Aquest 25 de gener de 2026 es compleixen vuitanta anys de la històrica vaga de la Fàbrica Nova de Manresa, un conflicte laboral iniciat per les seves treballadores que va acabar desencadenant una vaga general a la ciutat, una de les primeres sota el franquisme. En un context de misèria, repressió i silenci informatiu, l'acció col·lectiva de centenars de dones obreres va aconseguir millores materials concretes i va trencar, ni que fos momentàniament, la por imposada pel règim. L'episodi s'ha convertit en una fita de la història social contemporània de Manresa i del país, que es pot consultar abastament a un web específic del portal Memòria.cat.
Manresa, postguerra i esperança frustrada
A les acaballes de la Segona Guerra Mundial, la societat catalana vivia instal·lada en una contradicció profunda. D'una banda, la repressió franquista era dura, sistemàtica i omnipresent; de l'altra, s'obria pas una esperança difusa però persistent que la derrota del feixisme a Europa comportés també la fi de la dictadura a l'Estat espanyol. Aquest clima d'expectativa, especialment intens l'any 1945, va alimentar la reorganització clandestina de les forces d'esquerra i del moviment obrer, tot i el risc constant de detencions, empresonaments i represàlies.
Manresa no era aliena a aquest context. Ciutat industrial, amb una forta tradició fabril i obrera, arrossegava les conseqüències d'una postguerra marcada per la fam, el racionament, els salaris de misèria i unes condicions laborals extremes. En aquest escenari, la Fàbrica Nova -oficialment Bertrand i Serra- era el principal pol industrial de la ciutat i un autèntic microcosmos social: més de dos mil treballadors i treballadores, la immensa majoria dones, moltes d'elles integrades en autèntics grups familiars que depenien gairebé exclusivament d'aquell salari.
La Fàbrica Nova: una ciutat dins la ciutat
Les dades dimensionen la importància de la fàbrica: durant els anys 1945 i 1946 hi treballaven oficialment 2.145 persones, de les quals 1.739 eren dones, un 81% de la plantilla. La presència masculina era molt minoritària, amb 406 homes. A més, més del 41% dels treballadors tenien familiars directes a la mateixa empresa: germans, matrimonis, pares i fills compartint torns, sous baixos i una mateixa precarietat estructural.
Aquesta concentració de relacions familiars feia que qualsevol conflicte laboral transcendís ràpidament l'àmbit estrictament professional i es convertís en un problema social de primer ordre. Quan la fàbrica s'aturava, ho feia també l'economia domèstica de centenars de llars manresanes.
Les primeres tensions i la vaga del juny del 1945
Tal com apunta el sindicalista de la CNT Miguel G. Gómez en un article al portal del sindicat, la primera guspira important es va produir el juny del 1945. Els contramestres i treballadors homes amb determinats càrrecs havien rebut un "plus de vida cara", un complement salarial destinat a pal·liar l'augment del cost de la vida. Les obreres, majoritàries a la fàbrica, van reclamar el mateix tracte salarial, independentment del sexe.
Davant la negativa de l'empresa, i coincidint amb una reunió del sindicat vertical franquista amb el delegat de Treball de Barcelona, les treballadores van iniciar una vaga de braços caiguts. En només dos dies van aconseguir el reconeixement del plus. La repressió va ser limitada: un únic detingut i un cas que acabaria arxivat. Aquella petita victòria, però, va demostrar que fins i tot sota la dictadura era possible doblegar l'empresa mitjançant l'acció col·lectiva.
Miserables condicions de vida i talls elèctrics
La situació material de la classe obrera, tanmateix, continuava sent extrema. El racionament de productes bàsics, la inseguretat laboral i els baixos salaris es combinaven amb un factor clau: les constants restriccions elèctriques. Els talls de llum, sovint provocats per la precarietat del sistema però també per l'acció de la guerrilla antifranquista a la comarca, paralitzaven les fàbriques durant hores o dies sencers.
Quan això passava, els encarregats enviaven els treballadors a casa. Quan tornava l'electricitat, havien de reincorporar-se immediatament. Les hores perdudes, però, no es cobraven. Aquest fet, reiterat, reduïa encara més uns salaris ja insuficients i generava un malestar creixent.
Gener de 1946: el conflicte esclata de nou
A inicis de gener del 1946, les obreres de la Fàbrica Nova es van negar a recuperar les hores de feina perdudes pels talls elèctrics. Elles havien complert: havien estat puntuals al lloc de treball. La reclamació va prosperar i l'empresa va acceptar no descomptar-les del sou. Animades per aquest èxit, les treballadores van iniciar una nova vaga de braços caiguts per reclamar un augment salarial de 45 pessetes.
Aquest augment va ser concedit i, aparentment, el conflicte es donava per resolt. Però el detonant definitiu estava encara per arribar.
