Per al liberalisme polític la defensa aferrissada de les llibertats és la condició prèvia de la democràcia. Des d'aquest punt de vista, l’esquerra liberal és més necessària que mai. No una síntesi oportunista ni una etiqueta nova per a velles idees, sinó una tradició política exigent, arrelada en la millor història democràtica europea i catalana, capaç de respondre als reptes del nostre temps amb ambició transformadora i esperit de llibertat.

Una esquerra liberal parteix d’una convicció fonamental: la llibertat i la igualtat no són principis en tensió, sinó objectius inseparables, en la direcció del que en el seu dia afirmà el filòsof italià Norberto Bobbio. No hi ha llibertat real en societats profundament desiguals, ni hi ha igualtat digna d’aquest nom si es construeix negant l’autonomia personal, el pluralisme i el respecte a la discrepància. Aquesta és la lliçó central de la gran tradició socialdemòcrata europea, del liberalisme social i del republicanisme democràtic i també del catolicisme avançat.

Aquesta esquerra no beu de tradicions dogmàtiques ni autoritàries. Desconfia de les veritats absolutes i de les avantguardes autoproclamades. Sap que el progrés és sempre imperfecte, que les institucions són fràgils i que la democràcia no és només un mecanisme de decisió, sinó una cultura basada en el respecte, el compromís i la deliberació.

És, per tant, una esquerra radicalment democràtica. Radical no en el sentit de la ruptura, sinó en el sentit de l’arrel: perquè entén que la democràcia és l’únic fonament legítim del poder polític. Defensa la separació de poders, l’estat de dret, la iniciativa de la societat civil, la llibertat d’expressió, el caràcter aconfessional de l’Estat i els drets civils de les minories. Sap que no hi ha causes nobles que justifiquin la degradació de les regles democràtiques.

Però és també una esquerra sobiranista. No només en defensa d’una identitat nacional compartida, sinó per una convicció profundament democràtica: les societats han de poder decidir el seu futur. El sobiranisme, entès com a voluntat d’autogovern i de responsabilitat col·lectiva, és una expressió de maduresa democràtica. No és un instrument d’exclusió, sinó un projecte d’inclusió: un nosaltres cada vegada més gran, construït en la idea de ciutadania i en la voluntat de pertinença a la mateixa comunitat, no basat en l’origen de les persones.

Aquest sobiranisme és inseparable d’un europeisme profund. Europa no és només un mercat ni una estructura institucional, sinó una comunitat de valors. És el projecte polític més ambiciós de la història contemporània per domesticar el poder, garantir la pau i protegir la dignitat humana. Davant els nacionalismes autoritaris, els populismes il·liberals i les temptacions de replegament, l’esquerra liberal ha de reivindicar Europa com a espai de llibertat, de prosperitat compartida i de democràcia.

Aquesta esquerra és també una esquerra arrelada al país. Coneix la seva història i la seva llengua, respecta les seves institucions, defensa la fortalesa del seu teixit social i entén que la cohesió social és el principal actiu d’una societat. Sap que Catalunya és una nació construïda per generacions successives de persones vingudes d’arreu, i que la seva  força ha estat sempre la capacitat d’integrar, d’oferir oportunitats i de construir un projecte compartit. No aspira a fer un “nosaltres” pur i petit, sinó un “nosaltres” cada vegada més gran. 

Per això, l’esquerra liberal defensa un estat del benestar fort, però també eficaç i intel·ligent. No es tracta només de redistribuir, sinó de garantir oportunitats reals des de la infància, d’invertir en educació, en coneixement i en capacitats. No es tracta només de protegir, sinó de dotar de capacitats i capital a tothom. La millor política social és aquella que amplia les oportunitats de les persones i els seus projectes de vida, amb independència de la família o el barri o poble on han nascut. 

És també una esquerra que entén el valor del creixement econòmic, de l’empresa i de la innovació. No per una adhesió acrítica al mercat, sinó perquè sap que no hi ha prosperitat i benestar compartits sense una economia dinàmica. El mercat necessita regles, institucions i orientació pública. Però negar-ne el paper és condemnar-se a la impotència. De fet, els països més igualitaris del món avui comptem amb les economies més obertes, dinàmiques i competitives, basades en el coneixement i orientades a la creació de valor. 

Sobretot, és una esquerra amb vocació de representar l’espai central de la societat. No el centre com a equidistància moral, sinó com a espai de síntesi democràtica. El lloc on es construeixen les majories, on es governa amb responsabilitat i on es fan possibles els canvis duradors.

En un temps de polarització, de simplificacions i de discursos que exploten les pors, aquesta esquerra reivindica la complexitat, el matís i la responsabilitat. No promet solucions fàcils ni enemics imaginaris. Ofereix, en canvi, una proposta exigent: més llibertat, més igualtat, més democràcia i més Europa.

Catalunya necessita aquesta esquerra. No per nostàlgia del passat, sinó per construir el futur.