"Per ser lliures hem de ser temuts", deia aquest dilluns Emmanuel Macron, president francès. Amb la solemnitat habitual, pròpia de la república que més s'assembla a una monarquia dins del continent europeu, Macron -que enfila els últims mesos a l'Elisi- s'ha mostrat partidari d'ampliar l'arsenal nuclear per fer front a les incerteses que viu un món marcat pels designis de Donald Trump. Ser un aliat històric dels Estats Units ja no serveix de res, com va quedar clar en la directiva de seguretat nacional nord-americana de finals de l'any passat, i Europa continua rumiant què ha de fer per sortir-se'n. L'atac contra l'Iran ha tornat a demostrar la irrellevància de les institucions comunitàries.
Ursula Von der Leyen, per exemple, es va limitar a convocar un comitè de seguretat per aquest dilluns, com si les urgències no fossin abordables en cap de setmana, i a última hora de diumenge França, Alemanya i el Regne Unit -que ja no forma part de la Unió Europea (UE)- van amenaçar amb atacar la capacitat de resposta iraniana. És probable que el conflicte, si dura relativament poc, acabi sense una posició comuna arreu del continent. El més crític amb l'atac de Trump i Israel contra la teocràcia persa ha estat, per variar, un Pedro Sánchez que aspira a presidir la coalició internacional contrària al president dels Estats Units. És l'última bala per sobreviure electoralment.
L'episodi iranià, en tot cas, torna a retratar fins a quin punt Europa no explota les seves fortaleses. Ja sigui per desunió interna, per acomplexament, perquè costa reaccionar davant d'un canvi radical en les normes de la política internacional -si és que encara existeixen- o perquè, directament, ningú té el valor de parar els peus a Trump. Va passar amb els aranzels -la genuflexió de Von der Leyen en un camp de golf escocès per pactar tarifes del 15% per la UE passarà a la història de les negligències-, va passar amb Veneçuela i està passant ara amb l'Iran. No estar al costat d'un règim repugnant com el persa no impedeix denunciar la intervenció militar dels EUA en un país sobirà.
Una intervenció que, com comença a ser habitual, no ha passat pel Congrés nord-americà i que, per disgust dels qui s'havien cregut que el moviment MAGA seria el contrari, exemplifica un nou intervencionisme descarnat. A Veneçuela s'hi va anar pel petroli, i ningú se'n va amagar; en aquest cas, l'atac contra l'Iran té un tel públic basat en derrocar la teocràcia, però també suposa un missatge: no es tolerarà ningú que suposi una amenaça per als Estats Units o per Israel. Encara que el cost sigui convertir l'Orient Mitjà en un vesper o que es comprometi la seguretat de tots els països àrabs que, amb impostos baixos i gratacels, han aconseguit ser una espècie de paradís de cartró pedra.
La intenció de Macron d'ampliar l'arsenal nuclear francès indica que, en el fons, Europa està obligada a defensar-se per no quedar-se encara més en fora de joc davant la llei de la selva de Trump. No hi ha cap garantia que, després d'acabar amb Nicolás Maduro, d'intervenir a l'Iran o d'intentar acabar amb el règim cubà, no acabi fixant els ulls en Europa, ja sigui a través d'incrementar la guerra comercial o de promoure -com ja fa- partits d'extrema dreta. En un món en què la fortalesa només la valida el tamany, és normal que Macron vulgui ampliar l'arsenal nuclear. Potser no hauria passat res d'això si, en algun punt del camí, algú s'hagués plantat. Ara, deeply concerned, ja és massa tard.