“26 anys després, els Premios Goya tornen a Barcelona!”. És la primera frase d’un tuit del president Illa el matí del dia de la gala. El llegeixo, i automàticament noto que el signe d’exclamació em genera una forta incomoditat. Amb un punt final i prou, la frase seria una simple constatació, la manera normal d’introduir un missatge de benvinguda institucional a una gala cultural. L’exclamació, en canvi, mostra el clàssic entusiasme de parent pobre. “Un gran reconeixement al talent dels professionals del cinema català!”, continua –i acaba– el tuit. Una altra vegada l’exclamació. Són dues en un tuit oficial de només dinou paraules. L’eufòria desproporcionada que neix de la necessitat de validació externa. Complex d’inferioritat servit en cru i de manera inconscient des d’un compte oficial de la Generalitat de Catalunya.

Hi ha una Catalunya a qui aquesta mena de coses ens fan caure l’ànima als peus, però n’hi ha una altra que d’una manera molt sincera i viscuda es desfà en agraïments quan l’amo li tira una mica de pinso. Aquesta segona Catalunya, que sempre hi ha estat i és molt catalana, ara ostenta la presidència de la Generalitat.

És una Catalunya que assumeix l’espanyolitat des d’una subordinació inconscient. Hi hauria una altra manera molt digna de ser espanyol, que per exemple en aquest cas consistiria a aprofitar que els Goya han trigat 26 anys a tornar a Barcelona per renyar educadament els acadèmics per aquesta falta de respecte i exigir que a partir d’ara la gala anual es faci alternativament a Madrid i a Barcelona. Exigència intransigent de cocapitalitat a tots els efectes, polítics, econòmics i culturals. Però no és això el que tenim. Els catalans lleials a Espanya, d’una manera molt profundament clavada en el seu cervell, es perceben subalterns, secundaris. Per això el signe d’exclamació: el president Illa està genuïnament agraït que la metròpoli –en aquest cas, a través d’una manifestació cultural– ens visiti.

Aquests signes d’exclamació del tuit del president no són cap anècdota. Ens expliquen una característica de la nostra història des de la pèrdua de sobirania al segle XVIII. D’una banda, els catalans que vivim fora del marc mental espanyol no hem tingut prou força o intel·ligència per desenganxar formalment el país de l’estat espanyol, i de l’altra, els catalans lleials a l’estat no han tingut prou dignitat per fer-se valdre com a espanyols de primera, i per tant no han aconseguit que Catalunya mani com li tocaria per pes econòmic, demogràfic i polític. El resultat de la impotència dels uns i de la irrellevància dels altres és que fa més de tres-cents anys que no gaudim ni dels avantatges de la llibertat, ni dels privilegis del colideratge. És la maledicció que ens persegueix.