El passat 17 de febrer va tenir lloc la cloenda institucional de les celebracions dels 50 anys de la Unió, Associació d’entitats sanitàries i socials de Catalunya al Palau de la Música Catalana, sota el lema "Tenim història, som futur". La Unió és l’exemple no només del model sanitari català sinó de l’extraordinària xarxa d’entitats al servei del bé comú, nascuda al tombar de la dictadura i que han sigut útils, sòlides i resilients durant aquest mig segle.
El context històric del 1975 és significatiu, després de quaranta anys de dictadura. L’any 1975 és el de la mort del dictador Francisco Franco, de la proclamació del Rei Joan Carles I d’Espanya, amb una Catalunya que havia resistit durant el franquisme i reclamava llibertat, amnistia i recuperació de les institucions catalanes. Anys d’atemptats d’ETA. L’any de la música de Philadelphia Freedom d’Elton John, d'El Bimbo de GeorgIe Dann i del primer Canet Rock, amb la Maria del Mar Bonet, Pau Riba, l’Orquestra Plateria i sense Jaume Sisa per censura. A escala internacional, fi de la guerra del Vietnam i dels genocidis dels Jemers Vermells.
L’any 1975, cinc institucions sanitàries catalanes creen la Unió Catalano-Balear d’Hospitals (posteriorment la Unió): Fundació Puigvert, Hospital Clínic, Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, Sant Joan de Déu i Institut Pere Mata de Reus, abans de la recuperació de la Generalitat. La Unió Catalana d’Hospitals, la Unió, volia preservar el patrimoni de la xarxa hospitalària catalana, transformant les organitzacions, millorant la gestió i preparant-se per ser interlocutors de l’administració catalana.
L’any 1977, en les eleccions generals, Adolfo Suárez esdevé el president del Govern d’Espanya. Aquell mateix any, el president Josep Tarradellas torna de l’exili i anomena el govern provisional de la Generalitat. L’any 1978, s’aprovà la Constitució espanyola que crea l’Espanya de les autonomies. L’any 1979, s’aprova l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. El mateix 1979 hi ha eleccions municipals. L’any 1980, el Govern Tarradellas aprovà, amb el conseller de sanitat i assistència social Ramon Espasa, el Mapa Sanitari de Catalunya. L’any 1980, hi ha eleccions autonòmiques (les darreres eren del 1932) i el president Pujol és escollit president de Catalunya. Després de les eleccions municipals del 1979, es creà el Consorci Sanitari de Catalunya, amb el temps, Consorci de Salut i Social de Catalunya, que aplega totes les institucions sanitàries i sociosanitàries de base municipalista de Catalunya.
L’existència de la Unió i del Consorci són cabdals per poder reclamar les transferències de sanitat al govern espanyol l’any 1981, amb un mapa sanitari fet durant el govern provisional català, en què la xarxa sanitària sumava tots els efectius territorials independentment de la seva titularitat. L’Insalud havia construït o assumit en el tardofranquisme els grans hospitals (Vall d’Hebron, Bellvitge, Germans Trias i Pujol, Josep Trueta, Arnau Vilanova, Verge Cinta, Joan XXIII i Viladecans), però el país estava ple d’institucions municipalistes, entitats sense ànim de lucre (fundacions, ordes religiosos o professionals). L’any 1984, s’iniciava la reforma de l’atenció primària.
Durant els anys 1981-1986, Catalunya consolida tots els instruments d’acreditació, gestió, concertació, compra i avaluació per poder constituir, l’any 1986, la XHUP, la xarxa sanitària d’utilització pública, consolidant els hospitals d’aguts i els centres sociosanitaris. Destaquen, amb el conseller de Sanitat i Seguretat Social Laporte, Elvira Guilera i Esperança Martí que des de la Unió i l’administració de la Generalitat, modernitzen les institucions i la gestió. La XHUP permet un conveni de sector concertat. L’any 1986, s’impulsa, el Programa Vida als Anys. La XHUP passa a principis del segle XXI, a SISCAT, sistema sanitari integrat de Catalunya, amb l’atenció primària, hospitals aguts, intermedis i atenció salut mental. Catalunya anticipa el model d’atenció d’accés universal i descentralitzat abans de la Llei General de Sanitat (1986), encara vigent, que impulsà Ernest Lluch. La participació política i tècnica de Catalunya va ser decisiva.
L’any 1990, s’aprovà la Llei Ordenació Sanitària de Catalunya (1990) que consolida el model sanitari català. La Llei va ser aprovada per àmplia majoria i ha donat estabilitat fins al moment present. L’any 2006 la xarxa de salut mental sanitària i la sociosanitària s’incorporen al conveni del sector concertat dins el SISCAT. L’any 2009 s’aproven la Llei de l’Institut Català de la Salut (ICS) que esdevé una empresa pública i la Llei de Salut Pública de Catalunya, amb molt amplis consensos.
La població de Catalunya ha passat dels 5,6 milions del 1975 als 8,2 milions actuals. El sector sanitari ha resistit durant aquests anys a les crisis econòmiques, a la insuficiència financera, a increments poblacionals (un milió de persones en set anys, 2000-2007, fins als 8,2 milions), a l'envelliment progressiu i la baixa natalitat, alta diversitat per raó d’origen, al qüestionament del model i a la innovació creixent.
La Unió i el Consorci de Salut i Social de Catalunya són claus com interlocutors del Departament de Salut i de Drets Socials, amb els professionals i pacients, per afrontar els reptes i la gestió dels canvis necessaris. Amb el pas dels anys les entitats socials s’han anat incorporant a les dues entitats. La transformació digital amb la IA, la integració social i sanitària, l’orientació a la promoció de la salut i a la comunitat, la cooperació entre organitzacions amb base territorial o rutes assistencials, l’adaptació a la cronicitat, l’autonomia dels centres i la gestió clínica per part dels professionals, les garanties de qualitat, qualitat i eficiència a mitjà i llarg termini amb suficiència financera, necessiten la solvència contrastada d’aquests agents socials.
El sector de la salut un dels sistemes de l’estat del benestar amb més valor afegit i, alhora, un sector estratègic i econòmic de Catalunya. La pandèmia de la COVID-19 ens va evidenciar com la salut és el propòsit principal. És el tercer àmbit econòmic de Catalunya, aportant més del 9% del PIB i l'11% de l’ocupació. Els serveis de salut i sociosanitaris tenen un efecte d’arrossegament de l’economia, amb fort impacte local, de cohesió social i de recerca i innovació. Els sistemes de salut incorporen tecnologies i són font d’innovació. La despesa sanitària pública a Catalunya és del 6,1% del PIB, la privada del 2,3% del PIB, un total 8,4%. A la UE (15) la despesa sanitària pública és del 7,5% del PIB, 2.1% privada, amb un total de 9,6%. El sistema de serveis socials és més fràgil en la comparació europea.
Els cinquanta anys de la Unió els avalen i hi ha futur. Representa més de gairebé cent cinquanta entitats d’atenció primària, hospitals aguts, intermedis, salut mental i acció social. Els acords amb els agents solvents del sistema representen la garantia dels canvis necessaris.