Joan Vilaseca (Manresa, 1976) exerceix d'advocat des de fa més de vint anys, principalment en l'àmbit del dret civil. Cec de naixement, va estudiar sempre en centres ordinaris: l'EGB al col·legi El Pilar, el BUP i el COU a l'institut Pius Font i Quer i, posteriorment, Dret a la Universitat Autònoma de Barcelona. També he anat al Mijac, al Cau, al Conservatori. De jove, compaginava els estudis amb la venda de cupons de l'ONCE durant els estius per contribuir a l'economia familiar.
Més enllà de la seva trajectòria professional, Vilaseca manté una intensa implicació en la vida cultural i associativa de la ciutat. Forma part de la coral Lupulus Emsembla i milita en l'àmbit polític, a ERC Manresa, on és vocal de l'executiva. Defensa l'accessibilitat universal com una eina de justícia social i reivindica la normalitat amb què viu la ceguesa: no com un element excepcional, sinó com una condició amb la qual ha construït la seva vida personal i professional.
Parla amb naturalitat de la ceguesa. No la dramatitza ni la romantitza. És, simplement, la seva condició. Reivindica l'autonomia, la tecnologia com a aliada i l'accessibilitat universal com un principi que beneficia tothom. I, sobretot, defensa una idea clara: la integració és sempre un esforç mutu.
"Soc una mica punk amb la meva discapacitat", aclareix. Quedem a Las Vegas després que hagi sortit del despatx on treballa, a la Buresa.
Exercir d'advocat sent cec
Quina branca del dret toques més?
Principalment dret civil. El Miquel toca més laboral i penal, però jo porto sobretot civil. Els casos els treballem conjuntament, però sí, la meva especialització és aquesta.
Ets advocat d'ofici?
No hi estic inscrit. Però la diferència entre un advocat d'ofici i un de privat, en la pràctica judicial, és mínima. El procés és el mateix. L'atenció al client hauria de ser la mateixa.
Et trobes clients que se sorprenen que siguis cec?
Explícitament, no. Ningú no m'ha rebutjat mai per això. Però sí que, quan el contacte previ ha estat telefònic i ens trobem per primer cop al jutjat o al despatx, notes un instant de sorpresa. És un segon. Els dones la mà i perceps aquell microsegon de descol·locació. Però mai he tingut cap reacció adversa. Ni de clients, ni d'advocats contraris, ni tampoc dels jutjats. Ho puc dir amb total sinceritat.
Hi ha pocs advocats cecs
Sí, no n'hi ha gaires. I és normal que sorprengui. Però la sorpresa no és negativa. Després d'aquell primer moment, el que compta és la feina.
Justícia i garanties
La justícia és cega?
Diuen que ho ha de ser. En els temes que jo porto, acostuma a ser-ho. Però també hem de tenir en compte que la percepció de justícia és molt subjectiva. Una resolució pot semblar impecable per a una part i profundament injusta per a l'altra. I els jutges són persones. Poden cometre errors. Per això existeixen els recursos. La llei processal estableix mecanismes perquè, si consideres que hi ha hagut una mala valoració de la prova o una aplicació incorrecta del dret, puguis recórrer davant un tribunal superior. En aquest sentit, el sistema és garantista.
La judicatura no és precisament un entorn modèlic en digitalització. Com treballes amb documents escanejats?
Ens arriben PDFs escanejats, sí. El primer pas és passar-los per un sistema de reconeixement òptic de caràcters (OCR), que converteix la imatge en text. Després fem servir un programa que es diu revisor de pantalla. No és un aparell, és una aplicació que explica en veu alta el que hi ha a la pantalla. Ens permet utilitzar ordinadors i mòbils convencionals.
T'ha donat autonomia
Molta. Abans d'internet, quan estudiava, havia d'escanejar llibres sencers. Ara escrius “Llei 1/2000” al cercador i tens el text complet al BOE o a qualsevol base de dades jurídica. El pots consultar, copiar, enganxar. La tecnologia ens ha donat una autonomia que abans era impensable.
Encara hi ha barreres?
Sí. Documents manuscrits, webs mal dissenyades, continguts massa basats en imatge. Les pàgines públiques acostumen a ser accessibles, però no totes les privades. Quan no hi ha versió accessible, no hi pots accedir.
L'escola ordinària
Com seguies les classes quan el professor escrivia a la pissarra?
A primària i secundària tenia un mestre de suport. No hi era cada dia, però venia periòdicament. Traduïa textos de braille a vista i a l'inrevés, i donava pautes al professorat: que verbalitzessin el que escrivien, que descrivissin els dibuixos. Amb això n'hi havia prou. Jo mai vaig tenir problemes per seguir les classes.
