Mai un dimarts és com un altre. Cada any, des de fa uns quants, uns quants amics quedem a l’agost per compartir part de les nostres vacances. L’excusa, potser, és que els nens de tots es porten molt bé i fan un grup molt maco que ha anat creixent en els darrers anys. I sempre que puc m’hi apunto, amb l’hereu i la pubilla, i fem via cap al Ripollès. No és aquest un escrit per fer apologia de la vall de Camprodon, però doneu-ho per fet. Avui, com cada any, tocava el dia de l’excursió. Avui pujàvem a Bastiments, així ho hem fet. El dia perfecte per a tal empresa. Jo, que tanta muntanya havia fet, he arribat força a les últimes. No estic en forma, segurament.
Tinc una contractura en un lloc que fa de mal dir des de fa mesos que no m’ajuda, també t’ho diré. Avui excursió, doncs, passejant des de les fonts del Ter fins al cel. Un cop pujats, cim fet, hem fet les fotografies de rigor. Per famílies, ara els nois, ara les noies, els de l’esplai amb el fulard. Tot plegat la mar de bé. De fet, un noi que havia arribat sol als 2.883 metres d’altura ens ha fet uns quants retrats. Allà a la creu —encara no l’han tret— que acredita el cim. En justa correspondència li he dit si li'n feia jo una a ell amb el seu telèfon mòbil.
I en Josep, que portava la samarreta blava del Club Esportiu Alfés, patrocinat per una Discomòbil que no he pogut recordar, m’ha dit que agraït que li fes la foto. Ara bé, des de l’altra perspectiva. I dic, coi, potser té raó. Efectivament, des de l’altra banda de la creu es veia tot el que havies pujat. El mirall de l’esforç, el deute sadollat amb el sacrifici. La muntanya se l’ha de respectar, però també et dona si jugues amb les regles ben enteses. Una altra metàfora més de la vida.
Li he dit a en Josep que venia de molt lluny, com si a Alfés no hi hagués coses, jo també. I reia i m’ha dit «no deus saber on és». I li he respost amb el somriure sota el nas que una mica sí que em conec Catalunya, malgrat la indissimulada pinta de barceloní que Déu m’ha donat i que jo practico dia a dia. El noi d’Alfés m’ha donat una lliçó. No d’alpinisme domèstic, ni tan sols de fotografia, que també. No. En Josep m’ha recordat vivament que les coses no són, només, com les volem mirar. La perspectiva, ja se sap, però d’una manera tan evident que m’he quedat de pedra. Com de pedra tinc ara les cames, escrivint des d’un càmping, Ter avall.
Chesterton, un dels altres autors maleïts per a qui us escriu, de tanta enveja que li tinc, va deixar escrit que «el viatger veu tot el que mira, i el turista només veu el que ha vingut a veure». Què ruc que soc. Jo ja havia fet el Bastiments, ja sé què s’hi veu des de dalt. Ja sé que tal com estic arribaria justet. Ja sé que s’hi pot venir pels Besiberris, que es pot donar la volta pel Pic de la Dona i que tot plegat faràs bé d'acabar a Setcases. Jo tot això ja ho sabia, però no tenia ni puta idea que la foto bona de la creu del cim era l’altra. Molt bé Joan, quasi tres mil caràcters per explicar això. Que sí, que la perspectiva, que tots ens basem en la nostra experiència i com més ens pensem que sabem, doncs més tancats. Doncs m’ha sorprès. I mentre em tremolaven els bessons de baixada hi he anat donant voltes.
Soc un autèntic urbanita, més de ciutat que la mala educació i més de Barcelona que el Metro. Però tant els meus pares de petit, com amb els escoltes de jovenet —cap dubte que soc un autèntic boy scout, oi?— vaig poder anar connectant amb la muntanya de casa nostra. Alguns estius també a l’Aragó. Però, vaja, que amb la muntanya hi tinc una connexió tel·lúrica. Com de tocar una pedra i sentir-me tranquil. Avui també, en alguns moments, he gaudit d’aquesta calma interior que t’evoquen els cingles i la vegetació pelada. En alguns instants soc capaç, contra la meva voluntat, de desconnectar. D’estar per sobre de tot plegat. De recordar-me que només l’esperança és més forta que la por.
