En educació no tot poden ser estadístiques, perquè els números també serveixen per mentir, però sí que hi ha indicadors que ajuden a radiografiar el funcionament del sector. En clau acadèmica, seria negligent no assenyalar que el nivell ha anat baixant -així ho determinen els informes PISA i la percepció dels professionals, que és especialment vàlida- i que els canvis pedagògics -possiblement necessaris en la concepció però d'aplicació complexa a les aules- han tingut un impacte directe en el rendiment. A les escoles hi passa de tot, perquè són un reflex de la societat, i quan la societat té problemes és inevitable que entre els professors i l'alumnat aflorin malestars que amenacen d'enquistar-se.
És fàcil fer la caricatura dels mestres -que si tenen moltes vacances, que si pleguen d'hora, que si es formen poc, que si van a l'escola amb l'actitud de qui dia passa, any empeny-, però només ells saben -mai més ben dit- com està el pati. Ràtios que sobrepassen la mitjana raonable, alumnes que necessiten atenció -acadèmica, personal, quasi sentimental- indispensable, i famílies que veuen com el dia a dia se'ls complica per les múltiples crisis que amaga la bona marxa dels indicadors macroeconòmics. La principal bretxa que hi ha a les escoles és essencialment socioeconòmica, i la principal amenaça és que es perpetuï un model que avança a dues velocitats en funció dels recursos.
Es pot discutir sobre les bases del sistema pedagògic -sempre és millor saber que no saber, estudiar que no estudiar, escriure sense faltes que escriure amb faltes, saber matemàtiques que no saber-ne-, però primer s'han de complir uns principis bàsics. Els mestres i professors no es queixen per vici, sinó perquè interpreten que ja no poden més. Cap Govern es pot permetre el malestar dels professionals de l'ensenyament, perquè són els encarregats -ho diu el tòpic, i en aquest cas és cert- de formar els ciutadans del futur. Haver arribat a acords amb sindicats minoritaris en el sector educatiu com CCOO i l'UGT i haver menystingut l'USTEC és un error de l'executiu en un moment delicat.
La situació laboral dels mestres només és una de les arestes que compliquen el panorama de l'ensenyament a Catalunya, afectat encara per les retallades i per una tendència creixent a a abocar-hi problemes que són de casa. Els professors han d'atendre, a banda dels programes educatius, qüestions que s'haurien de resoldre en clau domèstica. Han perdut autoritat, possiblement perquè hi ha pares que atorguen més autoritat als fills que als professionals, i veuen com el Govern atén abans altres col·lectius -com és el cas dels Mossos d'Esquadra- a l'hora de tenir millores salarials. Tampoc ajuda que cada govern espanyol aprovi la seva llei d'educació quan arriba al poder.
Els professors, en essència, l'únic que volen és fer la seva feina, i fer-la en les millors condicions possibles, perquè tot passa a l'escola. I, si tot passa a l'escola, cal que hi arribin recursos públics. Les mobilitzacions convocades aquesta setmana no arriben en un bon moment pel Govern, pendent del desllorigador necessari -la recaptació de l'IRPF- per tenir pressupostos. Es poden resoldre les urgències sense nous comptes? Sobre el paper, és més complicat fer-ho sense pressupostos que amb pressupostos. Hi ha una sèrie d'inestabilitats quasi estructurals que afecten el context i que ja comencen a ser la nova rutina: ja és més habitual haver de governar sense comptes en vigor.