Prenies apunts en braille?
De petit, amb una màquina Perkins. Més endavant, amb una agenda electrònica amb teclat braille. Podia guardar els apunts en disquet. Fins i tot als exàmens, el professor em passava les preguntes en disquet, jo responia i li retornava. Això reduïa la dependència del mestre itinerant. La informàtica va ser clau.
A la universitat?
Ja ets tu qui demana els recursos. L'ONCE et dona suport, però ets tu qui diu: necessito aquest llibre en braille o en àudio. Ja tens les eines i t'espaviles.
Viure sense haver vist mai
És diferent néixer cec que quedar-s'hi després
Molt diferent. Qui perd la vista ha de fer un procés d'adaptació molt dur. Ha d'aprendre a orientar-se, a vestir-se, a moure's amb bastó. I hi ha un dol. Jo no he hagut d'aprendre a viure sense veure-hi. És la meva vida. No sé com seria la meva vida veient-hi. Per tant, la ceguesa no em provoca cap patiment. Pateixo per altres coses, com tothom: la feina, la família, els amics. Però no per això.
Les imatges mentals
T'imagines les coses amb imatges?
Sí. El cervell construeix imatges mentals tant en persones cegues com vidents. La diferència és l'accés a la informació. Vosaltres la rebeu sobretot pels ulls; jo, per les mans i les orelles.
Si et dic una taula vermella de quatre potes?
Me la imagino perfectament. La forma, el volum, l'alçada. El color vermell no el puc conceptualitzar visualment, però la forma abstracta la tinc igual. Les imatges hi són.
Vas quedar segon d'Espanya en un concurs de dibuix...
Sí. A segon d'EGB. El tema era la comunicació. Vaig dibuixar una muntanya, un home a dalt, un a baix comunicant-se amb walkie-talkies i un cotxe pujant pel camí. Ho explico només per exemplificar que les imatges mentals hi són.
Reconeixes amics tocant-los?
Sí. En entorns sorollosos, com un concert, els reconec per les espatlles, l'alçada, la manera de moure's. També per la veu. Tu, Pere, tens una veu molt peculiar, greu. Però en entorns amb molt soroll, costa més. Si estic creuant un carrer, concentrat en el semàfor acústic, en els cotxes, potser no identifico qui em saluda.
Vida quotidiana i ordre
Has de ser molt ordenat
Procuro tenir organitzada la bossa, les butxaques. A casa intento que les coses tinguin lloc fix. Però no sóc perfecte. També em deixo un armari obert i em dono un cop. O busco el mòbil, el toco i cau a terra. Són coses que passen.
Implicació social
Per què tanta implicació en entitats, coral, política?
Perquè ho necessito. Necessito implicar-me per sentir-me viu. Conèixer gent, compartir inquietuds, portar-les a la realitat. Durant el confinament del Covid, el fet de no poder tenir relació social em va afectar molt. Anar només de casa a la feina i de la feina a casa no m'omple.
Amb Lupulus com ho fas, si el director dirigeix amb les mans?
Em guio per les respiracions dels companys. Escolto les altres veus. Si no entro exactament a temps, entro una o dues notes després, més fluix. Són petits trucs.
Política i drets socials
Com veus la situació política?
Complicada. Com a independentista i socialdemòcrata, em preocupa l'auge de l'extrema dreta, aquí i arreu. Em preocupa la limitació de drets individuals i col·lectius, la desnaturalització de l'estat social. Jo he pogut estudiar i treballar gràcies a un sistema que aposta per la igualtat d'oportunitats. Si això es qüestiona, com a persona amb discapacitat em preocupa que els meus drets es puguin veure limitats. Quan es comencen a retallar drets a uns col·lectius, el següent pot ser qualsevol altre.
Com ajudar (i com no)
Què hem de fer quan volem ajudar una persona cega?
La clau és molt simple: preguntar "Et puc ajudar?". I deixar que la persona t'expliqui com. Potser et dirà que sí, potser que no. I nosaltres també hem de respondre amb educació. Un "no, gràcies" sempre amb gràcies. La integració és un esforç mutu.
Hi ha vegades que no s'actua bé?
Una vegada vaig veure com una noia demanava educadament si podia ajudar i la persona cega li va respondre amb un "no" sec. Aquella persona potser no tornarà a oferir ajuda. Cal educació per les dues bandes.
Parles d'accessibilitat universal
Sí. Una rampa no beneficia només qui va amb cadira de rodes. També qui porta un cotxet o qui s'ha trencat una cama. La megafonia d'un tren no beneficia només una persona cega; també algú que està distret llegint. L'accessibilitat universal millora la vida de tothom. I és cap aquí on hem d'anar.
