Els megaincendis, focs que calcinen desenes de milers d'hectàrees i provoquen una destrucció total, han començat a sovintejar en la darrera dècada. La coincidència dels focs de Castella amb els de la Gironda han aguditzat una falsa dicotomia per explicar-los: la crisi climàtica o les restriccions a “netejar boscos”.
La realitat, segons coincideixen els experts, és la de dos processos paral·lels a velocitats diferents: l'acumulació de biomassa per l'abandonament rural s'ha vist agreujat per l'acceleració d'un canvi climàtic que no només encadena els quatre anys més càlids sinó que han suposat un salt d'escala en l'escalfament global.
1. L'abast territorial dels megaincendis
Els incendis de Castella ja són els pitjors de la història de l'Estat. Tant si es considera individualment el d'Àvila -una superfície provisional de 50.000 hectàrees- com si es consideren un sistema conjunt amb els de Madrid i Toledo (77.000).
A la Gironda, per la seva banda, són 42.000 hectàrees d'un megaincendi que s'ha acostat a només 14 quilòmetres de l'àrea metropolitana de Bordeus i que, en el seu inici, va coincidir amb un foc relativament proper -malgrat que territorialment ubicat al departament de les Landes- que va dificultar la situació.
Històricament, només queda superat per un incendi de l'agost de 1949 quan van cremar 50.000 hectàrees i van morir 82 persones al sud de Bordeus. Ara bé, la comparació és impossible: no hi havia un servei d'extinció organitzat i el país tot just es començava a recuperar del final de la Segona Guerra Mundial. De fet, el pitjor de l'època recent era el del 2025 a les Corberes quan van cremar 16.000 hectàrees i va provocar un mort i una vintena de ferits.
Per comparar l'abast de la tragèdia de Castella i de la Girona: a Catalunya han cremat poc més de 61.000 hectàrees en els darrers quinze anys, xifra que inclou les 12.000 dels tràgics focs de l'Alt Empordà del 2012.
2. L'abast de l'impacte social
A Catalunya els Bombers de la Generalitat aposten pel confinament com a estratègia general per reduir els danys personals. Aquest estiu -que amenaça en ser el pitjor des del 2012-, ha calgut aplicar aquesta mesura en una trentena de focs i una afectació teòrica de 140.000 persones. En canvi, s'han restringit al màxim les evacuacions i s'ha insistit molt en la necessitat de respectar les ordres -enviades amb missatges de mòbil ES-alert- per evitar tragèdies com els 13 morts d'Almeria.
Ara bé, sigui per una qüestió d'estratègia o de necessitat per la intensitat d'incendis fora de capacitat d'extinció durant tantes hores, les evacuacions tant a la Gironda com a Castella han estat massives. En el primer cas -impactant de ple en una zona molt popular d'estiueig- han afectat unes 200.000 persones -a l'istme de cap Ferret van haver de ser desallotjats en vaixell- mentre que a Madrid i Àvila la xifra s'ha acostat als 90.000, sumant-hi els confinats. L'incendi de la Vall d'Uixó, al País Valencià, també ha afectat unes 16.000 persones més.
Fins ara, sortosament, no s'ha hagut de lamentar cap víctima mortal -la setmana passada, això sí, van morir dos bombers en un petit incendi a tocar de l'aeroport de Bordeus-. Ara bé, els danys materials són, en ambdós casos, incalculables amb desenes de cases arrasades com també cotxes, superfícies comercials i altres edificis. La intensitat dels incendis -amb fronts de desenes de quilòmetres- en molts casos els permetia superar sense problemes les zones urbanes.
3. “El canvi climàtic mata”
És el missatge clau de Pedro Sánchez. El president del govern espanyol -tal com va fer arran del tràgic incendi de los Gallardos, a Almeria- ha centrat el seu discurs en la necessitat que l'oposició se sumi a la proposta de pacte d'estat contra l'emergència climàtica.
La tria no és casual. En un context de gran polarització política i de guerres culturals, el canvi climàtic -de moment, a Catalunya no passa- és a Espanya un element de confrontació entre esquerra i una dreta molt pendent de l'extrema dreta negacionista.
En aquest sentit, s'entén que Sánchez no ofereixi un pacte sobre com afrontar els megaincendis o que, en cap cas, es plantegi replantejar les polítiques de construcció de grans infraestructures -autopistes o ampliació d'aeroports- per reduir de manera dràstica les emissions.
4. “L'Agenda 2030 no permet netejar els boscos”
Malgrat que els boscos en cap cas estan bruts -excepte que no hi hagi abocaments de residus-, és una expressió que ha fet fortuna. La dreta -i sobretot l'extrema dreta espanyola- han abonat el discurs que l'Agenda 2030, les directives europees i la “ley de montes” impedeixen “netejar-los”.
Es tracta d'una fake news de manual que se suma a un fals rumor cada vegada més recurrent. Que els incendis són provocats -a Catalunya s'han reduït- per afavorir la implantació d'energies renovables. Ha circulat amb força en el cas d'Àvila, però també se'n parlava en el foc de les Gavarres, el pitjor de la temporada al nostre país.
Ara bé, que sigui mentida que estigui prohibit “netejar” els boscos, no vol dir que les forests de la conca mediterrània tinguin un problema de gestió. L'abandonament rural -o més ben dit, de les seves activitats primàries- ha suposat un augment sense precedents del combustible. Curiosament, a diferència de Pedro Sánchez, Salvador Illa centra el seu missatge -simplificat- en aquesta qüestió: “A Catalunya sobren boscos”.
5. Incendis més grans, més intensos i més severs
Ni els incendis es poden explicar exclusivament per la crisi climàtica ni només per les dificultats de gestionar el combustible dels boscos. De fet, tampoc es podrien fer per aquestes dues qüestions en exclusiva: cal tenir en compte com es produeixen les ignicions -siguin negligències, accidents, provocats o naturals-, la proliferació d'urbanitzacions en zona forestal, i també la gestió de l'emergència.
Seria com intentar explicar la tràgica dana del País Valencià del 2024 a partir d'un sol factor: fos la deficient -o delictiva?- gestió de Carlos Mazón; de l'excepcionalitat d'un episodi de precipitacions impulsat per la crisi climàtica; d'un urbanisme desenfrenat en zones inundables; i, fins i tot, des de la perspectiva de la dreta o l'extrema dreta per la manca de “neteja” de rius i rieres.
La realitat mai és blanca o negra. Els actuals incendis són fruit d'aquests dos processos acumulatius (i que es retroalimenten): més energia a l'atmosfera -a causa de l'escalfament global- i més combustible per cremar -per l'abandonament d'activitats primàries i pel procés d'aforestació-.
Tenim menys incendis, molt més grans, més homogenis, més intensos i més severs, és a dir, amb un impacte ambiental major -especialment al sol-. I una hipòtesi de treball: malgrat que els ecosistemes mediterranis estan absolutament adaptats, aquesta nova realitat -major recurrència i més intensitat- pot començar a afectar la capacitat de restauració.
