Fa unes setmanes, a Can Serra, a l’Hospitalet de Llobregat, en una memorable jornada de memòria sobre l'objecció de consciència-desobediència civil antimilitarista, es va esmentar com havia impactat el 23-F al Casal de la Pau de Barcelona, local que contenia desenes d’arxius carregats d’informació altament sensible i que va ser ràpidament i discretament traslladada per seguretat. Això, amagar la documentació associativa per posar-nos a resguard (del Casal de la Pau, del Consell de la Joventut…) és un dels records més vius que conservo d’aquell 23-F, tenia 20 anys.
Com diu la historiadora germànica Lynn Hunt, les societats seleccionen què recordar i què oblidar, amb diferents mecanismos. Actes com el de Can Serra, dins la V Trobada anual llegat Jaume Botey i Vallès, Desobediència i resistències, i la Trobada 50 anys d’inici de la lluita col·lectiva per acabar amb la mili amb el documental Can Serra Objectors de consciència (1976) amb diversos debats i testimonis, són mecanismes actius per activar la memòria crítica col·lectiva de l’eficàcia de la desobediència civil, imprescindible en l’actual context d’escalada bèlica i militarista mundial.
Desclassificar part dels documents relacionats amb el 23-F que es fan públics avui també assenyala què es vol recordar i què continuar silenciant. És estratègic escodrinyar-ne el ressò 45 anys després d’aquell cop que va consolidar els límits de la transició i va santificar el règim del 78 com a topall digerible pel franquisme pervivent. La falta de ruptura post 1975 ha perdurat fins a impedir èxits als intents de rupturisme de la dècada passada, i continua amenaçant com a fórmula de paràlisi en el present.
Tal com demostra Guy Beiner, historiador irlandès especialista en oblit social i memòria col·lectiva, la memòria del passat recent és la més especialment vulnerable a l’oblit selectiu i a la reinterpretació segons interessos socials i polítics, és doblement rellevant dedicar temps i esforç al rescat d’aquest passat recent, a la seva divulgació i a l’anàlisi des de la metodologia historiogràfica crítica. I sobretot convertir-ho en eina projectada sobre els reptes del present immediat i el futur imminent. Ara i aquí.
Durant les jornades a Can Serra es va fer una oportuna actualització de la rellevància dels moviments de desobediència civil organitzada que van conduir a l’abolició del servei militar obligatori l’any 2001 i a una gran consciència social contra les guerres i el militarisme, incorporant al programa una taula amb representants del Sindicat de Llogateres i d’Irídia. Les vagues de lloguers i la defensa davant els abusos policials contra el dret a la protesta són exemples clars de l’eficàcia de la desobediència civil davant els reptes actuals.
Del que no es va parlar gaire, malgrat fer-se present amb diverses al·lusions al llarg de la jornada, és de la gran gesta de desobediència civil massiva que ha sigut l'independentisme català en les darreres dècades, única confrontació rupturista que va fer trontollar el règim del 78 que tan hàbilment va apuntalar el cop del 23-F. Potser no se’n parla gaire perquè existeix desorientació sobre quin serà el pas següent, potser perquè el full de ruta col·lectiu s’ha encallat en massa dubtes sobre l’estratègia. O potser perquè l’intent de fer oblidar al poble català la gran potència de la seva desobediència civil massiva està penetrant en les consciències abatudes pels estralls de l’embat.
Però tal com ha documentat Aitor Díaz Anabitarte, sociòleg i politòleg de la Universitat de Barcelona, al seu treball Mobilització Independentista a Catalunya (2009-2019): no violència i desobediència civil com a eines per a la secessió, publicat a la revista Révue d'Études Catalanes (REC), número 8 dedicat a Catalunya, El preu de la independència (2025), la desobediència civil organitzadament massiva de l’independentisme català té un potencial revolucionari. Només cal aplicar alguns aprenentatges col·lectius per fer-lo revolucionàriament eficaç.