El president espanyol, Pedro Sánchez, sembla haver trobat la posició que buscava davant l’escenari internacional. Després que l’executiu definís una crítica severa a l’ofensiva d’Israel a Gaza, després de l’atac terrorista de Hamàs, ara ha protagonitzat un xoc frontal contra Donald Trump . La decisió de Madrid d’impedir als Estats Units que utilitzessin les bases nord-americanes per dur a terme la seva guerra contra el règim teocràtic de l’Iran, ha acabat irritant Trump, que amenaça amb una ruptura comercial. Sánchez ha entonat el “no a la guerra” i al líder del PP, Alberto Núñez Feijóo, li ha faltat temps per atacar-lo de valent per deixar Espanya “menys segura” i “no ser un soci fiable de la UE”.
Certamen, Sánchez és un polític tacticista, que sovint delata trets de lleugeresa. Però a un cap de l’oposició se li ha d’exigir que presenti alternatives. En el temps que porta al capdavant del seu partit, no es pot dir que Feijóo s’hagi caracteritzat per una línia nítida en política exterior. Se sap que no li atreu gaire. Fora bo saber què pensa sobre les principals carpetes internacionals.
Les paraules del dirigent del PP han estat desmentides d’immediat pel suport explícit del president francès, Emmanuel Macron, a la posició d’Espanya. També Ursula von der Leyen ha sortit al pas de Trump. I el vicepresident de la Comissió, Stéphane Séjourné, un liberal francès, ha recordat que en política comercial la UE és un bloc i que un atac a un soci ho és a tota la Unió. En tot cas, què faria Feijóo?
Enyora Feijóo la política d’Aznar? Si considera que l’actitud de Sánchez és fer el joc al règim iranià, s’afegiria ell a l’ofensiva dels Estats Units i Israel? Si és així, caldria que ho digués. L’alineament d’Aznar amb George Bush i Tony Blair va desfermar una protesta massiva a la societat espanyola. En tot cas, va ser una posició agosarada. Costa de veure un govern Feijóo donant un pas al davant i afegint-se als atacants sobre el cel de Teheran. No sembla que Feijóo sigui un neocon. Més que res perquè encara es fa difícil ubicar-lo en una escola de pensament global.
Què faria Feijóo? Es limitaria a fer el joc als Estats Units de Trump sense pronunciar-se massa? Actuaria com un cortesà? Segons com, pot ser una manera de sobreviure, emulant un Mark Rutte, secretari general de l’OTAN, que no perd ocasió per riure les gràcies del magnat decrèpit. Però en aquest cas hauria de dir-ho. El que és obvi és que això sembla un programa molt poc atractiu, sobretot quan, per molt cortesà que siguis, els probables socis de govern són els trumpistes de Vox, convertits en els primers majordoms de Trump. Ser majordo adjunt no és un paper molt digne.
El més probable, fins que Feijóo no aclareixi què té al cap davant el panorama mundial, és que cap d’aquestes hipòtesis sigui la real. Si el president espanyol viu al dia mentre s’escola la legislatura, sempre amb un ull fixat en les enquestes, esperant, potser, el moment en què decideixi convocar a les urnes, el cap de l’oposició actua amb el mateix tacticisme, amb moviments que són desmentits a les poques hores. Amb una diferència gens negligible: sense la gosadia i a vegades el coratge que Sánchez ha demostrat amb escreix.