El 25 de gener: el jorn de la discòrdia
Divendres 25 de gener del 1946 era dia de cobrament. Les obreres van comprovar que no se'ls havia pagat el jornal corresponent al dia 24. La data no era casual: el 24 de gener era festiu oficial a Manresa, el denominat Día de la Liberación, aniversari de l'entrada de les tropes franquistes a la ciutat l'any 1939.
Les treballadores van exigir cobrar aquell dia festiu. Davant la negativa de l'empresa, van declarar immediatament la vaga. El dissabte 26 la protesta continuava, i el dilluns 28 ja s'havia estès a la resta de fàbriques de Manresa i, fins i tot, a alguns comerços. La ciutat entrava en una vaga general de facto.
L'estat d'alarma del règim
La reacció de les autoritats franquistes va ser immediata. El Govern Civil va desplaçar a Manresa nombrosos efectius de la Guàrdia Civil, que van ocupar militarment la ciutat. Es van produir detencions preventives de militants obrers coneguts, molts dels quals no estaven directament implicats en l'organització de la vaga.
Segons el testimoni d'Emilià Martínez, recollit posteriorment en estudis sobre el moviment obrer de la comarca, els detinguts van ser passejats emmanillats pels carrers de Manresa en camions descoberts, amb l'objectiu explícit d'intimidar les vaguistes i forçar-les a cedir.
La vaga general resisteix
Malgrat les amenaces, la repressió i la presència policial, la vaga va continuar fins al dijous 31 de gener. Aquell mateix dia, una gran manifestació de suport va recórrer la ciutat. Quan la multitud va arribar a la plaça Major, la policia i la Guàrdia Civil van carregar violentament, provocant ferits.
La pressió social, però, va donar resultat. Les obreres van aconseguir cobrar el jornal del dia 24, un augment salarial de 75 pessetes mensuals i millores en el racionament dels productes de primera necessitat a través de l'economat de l'empresa. Els detinguts van ser alliberats en els dies i setmanes següents.
Una victòria amb conseqüències
Com assenyala Pere Gasol en l'entrada del web del portal Memòria.cat de l'Associació Memòria i Història de Manresa, la vaga va ser, malgrat tot, un èxit clar. No només per les millores materials, sinó perquè va trencar el silenci informatiu imposat pel règim i va evidenciar que el franquisme podia ser desafiat col·lectivament.
Fins i tot la premsa falangista va deixar entreveure la magnitud del conflicte, amb articles irats que reconeixien implícitament la dimensió de la protesta.
Repressió diferida i advertiment de Franco
La calma, però, va ser relativa. Setmanes després, amb la situació ja controlada, algunes treballadores van ser acomiadades com a represàlia. L'any següent, el 1947, el mateix general Franco va visitar Manresa i la Fàbrica Nova. Segons diversos testimonis, va advertir explícitament que fets com els del gener del 1946 no es podien tornar a repetir.
L'Ajuntament de Manresa, per la seva banda, va haver d'assumir un cost econòmic considerable per la mobilització de les forces d'ordre públic: prop de 18.600 pessetes, destinades principalment a dietes, allotjaments i desplaçaments dels comandaments.
Un precedent històric
La vaga de la Fàbrica Nova i la posterior vaga general de Manresa estan considerades una de les primeres vagues generals d'una ciutat sencera sota el franquisme. L'impacte va anar més enllà de la capital del Bages: els fets van ressonar a altres poblacions del Baix Llobregat, el Vallès, el Maresme i Barcelona, i s'inscriuen en una onada de conflictes que culminaria amb la vaga general de Biscaia del 1947.
No es tractava d'una revolució, sinó de reivindicacions bàsiques: sous dignes, condicions de vida mínimament suportables i una protesta clara contra un règim totalitari.
El paper central de les dones
Vuitanta anys després, la lectura de l'episodi posa en primer pla un element fonamental: el protagonisme de les dones obreres. Van ser elles les que van iniciar la vaga, sostenir-la durant dies i resistir la repressió. En una societat profundament patriarcal i autoritària, el seu paper resulta doblement significatiu.
La vaga de la Fàbrica Nova no només forma part de la història del moviment obrer, sinó també de la història de la lluita de les dones per la dignitat laboral i vital.
Memòria, ciutat i dignitat
L'aniversari dels 80 anys de la vaga convida a mirar enrere no només com a exercici de memòria històrica, sinó com a recordatori del paper que pot jugar l'acció col·lectiva fins i tot en les circumstàncies més adverses. La protesta iniciada a la Fàbrica Nova, com l'aleteig d'una papallona, va acabar sacsejant una ciutat sencera i deixant una empremta duradora en la història social de Catalunya.
Vuit dècades després, Manresa continua tenint en aquella vaga un dels seus episodis més significatius de dignitat, resistència i lluita col·lectiva.
