El 8 de febrer del 1951, alguns barcelonins van trobar a la seva bústia un full volander escrit en castellà que convocava a "traslladar-se a peu o amb mitjans que no siguin el tramvia" a partir de l’1 de març. El desembre anterior, la CTB, la companyia que gestionava el tramvia, havia aprovat un increment de preus dels bitllets (de 40 a 70 cèntims). S’havia intentat també un increment de preus a Madrid, però l’Ajuntament s’hi havia oposat. Això va contribuir a aprofundir un fort malestar social que es covava de feia anys i va culminar en la primera vaga massiva de la dictadura.
Encara avui s’ignora qui va fer l’enviament d’aquest full. Els principals historiadors que han estudiat el tema, com Fèlix Fanés i Francesc Vilanova Vila-Abadal -amb llibres que consultem per escriure aquest article- asseguren que continua sent una incògnita. Vilanova apunta la hipòtesi de militants de l’HOAC (joves d'Acció Catòlica), que havia adoptat una línia més reivindicativa i actuava al marge del sindicat vertical franquista. La veritat és que entre el 8 de febrer i l’1 de març es va estendre un clima de protesta espontània, amb nombroses octavetes, en català i castellà, que circulaven pels carrers. Van ser dies d’enginy popular.
Dotze anys després de la fi de la Guerra Civil, la situació social a Catalunya es caracteritzava per la misèria i el racionament, amb increments dels talls de corrent elèctric (de dos quarts de vuit del matí a mitja tarda durant tres dies laborables) i un pèssim funcionament dels serveis essencials. El tramvia, essencial per anar a la feina, circulava amb vagons vells i poca freqüència -el conflicte armat havia afectat el 80% del material mòbil-, generant crítiques dels usuaris, acostumats a un tracte groller per part del personal del servei. Eren habituals les escridassades i els insults.
- Bitllet del tramvia dels anys 50
- Cedida per Fundació TMB
Els dies anteriors l’ambient, malgrat el fred intens, s’anava fent socialment tòrrid. Com en una revolta on no calgués dir gaires coses, va cristal·litzar una mena de sentiment col·lectiu: no agafar el tramvia. L’1 de març, la resposta va ser massiva. Un històric dirigent falangista, Luys Santa Marina, es va trobar sol dalt d’un vagó, i amb protecció policial. La gent anava a la feina a peu. El desconcert de les autoritats va ser absolut.
El descrèdit de l’elit governant local era total. L’alcalde de Barcelona, el baró de Terrades, era un incapaç -amb interessos en la companyia de tramvies, això sí- i el governador civil, Baeza Alegría, no havia demostrat cap sensibilitat que anés més enllà de preservar l’ordre públic. Les bromes sobre la seva suposada relació amb la vedet Carmen de Lirio corrien com la pólvora. També en fulls clandestins (“Más gobierno y menos De Lirio").
Van ser dies d’anècdotes sucoses, com si per un instant, la gent volgués fer un crit després d’anys de silenci i humiliació. Davant del Coliseum, un home fa parar un tramvia, el 54. S’obre la porta i fa botifarra. El tramvia s’allunya enmig de les rialles. A les drassanes, quan un home vol pujar al tramvia 33, topa amb un policia que li etziba: “No pugi. No veu que farem el ridícul?”. El règim era a punt de donar aquella batalla per perduda.
Sang als carrers
Es van apedregar molts tramvies que circulaven, que rodaven ja amb els vidres trencats. Moltes vies foren arrancades i hi hagué incidents en diversos mercats, inclòs un intent d’atac a la Boqueria. Es van produir centenars de detencions. Però el clima es va crispar més quan la tarda del dia 1, en la confluència dels carrers de València i Marina, la policia franquista va efectuar “trets a l’aire”, assassinant un nen de cinc anys, Juan Moreno Ruiz. Diumenge 4 de març, la companyia de tramvies havia de constatar que havia perdut el 99% dels usuaris.
- Un dels fulls volanders de la vaga de tramvies
- CRAI Biblioteca Pavelló de la República (UB)
Quan dilluns 5 de març, sota una pluja torrencial, els tramvies van tornar a circular buits, mentre el governador civil només feia que parlar de “provocadors professionals” darrere de la vaga, la situació ja va atemorir les elits. Les figures més representatives de les corporacions econòmiques, com Antoni Llopis (Cambra Oficial de la Indústria), Amadeu Maristany (Cambra de Comerç), Laureà Moreno (Foment del Treball) i fins i tot la fantasmagòrica CNS, el sindicat vertical del règim, van demanar a Baeza Alegría que demanés al govern franquista revisar l’augment de preus del tramvia. Així ho va fer. El 6 de març a la nit, el Ministeri d’Obres Públiques comunicava la suspensió temporal de l’increment de tarifes “mentre s’estudia la solució definitiva”.
Dels tramvies a la vaga general
La protesta es va estendre fora de Barcelona. A Mollet es van apedregar autobusos i òmnibus. A l’Hospitalet també hi va haver protestes. Però havien de passar més coses. Una assemblea convocada d’enllaços de la central sindical oficial CNS va acabar com el rosari de l’aurora. En aquell moment, grups de l’oposició, en especial el PCE i el PSUC, com també nuclis del catolicisme social, practicaven l’entrisme en l’organització sindical del règim. Era una manera de ser presents. Un grup d’enllaços va trencar l’assemblea reclamant augment de salaris i va córrer la consigna de fer vaga general el 12 de març.
La vaga general va tenir un ampli seguiment a Barcelona, en especial als nuclis industrials del Poblenou. Però també fora, en ciutats com Badalona i Manresa. A la capital del Bages, amb un potent sector tèxtil, les mobilitzacions es van allargar dies, amb un destacat paper de les dones treballadores. La vaga de tramvies va deixar un profund impacte. La repressió fou ferotge, amb més d’un miler de detencions. Però per primer cop des del 1939, el franquisme va haver de recular en el preu dels bitllets i foren destituïts l’alcalde de Barcelona i el governador civil. El país, malgrat tot, començava a aixecar el cap.
