Alguna cosa està canviant en la percepció i la mirada al voltant de la fe i l’Església. Alguna cosa ha canviat. Quan fa 15 anys Benet XVI va visitar Barcelona per consagrar la Sagrada Família, va trobar una hostilitat i un rebuig que avui no hi són. Repassar els diaris de l’època fa evident el contrast entre aquell moment i la rebuda que espera Lleó XIV quan arribi a Barcelona la setmana vinent.
L’any 2010, una concentració unitària va reunir milers de persones contra el Papa a la plaça de Sant Jaume. Una trobada de dones que es proclamaven "meuques" i "pecadores" es va fer sentir al mateix temps que el Papa consagrava el temple de Gaudí. Mentrestant, una orgia simbòlica d’homosexuals es concentrava davant de la Catedral per fer-se petons. Una conferència sobre l’Església amb el títol de La Santa Màfia acabava d’arrodonir aquell programa de festes.
Avui la polèmica se centra en la presència que el català acabarà tenint en la visita, però el rebuig moral a la figura del Papa i l’Església que representa ha viscut canvis profunds en els últims 15 anys. Alguna cosa entre la curiositat, l’interès i una proximitat renovada cap a la fe i la tradició cristiana es deixa sentir en mil i un símptomes, especialment entre els joves menors de 25 anys.
Les dades que la Generalitat recull a través del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) en són una prova: en deu anys el nombre de joves que no va mai a actes religiosos ha caigut del 90% al 55%. En el mateix període, els joves que hi van un cop al mes han passat de l’1,5% al 20% i els que ho fan un cop per setmana pugen de l’1% al 10%. Canvis profunds entre els més joves que impacten sobretot els menors de 35. Què ha passat?
El canvi de tarannà que va de Ratzinger a Bergoglio i Prevost hi deu tenir alguna cosa a veure, però no és el més important. Els dos últims papes marquen un canvi en l’Església que ja es fa evident en la seva tria de nom: Francesc va voler ser el Papa dels pobres i Lleó XIV el de la renovació de la doctrina social. La voluntat de donar una resposta espiritual a la digitalització que repliqui el que l’Església va fer fa més de cent anys, quan el gran repte era la industrialització. L’Església ha canviat de cara, però no és aquesta mutació la que explica que l’espiritualitat i el transcendent tornin a fer-se presents.
Vivim un canvi d’època. Caldria ser curós amb una afirmació com aquesta perquè els canvis d’època són difícils d’apreciar mentre s’estan vivint, però aquest és tan dràstic que gairebé és evident. El triple ideal de la ciència, el progrés i la raó es va esgotar durant el segle XX i va entrar al XXI entre la pròrroga i el temps de descompte. De Heisenberg a Gödel, d’Auschwitz a Hiroshima i de Freud a Kahneman, el futur ja no és el que era. En algun moment entre la crisi financera, la pandèmia i la turboacceleració de la digitalització, el miratge del materialisme es va esfumar sense res a l’abast per substituir-lo. Arreu d’Occident la presència de l’absència es manifesta, de nou, amb una força renovada.
Busquem, perduts, sense saber ben bé què. El retorn de les velles preguntes obre la porta a les respostes antigues d’una institució mil·lenària que, de cop, semblen noves i lluents. Que hagi de ser una encíclica papal, Magnifica humanitas, qui respongui amb contundència als somnis transhumanistes de l’acceleracionisme tecnològic és un resum perfecte del moment present. Reivindicar i protegir la humanitat demana i exigeix la defensa del vessant transcendent de la persona. Una evidència que retorna. La creu coronant la piràmide de Maslow.
El valor de la tradició era això, i encara sort que algú havia vetllat aquella foguera.