Semblava impossible, però Donald Trump s’ha superat a si mateix. No en tenia prou amb posar fi a l’ordre multilateral, incomplet i amb limitacions, sorgit després de la Segona Guerra Mundial ni amb declarar, per la via dels fets (atac a Veneçuela i captura de Nicolás Maduro), que el dret internacional i humanitari quedaven limitats a la seva "pròpia moralitat", sinó que aquesta vegada l’atac (una guerra en tota regla atès que l’objectiu declarat, a més d’acabar amb el programa nuclear de l’Iran, el sistema i la indústria de míssils i la flota iraniana, és posar fi al règim dels aiatol·làs) es produeix enmig d’una negociació entre els dos països (les delegacions s’havien reunit dijous a Ginebra i havien acordat tornar a fer-ho a Viena dilluns). Ara la qüestió ja no és que cal adaptar-se a aquest nou ordre mundial dels més forts sinó que negociar no garanteix que l’hegèmon no t’ataqui quan esteu parlant per arribar a un acord. Trump no només trenca amb les normes de les relacions internacionals, sinó que també amb la Constitució estatunidenca que exigeix l’aprovació del Congrés per entrar en guerra.
I això no vol dir que el règim dels aiatol·làs no sigui una dictadura teocràtica execrable, misògina, repressora, que durant més de quatre dècades ha anorreat les llibertats i els drets humans dels iranians i les iranianes, sinó que com ha demanat el secretari general de Nacions Unides, António Guterres, per tal d’evitar una crisi més gran, cal posar fi als atacs i tornar a les negociacions. De moment només en un dia les bombes han assassinat al Líder Suprem Ali Khamenei i una part de la seva família, al cap de la Guàrdia Revolucionària, Mohamad Pakpur i al secretari del Consell de Defensa, Ali Shamjani i el poder ha quedat en mans d’un triumvirat: el president del país, Masud Pezeshkian, el cap de Justícia, Golamhosein Mohsein Eyei, i un jurista que clamen venjança en resposta a l’atac.
Tanmateix, l’Iran no és la Veneçuela de Nicolás Maduro i sembla impossible que es pugui derrocar el règim sense una intervenció terrestre per conquerir el país. A més, les experiències de l’Afganistan i de l’Iraq (i abans, en el darrer terç del segle passat, del Vietnam i d’Israel al Líban), demostren que la superioritat militar serveix per guanyar una guerra, però no garanteix l’ocupació que es pot acabar perdent. Trump, amb una valoració a la baixa, ha volgut donar un cop espectacular, però no es pot permetre una nova intervenció militar per terra a l’Orient Mitjà que provocaria el rebuig de l’opinió pública dels EUA, de gran part dels congressistes demòcrates i àdhuc republicans i dels partidaris de l’aïllacionisme dins del moviment MAGA, que sembla donar signes clars de divisió pocs mesos abans de les eleccions de de mig mandat del novembre. Per tant, l'única opció per acabar amb el règim dels aiatol·làs és una guerra de desgast, és a dir, de bombardeigs persistents i continuats, d’un elevat cost econòmic, però que no impliquin un cost en vides de joves estatunidencs. Però, aquesta opció té dos problemes, la internacionalització del conflicte, que ja ha començat amb els atacs de l’Iran a Israel i als països àrabs de la regió on hi ha 27 bases militars dels EUA (Bahrain, Qatar, Emirats Àrabs, Aràbia Saudita, Jordània, Kuwait, Iraq).
La guerra ha provocat ja nombroses baixes entre destacats membres del règim dels aiatol·làs i civils iranians, entre les quals 148 nenes d’una escola, i les primeres morts de civils israelians i de soldats dels EUA. Certament, l’Iran està afeblit, igual que els seus aliats que han estat castigats per Israel (i els EUA) arran del 7 d’octubre de 2023, des de Hezbollah, Hamàs, el règim dels Al-Assad a Síria, que ja no existeix, a les milícies xiïtes de l’Iraq i els houthis al Iemen. Però la internacionalització del conflicte (de moment desenes de milers de viatgers han quedat atrapats amb el tancament dels aeroports a Dubai i Doha, punts de connexió de milers de vols de tot el món) i una prolongació dels bombardeigs contra l’Iran i els seus proxis poden tenir també conseqüències no desitjables per a l’administració Trump: creixent deteriorament de l’opinió pública interna, amb més pèrdua de suports, i internacional i el tancament de l’estret d’Ormuz, un cop molt dur per a l’economia internacional, ja que hi passa més del 20% del petroli mundial, la qual cosa afectaria Europa i, sobretot, la Xina. De fet, els preus del petroli ja han iniciat una escalada a l’alça. De retruc, com exportadors, també afectaria els aliats dels EUA a la regió, amb l’excepció de l’Aràbia Saudita on el petroli pot sortir també pel Mar Roig, a pesar de l’amenaça dels houthis, i pel nord del país.
