Aquest diumenge es compleixen 75 anys de la vaga de tramvies que va paralitzar Barcelona l'1 de març de 1951 i va culminar amb una vaga general el dia 12. A Manresa, sense tramvies però amb un potent sector tèxtil, la protesta va tenir continuïtat els dies 13, 14 i 15 de març i es va reactivar amb força a l'abril com recull Memòria.cat. La ciutat es va convertir en un dels escenaris més significatius d'aquell nou cicle de mobilització obrera sota el franquisme.
Més enllà de Barcelona: l'eco d'un boicot popular
La vaga de tramvies de Barcelona va començar l'1 de març de 1951 com un boicot massiu contra l'augment del preu del bitllet, en un context de dures condicions de vida a la postguerra. El conflicte, que no va ser dirigit per cap grup polític concret, va culminar en una vaga general el 12 de març, amb una participació massiva i greus enfrontaments amb les forces d'ordre públic.
Quan el 13 de març les fàbriques de la capital tornaven a obrir després de l'arribada de nombrosos efectius policials, la protesta s'estenia a altres ciutats industrials com Terrassa, Badalona, Mataró i Manresa. A la capital del Bages, l'aturada es va allargar fins al dia 15.
Manresa no tenia tramvies, però sí un teixit industrial dens i una memòria obrera recent. El sector tèxtil ja havia protagonitzat el 1946 una de les primeres vagues importants del franquisme a la Fàbrica Bertrand i Serra (Fàbrica Nova). El març de 1951, els treballadors i, sobretot, les treballadores, tornaven a situar la ciutat en el mapa de la conflictivitat social.
La vaga del 13 al 15 de març: la Fàbrica Nova com a epicentre
La vaga va començar a la Fàbrica Nova. El Diario Manresa del 15 de març, sota el títol "Conflicto en la industria textil", informava que "ha persistit l'anormalitat de treball en la indústria tèxtil de la ciutat", tot i que destacava que nombrosos productors havien acudit als seus centres de treball "davant les disposicions emanades de l'Autoritat". El diari reduïa el conflicte "a un petit focus" que esperava que desaparegués en les pròximes hores.
- La Fàbrica Nova de Manresa, a la dècada dels vint del segle XX, poc després de la seva construcció
- Arxiu Comarcal del Bages
El 16 de març, segons el mateix rotatiu, es retornava a la normalitat: "Es van reintegrar al treball els productors del ram tèxtil que, en nombre reduït, havien mantingut la seva actitud fins dijous, cessant completament l'anormalitat registrada últimament. És de celebrar que s'hagi imposat el bon sentit, fent fracassar els intents dels pertorbadors".
Aquella mateixa jornada, el delegat provincial de Treball, Martín Merino Chicharro, advertia que "tothom qui no s'hagi presentat al treball deixarà de percebre el seu jornal pel temps no treballat" i que els patrons que haguessin dificultat el compliment de l'obligació laboral serien sancionats amb el doble de la quantitat que representessin els jornals dels obrers afectats. El missatge era clar: la protesta no quedaria sense conseqüències.
Maria Martínez: 11 dies detinguda per solidaritat
La repressió va tenir noms i cognoms. El 14 de març de 1951, davant la Fàbrica Nova, la policia secreta de la comissaria de Manresa va detenir Maria Martínez Martínez, de 28 anys, acusada d'"exercir coacció" sobre treballadores perquè no entressin a treballar.
- Notícia a El Diario de Manresa del 17 de març de 1951, després de la fi de la vaga
- Arxiu Comarcal del Bages
Traslladada a Barcelona per ordre del governador civil, va ser interrogada a la Prefectura Superior de Policia. En la seva declaració va explicar que havia participat en la protesta per solidaritat, dient a una coneguda que no entrés a la fàbrica fins que la vaga estigués solucionada. Va assegurar que aquesta havia estat "l'única coacció" que havia fet i que simplement havia actuat com altres dones que es trobaven a la porta.
Va romandre detinguda als calabossos de Via Laietana fins al 20 de març i posteriorment al Palau de Justícia i a la presó de Manresa. L'auto del jutge instructor del 24 de març ordenava instruir sumari, però també disposava "posar immediatament en llibertat la detinguda", tenint en compte la naturalesa dels fets. Maria Martínez va quedar en llibertat el 25 de març, després d'onze dies empresonada. El 3 de juliol el cas es va sobreseure provisionalment.
La declaració de Victòria Álvarez Lázaro, la treballadora a qui suposadament havia coaccionat, apuntava que Martínez li havia dit que no entrés per evitar que, un cop a dins, es trobés sense poder sortir, com havia passat durant la vaga de 1946, quan les forces d'ordre públic van encerclar la fàbrica.
- Fotografia de les instal·lacions de la Fàbrica Nova l'any 1958
- Arxiu Comarcal del Bages
L'abril de 1951: de la solidaritat a la reivindicació salarial
Si el març va ser la continuïtat d'una onada que venia de Barcelona, l'abril va tenir una dinàmica pròpia. La vaga va començar el 13 d'abril al torn de tarda de la Fàbrica Nova i es va estendre a 33 empreses del sector, incloses fàbriques de Sant Fruitós i Sant Joan de Vilatorrada.
