El castor europeu és una espècie que va estar a punt de desaparèixer del Vell Continent al segle XIX a causa de la caça per aprofitar-ne la pell, la carn i el greix. A la península Ibèrica, també a Catalunya, es va extingir del tot. Tanmateix, les reintroduccions legals -en països com Suïssa- i també il·legals -per exemple a la conca de l’Ebre- han provocat una recuperació d’una espècie que és a les portes de Catalunya. Més enllà de la polèmica per com va tornar a l’Estat, un estudi internacional amb participació catalana constata els seus beneficis i com pot ser un aliat en la lluita contra el canvi climàtic.
Un aliat inesperat en la lluita contra la crisi climàtica
El castor europeu (Castor fiber) és conegut per ser un enginyer del paisatge per la facilitat en construir petites preses als cursos fluvials. Tanmateix, també pot ser resultar un inesperat aliat en la lluita contra l'escalfament global. Ho revela una investigació publicada aquest dijous a la revista científica Communications Earth & Environment que constata que les zones on habita aquest mamífer emmagatzemen, de mitjana, un 26% més de carboni al llarg de l’any.
L’estudi, liderat per la Universitat de Birmingham amb la col·laboració del CREAF, demostra que les preses construïdes pels castors transformen els rius en potents embornals de carboni. El mecanisme és senzill, però eficaç: en tallar branques i arbustos per edificar les seves estructures, els castors frenen la velocitat de l’aigua. Aquesta desacceleració permet que els sediments i la matèria orgànica, com fulles i fusta morta, s’acumulin al fons en lloc de ser arrossegats pel corrent.
Aquest carboni queda atrapat en el sediment i la biomassa generada per la inundació de les zones adjacents. Segons els investigadors, aquest segrest no és efímer, ja que el carboni pot quedar emmagatzemat durant tres dècades. Es tracta d'una solució basada en la natura que ofereix una eina valuosa per mitigar les emissions de gasos d'efecte hivernacle de manera sostinguda en el temps.
Més enllà del carboni, el treball destaca l’impacte positiu del castor sobre el cicle de l’aigua. Les preses actuen com a barreres naturals que afavoreixen la infiltració de l’aigua cap al subsol. Aquest procés és clau per recarregar els aqüífers, unes reserves subterrànies que són vitals durant els períodes de sequera. Tot i que a la superfície pugui semblar que hi ha menys cabal, l'aigua es guarda "amagada" sota terra, millorant-ne a més la qualitat gràcies al filtratge natural.
Una espècie polèmica
El castor europeu és una espècie que sempre ha anat acompanyat de la polèmica. La reintroducció a la península Ibèrica no va ser fruit de cap programa científic, sinó d’una acció d’uns activistes belgues l’any 2003. Segons sembla, van alliberar una desena d’exemplars procedents d’un programa de cria a Baviera entre Navarra i la Rioja.
També es va realitzar una acció similar a la conca del Miño, a Galícia, però en aquest cas no van sobreviure. Fos per l’expansió de la primera població -o per altres alliberaments-, els castors van colonitzar noves zones com el Duero, el Guadalquivir i el Tajo. A més, van avançar al llarg de bona part de l’Ebre i els seus afluents.
El seu polèmic retorn va fer que, inicialment, se n’apostés per l’eliminació al·legant que era una espècie no autòctona. S’estima que se’n van caçar més de 200 i es va fregar una segona extinció, però el 2018 la Comissió Europea va tancar el debat en incloure les poblacions ibèriques a la Directiva Hàbitats. Dos anys després, el govern espanyol va transposar la decisió en incloure el castor europeu al Llistat d'Espècies Silvestres en Règim de Protecció Especial (LESRPE).
A les portes de Catalunya
El castor europeu ha tornat a Catalunya? Josep Barba, investigador del CREAF i coautor de l’estudi, no ho descarta malgrat que fins ara no s’ha pogut constatar. De fet, el 2022 se’n va detectar la presència a la capçalera de l’embassament de Mequinensa, al Baix Cinca. "És qüestió de temps, segurament de pocs anys, que entri al nostre país", explica en declaracions a Nació.
El biòleg també intenta rebaixar els recels que aixeca la seva presència. "La vegetació de ribera europea està adaptada a la convivència amb aquest mamífer que va ser exterminat", apunta. Més enllà de la seva funció ecològica, Barba envia un missatge de tranquil·litat per la preocupació del sector agrari. "L’activitat d’aquests animals sol concentrar-se en una franja molt estreta, d’uns 20 metres des del marge del riu, de manera que l’impacte en les explotacions agrícoles acostuma a ser molt localitzat i gestionable", conclou.
A més, recorda les diferències entre castor europeu i l'americà. Mentre que l'americà (Castor canadensis) ha causat desastres ecològics en zones com la Patagònia, l'europeu construeix preses més petites i s'alimenta de vegetació de menor diàmetre. No només no és una espècie invasora, sinó un habitant històric dels rius del Vell Continent que, segons els investigadors, acompleix una tasca de manteniment forestal i hídric essencial.