Un atac amb arguments que no semblen sincers
D’altra banda, els motius de Trump per justificar una agressió il·legal no semblen sincers: impedir que l’Iran tingui la bomba nuclear i que el seu sistema de míssils són un perill per la seguretat dels EUA. La primera qüestió és discutible, amb independència del règim de l’Iran qualsevol govern de Teheran podria aspirar a un programa nuclear amb finalitats militars, ja que els seus veïns immediats o pròxims (Pakistan, Índia, Israel) disposen de la bomba (aquesta opinió també la va expressar fa anys Javier Solana quan era Alt Representant de la Política Exterior de Seguretat Comuna). El caràcter de dissuasió de l’armament nuclear era reconegut obertament el 2003, en un rampell de sinceritat o d’ingenuïtat, per Paul Wolfowitz. A la pregunta d’un periodista de per què s’atacava l’Iraq i no Corea del Nord, el subsecretari de Defensa dels EUA responia que Corea del Nord té la bomba nuclear (i la protecció de la Xina) i l’Iraq sura en petroli. A hores d’ara, la segona qüestió sembla més aviat ridícula, si exceptuem l’enviament previst d’un carregament de míssils xinesos a canvi de petroli (el 80% del cru iranià s’exporta a la potència asiàtica) amb capacitat per atacar vaixells nord-americans al Golf. Sens dubte, com en el cas de Veneçuela, l’obsessió de Trump per perjudicar l’economia xinesa és un motiu -un obscur motiu- de més pes que altres.
Pel que fa a les reaccions davant l’agressió militar la UE, com en una reunió d’urgència el Consell de Seguretat de Nacions Unides, ha demanat contenció, però sense condemnar l’acció militar, excepte alguns mandataris com Pedro Sánchez o Emmanuel Macron que han estat molt més crítics amb Trump, i sol·licita una sortida diplomàtica a la crisi. Rússia en un comunicat i per boca de Vladímir Putin parla d’acció militar planificada i no provocada, d’una flagrant violació del dret internacional, d’un acte immoral i d’una aventura irresponsable que pot provocar una reacció en cadena imprevisible de la que serien responsable Israel i els EUA. És d’un cinisme abusiu perquè el que diu es podria aplicar també a l’agressió russa contra Ucraïna. En tot cas, la nova situació significa que Moscou no podrà disposar de més drons iranians i això pot tenir alguna mena d’incidència en la guerra d’Ucraïna. La Xina, finalment, rebutja l’ús de la força contra l’Iran, defensa la sobirania del país i la recerca d’una solució diplomàtica i considera que els EUA s’han convertit en una amenaça global amb presència a través de bases militars en 80 països i fa una crítica moral i ètica d’un atac militar no justificat i il·legal des del punt de vista del dret internacional que reflecteix la manca de principis del president nord-americà. No deixa de resultar també irònic que una fèrria dictadura de partit únic estigui en condicions de criticar sòlidament a la que va ser la primera democràcia del món.
La transició l'ha de liderar l'oposició interna
En conclusió, l’absurda i il·legal agressió de Trump és de resultats imprevisibles i obre les portes de l’infern en un procés de desestabilització regional i, potser mundial, ple d’incerteses. I això no impedeix que el règim assassí i misogin dels aiatol·làs sigui menyspreable, però han de ser els mateixos iranians i iranianes qui li posin fi i no pas intervencions foranies que castiguen la població civil, cohesionen el nucli dur del règim, en detriment de l’oposició interna. Aquesta està formada per grups de dones i joves que, des de l’assassinat per la policia de la moral de la jove kurda Mahsa Amini el setembre de 2022, han protagonitzat manifestacions i protestes que s’han intensificat els darrers mesos pel deteriorament del nivell de vida, la manca de llibertats i contra la repressió que s’ha tornat a cobrar milers de víctimes. Caldria que la transició política fos liderada per aquests grups que lluiten contra el poder dels aiatol·làs al crit de "Dona, vida, llibertat" i no per una oposició artificial amb el suport dels EUA com la del fill de l’anterior xa Mohammad Reza Pahlavi, que devia la recuperació de la corona el 1953 a un cop d'estat propiciat per la CIA i que va instaurar un règim de repressió, terror i enormes desigualtats que aplanarà el camí per la revolució islàmica de 1979. Avui, però, prevalen incerteses i es dibuixa un futur de mal averany.