La reivindicació era concreta: un augment de 60 pessetes mensuals en concepte de plus de vida cara. L'acord assolit a la fàbrica coneguda com "la del pont vell" va córrer ràpidament. A la Fàbrica Nova, les treballadores van encapçalar la demanda. Laura Sanmiquel, treballadora del centre, deixava escrit al seu diari: "Verdaderament es cobra una misèria i tothom ja n'estem tips de no poder menjar".
Abans de la vaga, es van fer reunions amb l'enllaç sindical, amb representants del Sindicat Vertical i amb l'inspector de Treball. Les comissions de treballadores van exposar els salaris baixos en relació amb el cost de la vida. La resposta va ser que calia tenir paciència.
Davant la inacció, el 13 d'abril a les sis de la tarda es va iniciar una vaga de braços caiguts, fartes "de tantes promeses incomplertes".
Clausures, amenaces i detencions
La reacció de les autoritats va ser contundent. El 14 d'abril, els directors de les empreses amb vaga van ser convocats a l'Ajuntament, presidit per l'alcalde Joan Prat Pons, amb presència de l'inspector de Treball. Se'ls va donar l'ordre "contundent" de clausurar immediatament les fàbriques per donar exemple d'autoritat, seguint instruccions del governador civil, Felipe Acedo Colunga. Els cartells a les portes eren explícits: "Fàbrica clausurada governativament fins a nova ordre".
El 30 d'abril, un ban del governador obligava els treballadors a reincorporar-se. Qui no ho fes, o no treballés, trencava el contracte i perdia l'antiguitat. Es prohibia pagar els dies no treballats.
Les detencions es van succeir. Maria Alarcón Navarro i Maria Cano Carrió, vídues de guerra, van ser arrestades el 26 d'abril acusades de sedició. El jutge va considerar que els fets no revestien aquest caràcter, però van romandre empresonades 12 dies.
- Interior de la Fàbrica Nova de Manresa a la dècada de 1950
- Arxiu Comarcal del Bages
Victòria Álvarez Lázaro va ser detinguda el 29 d'abril acusada de coaccions. El jutge va concloure que els fets no constituïen ni sedició ni coacció i el cas es va sobreseure. També es van produir detencions que evidencien la pressió policial. Agustina Peñas Asensio va ser conduïda a comissaria per coaccionar-la perquè anés a treballar. El seu cunyat, Andrés Sanjosé Rodríguez, peixater de professió, va ser detingut acusat de fomentar la vaga. El jutge va concloure que no hi havia delicte.
Fins i tot el director de la Fàbrica Bertrand i Serra, Felix Busquets Oliva, i l'encarregat Antoni Mas Teixidó van ser detinguts acusats de sedició. Busquets va explicar que havia actuat seguint les ordres municipals de clausura. El jutge va descartar el delicte i el cas es va sobreseure mesos després.
Les comissions de treballadores
Les protagonistes de les vagues de 1951 a Manresa van ser les treballadores, que lluitaven per millorar les seves condicions de vida i per motius econòmics. Per aconseguir els seus objectius, s'organitzaven en comissions de treballadores, encarregades de negociar amb l'enllaç sindical, amb representants del Sindicat Vertical o amb els directors de les empreses. La composició d'aquestes comissions no era fixa i actuaven al marge dels partits i sindicats d'oposició al règim, tot i que algunes treballadores tenien vincles amb organitzacions antifranquistes.
Malgrat l'interès de la policia per identificar les membres d'aquestes comissions, cap de les persones que hi van participar va ser detinguda ni empresonada durant l'any 1951. Només van ser citades a declarar davant del jutge instructor, la qual cosa evidencia el paper clau que van tenir en la mobilització sense patir repressió directa, tot i ser l'eix organitzatiu de les protestes.
Una nova etapa del moviment obrer
Les vagues de 1951 es consideren l'inici d'una nova etapa en l'oposició obrera al règim franquista. A Manresa, el protagonisme del sector tèxtil i, especialment, de les dones, va ser determinant.
Com en conflictes anteriors, les dones eren majoria a les fàbriques, cobraven salaris més baixos i assumien el pes de la protesta. Les comissions de treballadores van organitzar les negociacions i la decisió d'anar a la vaga, al marge dels partits i sindicats de l'oposició, tot i que algunes podien ser-hi properes.
El resultat immediat de la vaga d'abril va ser desfavorable per als treballadors. No es va obtenir l'augment reclamat. El locaut va obligar a apuntar-se per demanar feina de nou. Laura Sanmiquel anotava el 7 de maig: "D'apuntar la gent que venen a demanar feina ho fa el Manel".
Però, 75 anys després, aquells dies de març i abril del 1951 no es poden llegir només en clau de derrota. Van contribuir a una crisi política que va comportar destitucions d'alts càrrecs, la fi de restriccions elèctriques i, mesos després, la supressió de les cartilles de racionament. Van marcar, sobretot, un precedent: la demostració que, fins i tot en plena dictadura, la mobilització col·lectiva podia obrir escletxes.
A Manresa, la vaga que va seguir els tramvies va ser molt més que un eco. Va ser l'expressió d'una ciutat obrera que, enmig de la postguerra, va decidir plantar cara. 75 anys després, aquell gest col·lectiu continua formant part de la seva memòria.
