Els inicis de pontificat són especialment interessants per auscultar els moviments interns dins de l’Església. A nou Papa, moltes reubicacions. Cada sensibilitat del catolicisme mira de ressituar-se o de posar al dia el seu full de ruta per no perdre pistonada. En el cas del catolicisme català, la visita anunciada de Lleó XIV el 9 de juny accelera moviments. Mentre els sectors progressistes i el cristianisme més fidel a la tradició catalanista es reforça, també els nuclis conservadors fan els deures. Aquest divendres s’ha fet a Barcelona la IV Jornada de Catòlics i Vida Pública, organitzada per l’Associació Catòlica de Propagandistes (ACdP) a la Universitat Abat Oliba (UAO).
De Lleó XIII a Lleó XIV. Cap a una nova Rerum Novarum. Aquest era el lema de la jornada que ha aplegat representants de l’ala més tradicional del catolicisme. L’objectiu és analitzar d’on es ve i cap a on es va, com explicita el programa de la jornada, iniciada amb un record a l’encíclica Rerum Novarum amb què Lleó XIII, a finals del segle XIX, va defensar la doctrina social de l’Església. Obria les portes al sindicalisme cristià i feia una crítica del capitalisme salvatge.
Els Propagandistes estan convençuts que Lleó XIV serà un Papa centrat en els canvis socials i en l’impacte de la IA en la vida laboral, i s’hi volen preparar. En la Jornada hi serà el president de l’ACdP), Alfonso Bullón de Mendoza, un historiador del carlisme. En una entitat on hi conviuen històricament des de democristians a tradicionalistes, Bullón de Mendoza ha tingut el suport de l’ala més dura.
Entre els ponents, hi ha Joan Costa Bou, delegat de pastoral social i caritativa de l’arquebisbat. És una figura rellevant. Teòleg respectat, considerat un exponent del sector més catalanista de l’Opus Dei, ha defensat el dret d’autodeterminació des de la doctrina social de l’Església. La presència de Costa demostra que les antigues tensions entre l’Opus Dei i els Propagandistes, dins del catolicisme conservador, ja són molt del passat. De fet, ja fa anys que l’Abat Oliba, depenent de la Fundació San Pablo-CEU que controla l’ACdP, fa de casa mare de tot el catolicisme conservador.
També Agustín Domingo Moratalla, catedràtic de Filodofia Moral i Política de la Universitat de València i un expert en el pontificat de Francesc, que considera que no ha estat ben interpretat ni per l’esquerra ni per la dreta tradicional. També Juan Antonio Perteguer, president d’Acció Social Empresarial, una entitat privada impulsada per la Conferència Episcopal i especialista en IA.
Teresa Pueyo-Toquero és una altra de les intel·lectuals convocades. Professora d’Antropologia Social a la UAO, ha escrit sobre feminisme des d’un conservadorisme hàbil. En un article recent a El Debate, òrgan dels Propagandistes, deia això: “La llar importa, però no s’imposa. No hi ha virtut on no hi ha llibertat. I la cuina no és un altar si no hi ha amor. Fregir un ou amb tendresa pot ser més revolucionari que escriure un llibre de lideratge… però també pot ser-ho ensenyar trenta nens, curar un malalt, dirigir amb justícia una empresa o tenir cura amb amor d’un avi”.
Un altre protagonista ha estat l’historiador Emili Boronat. Membre de l’ACdP, combina com molts altres membrers de l’organització un to suau amb un conservadorisme profund de fons. Defensor de l’espanyolitat de Catalunya, durant els anys del procés va participar en algun acte de l’entitat ultraespanyolista Somatemps.
De Gil Robles a Mayor Oreja
L’ACdP va ser una entitat molt influent en el catolicisme espanyol. En els anys de la República, va inspirar la CEDA de Gil Robles. Amb el franquisme, va nodrir molts ministeris amb noms com Martín Artajo i Fernando Castiella, oposats a Falange i que van predominar fins que els tecnòcrates de l’Opus els van anar desplaçant. Van ser molt presents en els anys de la Transició a través del grup Tácito, d’inspiració democristiana. En uns mesos, l’ACdP celebrarà eleccions. Bullón de Mendoza apadrina el seu vicepresident, José Masip, i caldrà veure si la seva línia dura continua. En l’actual equip hi són figures de la dreta extrema com l’exministre Jaime Mayor Oreja i María San Gil.
La joia de la corona de l’ACdP és la Fundació San Pablo-CEU, que gestiona una vintena de centres educatius a l’estat espanyol. A Catalunya, controla tres institucions: la Universitat Abat Oliba i els col·legis Loreto i Cardenal Spínola. Aquesta és una de les raons per les quals és important saber qui governa l’associació. El resultat de les properes eleccions a l’ACdP també dirà molt de cap a on va el catolicisme d’ordre.
