Joan Vilaseca (Manresa, 1976) exerceix d'advocat des de fa més de vint anys, principalment en l'àmbit del dret civil. Cec de naixement, va estudiar sempre en centres ordinaris: l'EGB al col·legi El Pilar, el BUP i el COU a l'institut Pius Font i Quer i, posteriorment, Dret a la Universitat Autònoma de Barcelona. De jove, compaginava els estudis amb la venda de cupons de l'ONCE durant els estius per contribuir a l'economia familiar.

Més enllà de la seva trajectòria professional, Vilaseca manté una intensa implicació en la vida cultural i associativa de la ciutat. Forma part de la coral Lupulus Emsembla i milita en l'àmbit polític, a ERC Manresa, on és vocal de l'executiva. Defensa l'accessibilitat universal com una eina de justícia social i reivindica la normalitat amb què viu la ceguesa: no com un element excepcional, sinó com una condició amb la qual ha construït la seva vida personal i professional.

"Soc una mica punk amb la meva discapacitat", aclareix. Quedem a Las Vegas després que hagi sortit del despatx on treballa, a la Buresa.

L'exercici de l'advocacia

Has notat la sorpresa en els clients quan han sabut que ets cec?
Explícitament, no. Ningú no m'ha dit mai que no volgués que el defensés per aquest motiu. Però sí que és cert que, quan et coneixen en persona després d'haver parlat només per telèfon, notes un instant de sorpresa. És una reacció humana. La veu no dona cap pista, i quan arriben al despatx i veuen que soc cec, hi ha aquell moment inicial d'ajust. Ara bé, no he tingut mai cap reacció adversa, ni de clients, ni d'advocats de la part contrària, ni tampoc per part dels jutjats.

La professionalitat pesa més que qualsevol altra cosa
Exacte. Al final, la gent vol que li resolguis el problema. Si treballes bé, si prepares el cas i respons, això és el que compta. La confiança es construeix amb els resultats i amb el tracte.

La justícia és cega?
La dita diu que ha de ser-ho. I en els casos que jo porto, puc dir que acostuma a ser-ho. Però quan parlem de justícia, sovint entrem en una percepció subjectiva. Una mateixa resolució pot semblar impecable per a una part i injusta per a l'altra. A més, els jutges són persones i, com totes les persones, poden equivocar-se. Per això existeixen els mecanismes de recurs: per revisar possibles errors.

Tecnologia i autonomia

Com treballes amb documents judicials que no sempre són accessibles?
Utilitzo un revisor de pantalla, un programa que converteix en veu el contingut que apareix a l'ordinador o al mòbil. Això em permet llegir textos, correus, navegar per pàgines web o redactar escrits. Quan un document és una imatge escanejada, cal passar-lo per un sistema de reconeixement òptic de caràcters perquè el transformi en text. Amb aquestes eines podem utilitzar equips convencionals. La tecnologia ens ha donat una autonomia enorme.

Això ha canviat molt respecte als teus inicis?
Moltíssim. Abans depenies molt més de suports específics. Ara treballem amb els mateixos dispositius que tothom, simplement amb programes adaptats. Això facilita la integració laboral real.

Escola i formació

Sempre vas estudiar en centres ordinaris. Com va ser l'experiència?
Va ser absolutament normal. Tenia el suport d'un mestre especialitzat que m'ensenyava braille i assessorava el professorat. Per exemple, demanava que verbalitzessin el que escrivien a la pissarra o que descrivissin els esquemes. Amb aquestes adaptacions, jo seguia el ritme de la classe. Acadèmicament no vaig tenir problemes.

Prenies els apunts en braille?
Sí. De petit, amb una màquina Perkins, que és com una màquina d'escriure en braille. Després vaig passar a una agenda electrònica amb teclat braille que permetia guardar els textos digitalment. Fins i tot vaig fer exàmens amb disquet. La informàtica ha estat una revolució per a nosaltres.

Viure sense haver vist mai

Imagino que és diferent ser cec de naixement que perdre la vista més tard
És molt diferent. Qui perd la vista ha de passar per un procés d'adaptació molt dur. Hi ha un dol, una pèrdua. Has de reaprendre moltes coses quotidianes. Jo no he hagut d'aprendre a viure sense veure-hi, perquè no he conegut cap altra realitat. És la meva vida. Per això dic que la ceguesa no em provoca cap patiment.

Tens imatges mentals?
Sí. El cervell construeix representacions a partir de la informació que rep. En el vostre cas, sobretot visual; en el meu, tàctil i auditiva. Si m'expliques com és un espai, me'l puc imaginar. Potser no amb colors, però sí amb volums, dimensions, textures. Les imatges mentals hi són; la diferència és el canal d'entrada.

Implicació social i mirada política

Participes en entitats i en política. Ho necessites?
Sí. Necessito implicar-me per sentir-me viu. Formar part d'una coral, d'un projecte col·lectiu o d'un partit polític em dona sentit de comunitat. Anar només de casa a la feina i de la feina a casa no m'ompliria.

Et preocupa el context actual?
Sí. Em preocupa que es qüestionin drets socials que han costat molt d'aconseguir. Les persones amb discapacitat hem pogut estudiar i treballar gràcies a un estat social que aposta per la igualtat d'oportunitats. Si això es debilita, ens afecta directament. Em preocupa l'ascens, a nivell mundial, de l'extrema dreta.

Accessibilitat i convivència

Com hem d'actuar quan volem ajudar una persona cega?
La clau és molt senzilla: preguntar "Et puc ajudar?". I escoltar la resposta. De vegades no cal ajuda. I sobretot, eviteu el paternalisme, pot ser ofensiu. La integració és un esforç compartit. I l'accessibilitat universal rampes, avisos sonors, espais ben pensats no beneficien només les persones amb discapacitat. Beneficia tothom.

El resum seria, doncs...
Al final, es tracta de normalitzar. La ceguesa forma part de qui soc, però no m'ha impedit estudiar, treballar ni implicar-me en la societat. I això és el que realment importa.