Però la ciutat és la meva església, com diu la cançó, i torno a ser el que soc ja havent dinat, ja escrivint en un porxo de fusta aquest article. Som el que som. I a les vacances provem de ser una altra cosa. Sobretot amb la mania de viatjar. D’inventar-nos una altra vida. De ser un personatge de sèrie dramàtica o còmica d’aquestes de les plataformes. I mira que si anem lluny estarem la mar de bé. Per una banda, per la penyora de la foto de la qual jo també participo, és clar. I per altra perquè a les vacances som diferents: som nosaltres.
Doncs no, em sap greu Ramon, però tu ets tu mateix un dimarts de febrer quan tornes a casa de treballar ben tard i no vols parlar amb la dona, i dius que estàs baldat i que aniràs directe al llit, i a ella li sembla perfecte perquè no et suporta, no pot amb quan menges i la forquilla et toca les dents. O tu mateixa, Rut, ets tu quan un dissabte «des-quedes» amb les amigues per sortir a la nit perquè no tens ganes, i perquè la Laura ja fa unes setmanes que s’està passant amb tu. Que si no sou prou amigues. Que si per què beus tant, que si encara no t’ha perdonat que t’emboliquessis amb l’Aleix. És així, és això. Llavors sí que som els que som de veritat. No amb els retrats des de platges paradisíaques, a piscines blavíssimes, o ensenyant com de superguapos són els teus fills.
Recordes de sobte que només pots dir que estimes algú perquè aquest algú t’estima a tu. La veritat és recordar, «des-oblidar» en diríem. I d’això no hi ha vacances. Ja t’he dit que només l’esperança és més forta que la por. I tot passa perquè passa, què vols que et digui. «La vaig trobar quan no estava buscant l’amor i la vaig perdre quan la vaig estimar més» va dir Bukowski. Excepcional poeta, sobretot perquè visqué molt i amb tota la intensitat. Potser és l'única manera que val la pena, pagar penyora amb el dolor que vomita el rebuig, amb l’agror que et regala la frustració. Però, ara bé, quan surt bé, oh, quan la cosa funciona, ai amics, llavors tot s’il·lumina. Ni fonts de Montjuïc ni focs de Blanes.
No t’estan anant gaire bé les vacances, Joan, pel que et llegeixo. Sempre remugues, res et sembla bé, sempre traient punta, no descanses mai o què passa? Potser sí. Estic la mar de bé, però em rebel·lo contra aquestes situacions ja establertes. Quan t’ho has de passar bé, quan no es pot riure, de qui et pots fotre, com has d’anar vestit, què està bé menjar o beure, de què puc parlar amb els fills. No soc un trist, només que trobo que estem esgarrinxats de punyetes. I cadascú som com som. Mira, em copio, també, de Pedro Lemebel una frase sensacional amb la qual m’he topat espiant la novel·lista: «Deixa’m estar trist, és l'única forma que conec d’esprémer la felicitat». És brillant i no val per ara, però sí per a tants altres moments.
En Josep, el muntanyista d’Alfés, m’ha ensenyat de la manera més senzilla que gairebé sempre anem cap allà on s’espera que anem. Que anem acumulant hores i quilòmetres per acabar rendint homenatge als mateixos temples, siguin fills de l’algoritme o de la correcció política del moment. Però de vegades només cal canviar l’enquadrament. Jo soc un senyor de tradicions, no ho negaré, però no penso renunciar a la curiositat. Ni a la dèria de mirar les coses des de l’altra banda de la creu. Perquè la vida, si només la mires com toca o com te la decideixen fotografiar, pot ser molt bonica, sí, però no té cap sentit.