El govern de Barcelona s'ha mostrat contrari a la idea de canviar el nom del carrer Ferran, basat inicialment en un rei espanyol absolutista. Junts pretenia recuperar l'antiga -i breu- nomenclatura republicana de carrer de Joan Fiveller. Tanmateix, l'alcalde de la ciutat, Jaume Collboni, ha rebutjat la proposta amb dos arguments centrals: Fiveller ja té un altre espai de reconeixement al nomenclàtor barceloní -una plaça davant del Parlament de Catalunya- i actualment no considera que el nom actual de la via que uneix la plaça Sant Jaume amb la Rambla remeti a la figura monàrquica del rei Ferran VII. "Ningú recorda que tingui res a veure amb el rei absolutista", ha recalcat Collboni, defensant que no hi ha motius per canviar el nom d'aquest carrer.
La proposta de Junts era clara: si el nom actual va néixer d'un homenatge al monarca Ferran VII, la intenció actual que s'ha debatut aquest divendres al plenari municipal és situar en l'imaginari públic la referència Joan Fiveller, qui va tenir un paper decisiu a l'hora de defensar les institucions catalanes com a membre del Consell de Cent. Aquesta figura, però, és especialment reconeguda per haver-se plantat davant el rei castellà Ferran d'Antequera, l'any 1416, que no volia pagar els impostos locals. Fiveller va imposar-li l'obligació de respectar les normes que assumia la resta de ciutadans, també per a la seva cort reial, malgrat les reticències inicials del monarca. El regidor Joan Rodríguez (Junts) ha reivindicat que llavors s'aconseguís fer complir un principi exigent: "Tothom, fins i tot el rei, està sotmès a la llei".
Collboni, al seu torn, ha institit a reconéixer els mèrits de Fiveller. Tanmateix, ha replicat que actualment ja té coberta la representació a la via pública, i que si cal donar-li més rellevància, es plantejaran col·locar una placa explicativa afegida -a la plaça que porta el seu nom- sobre la seva persona. "Però no podem estar d'acord amb canviar el nom del carrer Ferran", ha subratllat l'alcalde, que ha destacat que ja a l'any 1910 es va decidir treure la referència "VII" del nom del carrer per desvincular-lo formalment de la figura monàrquica.
La resposta del regidor de Junts ha mostrat la insatisfacció amb la posició municipal: "Si aquest Ferran que dona nom al carrer no és ningú, expliqui'm per què el franquisme recupera aquest nom. O si aquest Ferran que dona nom al carrer no és ningú, expliqui'm per què tenim un carrer que dona a la plaça Sant Jaume a nom d'una persona que no és ningú. I en definitiva, si aquest Ferran que dona nom al carrer no és ningú, quin problema hi ha per canviar el nom i restituir el nom de Fiveller". Collboni, entomant els últims retrets, ha defensat de nou que el nom del carrer ha quedar "ressignificat", i ha posat altres exemples, "com el carrer Princesa o el carrer Pelai".
Anades i vingudes del nom del carrer
Igualment, tal com detallava aquest diari en una informació prèvia, l’actual carrer de Ferran no va néixer amb esperit democràtic, sinó com un projecte d’urbanisme monàrquic. La via es va projectar i obrir a partir de 1824, durant el regnat de Ferran VII, amb l'objectiu de modernitzar el centre de Barcelona i crear una connexió directa entre la Rambla i la plaça de Sant Jaume. “No només això: era una reforma per tal que cavalleria de la Ciutadella pogués reprimir fàcilment fins a les Rambles impedint barricades”, explica l'assessor polític Aleix Sarri. Es va batejar amb el nom del borbó per honorar el monarca absolutista que acabava de restaurar el seu poder totalitari, eliminant qualsevol rastre de la Constitució de Cadis.
Tanmateix, la figura de Fiveller ja va ocupar oficialment les plaques d’aquest carrer durant un breu període de temps. Amb l'arribada de la Segona República l'any 1931, l'Ajuntament de Barcelona va emprendre una profunda reforma del nomenclàtor per esborrar els símbols borbònics, i va rebatejar la via com a carrer de Joan Fiveller. Però els canvis polítics van tornar a afectar aquesta i tantes altres vies. El 1939, la victòria del bàndol feixista a la Guerra Civil va imposar el retorn de la nomenclatura monàrquica anterior, una herència que ha perdurat fins als nostres dies malgrat la recuperació de la democràcia.
