador del projecte i investigador del CTFC.
