Els compositors i intèrprets bagencs Manel Camp i Carles Cases estrenaran Pianant el 20 de febrer al Teatre Kursaal, en el marc de la Festa de la Llum 2026. El projecte suposa el seu primer encontre escènic en un format compartit exclusivament pianístic: un diàleg a dos pianos amb composicions pròpies i una posada en escena concebuda específicament per a aquest espectacle.
Tot i haver coincidit al llarg de dècades en diferents projectes -entre ells, com a arranjadors i directors musicals de Lluís Llach en etapes diferents-, mai no havien desenvolupat un muntatge conjunt centrat en el piano. Pianant cristal·litza aquesta trajectòria paral·lela amb una proposta que combina experiència, complicitat i una sonoritat singular, pensada tant per a l'escolta atenta com per a l'impacte visual dels dos pianos de cua compartint escenari.
El fet de compondre junts, com es gestiona? Hi ha discussions?
Manel Camp (MC): Hem triat la via més senzilla: no hem compost a quatre mans. Cadascú ha escrit els seus temes. Això té avantatges i inconvenients, perquè venim de llenguatges i mons musicals diferents. Però tots dos hem escrit pensant que després ho tocaríem junts. La clau ha estat trobar com encaixar-ho, com fer que les dues maneres de tocar convisquin amb naturalitat.
I el resultat sona unitari?
MC: Crec que sí. Hi ha moments més cinematogràfics -per la seva trajectòria en bandes sonores-, però hem treballat l'arquitectura global del concert perquè, tot i venir de mons diversos, el conjunt tingui coherència i no es noti qui ha escrit què.
Carles Cases (CC): Ha estat un procés molt natural. Ens hem trobat al piano. Cadascú ha portat els seus temes i, sense imposar-nos res, els hem anat tocant i adaptant. No hi ha cap estratègia industrial al darrere; és amistat i ganes de tocar plegats.
Us ha influït musicalment conèixer-vos tant?
MC: En el meu cas, sí. Jo he escrit pensant específicament en dos pianos, buscant estructures que permetin diàleg: mentre un fa una cosa, l'altre en fa una altra. Però la forma definitiva ha sortit assajant. Ho hem treballat molt i amb la idea que el projecte tingui recorregut.
- Manel Camp i Carles Cases comparteixen per primer cop projecte a l'escenari
- Marta Pich
Del cinema al Bages
Carles, ha recuperat temes que ja tenia.
CC: Sí. En tinc molts. N'he triat sis que podien funcionar a dos pianos. Molts provenen de música per al cinema que, de fet, no sempre va acabar apareixent a les pel·lícules. Han quedat al calaix i ara els donem una nova vida.
Hi haurà improvisació?
MC: Sí, però no parlem de jazz estrictament. Hi ha parts lliures sobre estructures concretes. L'experiència amb altres duets de piano m'ha ajudat, però amb ell volia escriure material nou.
Nou i molt arrelat al territori.
MC: Exacte. He compost sis peces dedicades al Bages: Montserrat, l'Agulla, la Séquia… Volia que el paisatge també fos present en el projecte.
Una relació de dècades
Quan us vau conèixer?
CC: El vaig veure per primer cop el 1976, en un concert de comiat de Fusioon a la Sala Loyola. No ens vam parlar, però ja el seguia. El contacte real va arribar més tard, amb l'Esclat, que ell va fundar. Allà ens vam començar a tractar i, professionalment, sempre m'ha ajudat.
Vau coincidir a l'escenari?
CC: Sí, al Camp del Barça i també a Madrid.
MC: I en diversos discos, amb Maria del Mar Bonet o amb Llach. Hem compartit estudis i projectes.
CC: Jo sempre m'he considerat una mica alumne seu. Recordo una conversa en un ascensor d'hotel, a Madrid, que per mi va ser tota una lliçó.
MC: L'etapa de l'Esclat va ser molt potent. Va sortir una generació de músics que avui encara està activa. Hi vam portar el llenguatge que treballàvem a l'Aula de Música de Madrid i es va crear una base molt sòlida.
- Cara a cara, Carles Cases i Manel Camp amb els seus dos pianos durant un assaig
- Marta Pich
"Som dels últims romàntics"
Com neix la idea de retrobar-vos?
MC: D'un dinar a Las Vegas. Ens vam trucar després de molts anys i vam pensar: per què no fem alguna cosa junts? Sense més càlcul.
CC: Va ser espontani. Sense pla de màrqueting ni despatxos. (riuen)
Sempre amb dos pianos?
MC: De moment sí. Volíem comprovar si ens sentíem còmodes així. Després ja veurem.
Què hi trobarà el públic?
CC: Potser no sabrà distingir si la peça és d'un o de l'altre, però sí que veurà dues maneres de tocar molt diferents.
MC: Justament aquest contrast és el que hem intentat fer encaixar.
El projecte s'acaba amb aquests concerts?
MC: No. Ens hem centrat en l'estrena, però hi ha idees de disc, d'ampliar formats… No volem que sigui flor d'un dia.
El Kursaal ple també anima.
MC: I tant. No és fàcil omplir-lo amb gent de casa. Això demostra que la proposta té interès.
Diuen que el projecte neix d'una necessitat interior.
MC: Crec que som dels últims romàntics. Hem fet sempre el nostre camí, sense pensar tant en el mercat. Avui és difícil, però hem decidit fer-ho igualment.
CC: Ara tot és més industrial. Això surt de nosaltres, perquè ens agrada tocar.
Quant durarà el concert?
CC: Uns 70 minuts, sense pausa. Alternarem peces conjuntes amb algun solo de cadascú.
MC: I barrejarem autories. No hi haurà una "part de l'un" i una "part de l'altre". Hi ha un punt comú -potser mediterrani- que ens uneix.
Hi ha mànagers interessats?
CC: No n'hem trucat cap. Si algú s'hi interessa, ja ho veurem.
- Manel Camp i Carles Cases s'uneixen amb «Pianant»
- Marta Pich
I al marge del duet?
CC: Jo continuo component, tot i que cada vegada fa més mandra el món discogràfic. Escric, i ja veurem què veu la llum.
MC: Jo estic centrat en la vessant interpretativa, amb projectes propis i gira després dels concerts del 50è aniversari de Llach. Seguim en marxa.
CC: Ah! I jo marxo de gira a l'Argentina amb Gorka Knörr.
La música continua.
