Les inquietuds d'un grup d'infants de Primària de l'escola Ítaca de Manresa van ser l'espurna d'un projecte educatiu que va anar molt més enllà de l'aula. Guiats per la seva mestra, Maria Fernàndez, alumnes de 1r a 3r van voler entendre què és la guerra i què passa amb els infants que la pateixen. Aquell procés, iniciat durant el suposat alto el foc de febrer de 2025 de l'actual ofensiva israeliana sobre Gaza, ha acabat tenint continuïtat en el llibre col·lectiu Un crit pels infants de Gaza, escrit aquest estiu per autores i autors de Catalunya i de la Franja enmig del genocidi.

Les preguntes que ho van engegar tot

Tot va començar amb una pregunta aparentment senzilla, però carregada de profunditat: "Si un nen o una nena de la nostra edat es quedés sense pares per culpa de la guerra, algú el cuidaria?". La va formular una alumna després d'una visita escolar al Museu d'Història de Catalunya, on els infants havien vist imatges dels bombardejos sobre Barcelona durant la Guerra Civil.

Aquella visita va remoure emocions, pors i neguits. Alguns nens i nenes van tenir malsons; d'altres van començar a fer preguntes que anaven molt més enllà del que marcava el currículum. La mestra, Maria Fernàndez, va optar per no esquivar-les. Lluny de donar respostes tancades o tranquil·litzadores, va decidir escoltar i acompanyar les inquietuds del grup.

Així va néixer un projecte educatiu impulsat des de baix, des de les ganes dels infants de comprendre què és la guerra, per què existeix i quin impacte té sobre les persones, especialment sobre els nens i nenes. "Les seves preguntes i la seva necessitat de saber van ser el motor de tot", explica Fernàndez, que subratlla que aquest impuls continua sent present en els actes i iniciatives que encara avui es fan.

Aprendre a mirar el món sense filtres

El projecte va créixer ràpidament. Els infants no volien només parlar; volien fer alguna cosa. Van decidir crear una pel·lícula per explicar què passa quan la guerra entra a la vida quotidiana. No un documental, sinó una història amb personatges, emocions i conseqüències reals.

Durant mesos, a l'aula es va parlar de conflictes armats actuals, de drets humans, de refugiats, de normes internacionals i també de Palestina. Alguns alumnes hi tenien vincles familiars o havien participat amb les seves famílies en concentracions de suport al poble palestí. Altres començaven a posar noms i rostres a una realitat que fins aleshores havien percebut com llunyana.

La por inicial es va anar transformant en empatia, indignació i pensament crític. Els infants es van preguntar per què les principals víctimes de les guerres són civils, com pot ser que hi hagi normes que no es compleixen, o per què els responsables polítics no responen pels seus actes. Preguntes complexes, abordades des d'un espai segur, col·lectiu i adaptat a la seva edat.

"Es tracta d'acompanyar", explica la mestra. "Cada infant entenia el que estava preparat per entendre, però tots compartien la necessitat de no mirar cap a una altra banda".

De la impotència a l'acció

El punt d'inflexió va arribar quan setmanes més tard Israel va trencar l'alto el foc i va reprendre els bombardejos sobre Gaza. Les notícies van entrar a l'aula amb tota la seva cruesa. Aquesta vegada, però, els infants ja no parlaven de xifres abstractes, sinó de nens i nenes amb noms, cares i somnis que havien vist en vídeos i testimonis.

La tristesa i la ràbia van donar pas a una sensació d'impotència. "Nosaltres no hi podem fer res", va dir un dels alumnes. Però el silenci no va durar gaire. El grup va començar a imaginar accions: organitzar un acte, fer una presentació pública de la pel·lícula, recaptar diners per enviar ajuda humanitària.

La idea va prendre forma amb el suport de les famílies, de l'escola i, finalment, de l'Ajuntament de Manresa, que va cedir l'Auditori de la Plana de l'Om per a l'estrena. Aquell dia, la sala es va omplir. Infants de sis, set i vuit anys van pujar a l'escenari per explicar què havien après i per què era important no callar.

"Veure'ls parlar amb aquella claredat i aquella convicció va ser impactant", recorda Fernàndez. "El projecte no només parlava de Gaza; parlava de responsabilitat, de solidaritat i de la capacitat d'actuar, fins i tot des de llocs petits".

Al final de l'acte es van recol·lectar uns 900 euros amb aportacions del públic que es van adreçar a col·lectius que treballen amb infants refugiats palestins.

Un relat escrit enmig del genocidi

Temps després, ja durant l'estiu, Maria Fernàndez va rebre una proposta inesperada: escriure sobre aquella experiència en un llibre col·lectiu que reuniria veus de Catalunya i de Gaza. El context havia empitjorat. L'ofensiva israeliana sobre la Franja s'havia intensificat fins a convertir-se en un genocidi denunciat per organismes internacionals i per nombroses veus periodístiques.

"Va ser molt difícil posar-se en un to optimista", admet la mestra. "Escriure mentre totes érem testimonis impotents del que estava passant a Gaza removia molt. Però alhora sentia la necessitat de fer alguna cosa, de no restar impassible".

Així va néixer Un crit pels infants de Gaza, un llibre coral coordinat per la Txell Feixas i la Cristina Mas, amb textos de periodistes, activistes i testimonis directes, entre els quals figures com Greta Thunberg, Jordi Évole, David Fernàndez o Rafeef Ziadah. El volum posa el focus en la infància com a principal víctima del conflicte i destina íntegrament els beneficis a ajuda humanitària urgent sobre el terreny.

Un llibre que continua el camí

La publicació ha tingut una gran acollida. El llibre s'està venent actualment i els beneficis es destinen a ajuda humanitària urgent a entitats palestines que actuen sobre el terreny a Gaza. El llibre ha donat peu a diversos actes públics, com la presentació al CCCB o una lectura teatralitzada a la Llibreria de Gràcia, amb actors i actrius catalans i algunes de les autores. Maria Fernàndez també hi va participar, llegint un fragment del seu text.

Per als infants que van iniciar el projecte, rebre el llibre ha estat un moment d'orgull. "Veure el relat imprès, sentir que allò que van viure i construir forma part d'una obra col·lectiva, i que, de forma efectiva es tradueix en una ajuda per al poble palestí està revertint molt positivament en la seva autoestima", explica la mestra. "Se senten escoltats, validats i conscients que la seva veu importa".

Continuar parlant de Gaza

Fernàndez insisteix que el més important és no deixar de parlar de Gaza. "Que les notícies canviïn no vol dir que la realitat s'hagi acabat. Els números i els fets parlen per si sols". En aquest sentit, el projecte educatiu i el llibre comparteixen un mateix fil conductor: la necessitat de testimoniar, de denunciar, de construir memòria i de moure solidaritat entre la gent.

El que va començar com una conversa en rotllana en una aula de Primària de Manresa ha acabat connectant infants, famílies, docents, activistes i lectors amb una realitat que sovint es vol invisibilitzar. Un recordatori potent que l'educació, quan parteix de les preguntes reals dels infants, pot esdevenir una eina de transformació profunda.

Perquè, com van concloure els mateixos nens i nenes al final del projecte: "Si saps què està passant, pots fer-hi alguna cosa". I això, també, és aprendre a viure.