Aquest matí, el secretari general de Pimec advertia que potser estem davant d’un malentès col·lectiu: hi ha qui confon el “em sento malament” amb el “em trobo malament”. Aquesta “confusió” arriba enmig del debat sobre la proposta del Departament de Salut de vincular incentius als CAP amb la gestió de les altes mèdiques . La confusió, en tot cas, no sembla lingüística, sinó política: el que s’està posant en qüestió és si els treballadors tenen dret a recuperar-se, o si el seu cos és, abans que res, un recurs productiu que ha de tornar com més aviat millor al circuit laboral.
Les dades, de fet, no sostenen el relat alarmista. A Catalunya, la durada mitjana de les baixes es manté al voltant dels 30 dies des de fa més d’una dècada, per sota de la mitjana estatal. El que ha crescut és el nombre de processos, sovint breus, molts d’ells d’un a tres dies. La pregunta lògica seria per què. Però el debat públic n’ha triat una altra: com reduir-les.
La proposta de lligar incentius dels CAP a les altes mèdiques s’inscriu en una lògica que fa temps que avança discretament: la coordinació entre Salut i l’INSS, via ICAM, per escurçar la incapacitat temporal, com fa anys que denuncia la PAICAM. A primera vista, sembla una mesura tècnica. Però el que introdueix és una jerarquia clara: el criteri econòmic marca el marc i el criteri clínic s’hi adapta. En aquest desplaçament, la salut deixa de ser finalitat i passa a ser variable a optimitzar. El CAP deixa de ser un espai de cura per esdevenir una peça més d’un engranatge que mesura, compara i pressiona per garantir la disponibilitat de força de treball. Així, quan es parla d’“excés” de baixes, el que es posa en dubte és la malaltia i el temps de recuperació.
Les dones concentren més baixes i, especialment, les vinculades a salut mental. No és una dada anecdòtica: parla de dobles jornades, precarietat, parcialitat i responsabilitats de cures. El sistema productiu descansa sobre una reproducció social que continua recaient majoritàriament sobre les dones i que, quan es desborda, es tradueix en malestar medicalitzat i en cossos que sostenen més del que poden.
La desigualtat també té una dimensió territorial i de classe. Les necessitats de salut i la demanda assistencial són més elevades a mesura que baixa la renda de la població, i això es tradueix en CAP amb més complexitat social i clínica. Introduir incentius vinculats a la reducció de baixes en aquest context no és neutral: vol dir aplicar els mateixos criteris en realitats molt diferents, amb el risc d’afegir més pressió a equips que ja treballen en condicions exigents.
En aquest context, la proposta del Departament no és un error puntual, sinó part d’una manera de governar. La salut es mesura en indicadors de productivitat, la incapacitat temporal esdevé desviació a corregir i l’atenció primària es transforma en mur de contenció. No cal retallar explícitament si es pot modular el comportament del sistema amb incentius. La paradoxa és que tot això arriba en una primària infrafinançada, sobrecarregada des de temps immemorials i sostinguda, en gran part, pel compromís dels professionals.
D’una banda, es devalua la sanitat pública, convertint-la en gestora de fluxos i no preservant-la com a espai de cura. Alhora, s’aprofundeix en la precarització: la pressió del mercat laboral es desplaça al sistema sanitari i, finalment, al cos de les persones treballadores. Potser, en aquest context, la frase de Pimec pren un altre sentit: el malestar social acaba traduït en símptomes que el sistema prefereix gestionar com a desviacions individuals.
Si assumim, com repeteix la patronal, que hi ha més incapacitats temporals, la pregunta no pot ser simplement com escurçar-les. Hauria de ser per què cada cop més persones necessiten una baixa. Insistir, com ha fet la consellera Olga Pané, a vincular incentius a la reducció de la durada de les baixes no només desplaça el focus del problema, sinó que consolida una mirada que tracta la malaltia com un cost econòmic. La mesura no és neutra: expressa una orientació política que subordina el temps de cura a la lògica de la productivitat. I tot plegat s’inscriu en un clima que ja fa mesos que es construeix, amb cartells als centres de salut apel·lant a fer un “bon ús” de la baixa mèdica, com si emmalaltir fos una decisió susceptible de moderació.
El risc és profund. Es desdibuixa el sentit de la sanitat pública, que deixa de garantir temps de cura per passar a gestionar temps de productivitat. I també es reforça un mercat laboral que genera malestar i malaltia, però que no n’assumeix les conseqüències, ja que aquestes acaben recaient sobre les treballadores i el sistema sanitari. La qüestió no és com reduir les baixes, sinó què fem amb la malaltia i amb el dret a recuperar-se. Una societat que gestiona la malaltia i la recuperació com un problema de productivitat acaba fent saltar pels aires el dret a la salut.