Fins als anys vuitanta les comarques del Pirineu es comptaven entre les més pobres del país. L’emigració era constant i dotzenes de pobles abandonats en són testimoni. L’economia era fonamentalment agrícola, les condicions de vida a l’hivern eren dures i les infraestructures de comunicació convertien viles i pobles en nuclis aïllats, però va arribar el turisme. I tot va canviar.
A poc a poc es van anar obrint més estacions d’esquí, de banda a banda del Pirineu català. Noves infraestructures posaven la muntanya a tocar de Barcelona. L’any 1984 es va inaugurar el túnel del Cadí com una via de peatge. Una obra que va convertir la Cerdanya en el barri barceloní més al nord de l’Upper Diagonal. Tot plegat va ser possible perquè el turisme de neu es va popularitzar com un esport accessible i obert a les classes mitjanes. I el paper que TV3 va fer en aquest canvi no va ser menor.
La neu es feia present a les pantalles: des de 1986 i fins a l’any 2013 TV3 va dedicar-l’hi un programa setmanal, Temps de neu. Cada dijous, tots els mesos d’hivern, vint o trenta minuts en horari de màxima audiència dedicats a l’esquí i als esports de muntanya. Pujar al Pirineu es convertia en una activitat aspiracional i desitjada. La marca de les ulleres lluïa tant com vestir els colors lluents de Mistral.
Vist en perspectiva, i amb una certa nostàlgia, tot allò no era casual. Facilitar la creació de noves estacions als promotors amb els seus desenvolupaments immobiliaris, invertir en noves carreteres que apropessin el Pirineu al país, impulsar el túnel del Cadí i posar la neu a la programació de TV3, tot formava part d’una iniciativa de conjunt. Una estratègia rodona de desenvolupament econòmic que, com passa sovint amb els bons projectes, va tenir tant d’èxit que va passar desapercebuda. El Pirineu era pobre i avui és ric. I aquella acció de govern va tenir va tenir molt a veure en aquell canvi. Que avui la Generalitat gestioni la gran majoria d’estacions d’esquí és la confirmació de tot plegat, per bé i per mal. Compromís i acció.
Una idea, un projecte, una estratègia i moltes accions. Inversions i corretges de transmissió. Pensar i fer promoció econòmica regional sumant esport, infraestructures, turisme, desenvolupament immobiliari i programació televisiva. Un govern i un país amb un projecte a llarg termini que es desenvolupava a través d’iniciatives que, en un primer moment, podia semblar que no tenien res a veure. Impulsar l’oferta i crear la demanda, fer-ho tot alhora per dinamitzar unes comarques que ho necessitaven. Avui tot plegat es pot observar amb admiració des de la distància. Admiració, nostàlgia i un punt d’enveja.
Costa trobar projectes similars quan s’analitza l’acció de la Generalitat d’avui i dels últims anys. Costa trobar projectes ambiciosos i a llarg termini capaços de rebre empentes i inversions des de diverses conselleries i eines de govern. Costa trobar pensament estratègic del tipus que et fa descobrir, quaranta anys després, que un programa de televisió era molt més del que semblava. Costa, tot plegat, perquè falta la llavor inicial. La idea de país i el compromís de fons que sempre l’acompanya.
On és el Temps de neu per als propers vint anys? On és el túnel del Cadí de la propera dècada? Quina estratègia de transformació radical mirarem amb admiració l’any 2050? És urgent tornar a imaginar respostes a preguntes com aquestes.