Aquest dimecres, coincidint amb l'històric eclipsi, Catalunya ha tornat a superar els 40 graus. Enguany, assolir aquest llindar de temperatures extremes ha deixat de ser excepcional. De fet, ja és la setzena vegada, fet que suposa igualar el rècord assolit el 2025... quan encara queda quasi tot l'agost per davant. "Estem normalitzant temperatures que no són normals", admet Marc Prohom, cap de Climatologia del Meteocat.
De ser excepcional a tretze per any
A l'hora d'analitzar el conjunt del país, les dades més fiables són de les dues darreres dècades. Des del 2007, el Meteocat disposa d'una xarxa d'observatoris automàtica prou àmplia per assegurar que no s'escapa cap temperatura extrema. Ara bé, Nació ha aplegat totes les superacions des del 1994. Si s'inclouen les estacions del Servei Meteorològic desmantellades, són un total de 150 dies en tres dècades i més de 1.500 registres.
Fins al 2014, superar els 40 graus era força excepcional. La majoria d'anys se situaven entre 1 i 3 -amb excepcions com el tòrrid estiu del 2003 (12) i el 2012 (8)-. Ara bé, en sis ocasions -1995, 1997, 1999, 2008 i 2013-14- no s'hi va arribar en cap de les 180 estacions automàtiques del Servei Meteorològic.
La situació va començar a canviar el 2015. En el següent període de set anys la mitjana es va enfilar fins als cinc dies i els quasi 60 registres anuals. En aquest període destaca el 2019 amb nou jornades i els dos dies més càlids d'ençà que es tenien registres: el 28 de juny es va arribar a 43,6 ºC a Artés i l'endemà encara va pujar més: 43,8 a Alcarràs.
Ara bé, com passa en el conjunt del planeta, l'acceleració tèrmica fa un pas més a partir del 2022. Des d'aleshores -incloent el present any- la mitjana se situa per sobre dels 13 dies i els 177 registres.
Unes 230 superacions
Enguany, quan encara queda bona part de l'agost per davant, s'acumulen 16 dies -igualant el rècord assolit l'any passat-, 76 observatoris diferents i fins a 30 de les 43 comarques. Són totes les de Ponent i les Terres de l'Ebre, les de la regió metropolitana excepte el Maresme, les de Girona excepte el Baix Empordà i el Ripollès i també registres en punts de l'Alt Pirineu així com de l'interior del Camp de Tarragona.
En total, ja són quasi 230 superacions, un fet que només queda per sota de l'estiu del 2023 -el més càlid d'ençà que es tenen registres- que van ser 283 amb "només" 12 dies. També destaca el 2019 amb 221 superacions.
Fins ara, el valor més elevat s'ha registrat a Vinebre (44,1 ºC), rècord local i setena temperatura més alta de la història del Meteocat. Lleida, amb un valor màxim de 43,0 graus, ha superat el llindar en dotze ocasions, un fet que no havia passat mai en cap observatori. El pantà de Riba-roja, Torroja del Priorat i Vilanova de Segrià, també han superat els 43 graus.
I més enrere? Els 40 encara eren més excepcionals
"Es tracta d'un fenomen que cal emmarcar en el context global", assegura Jordi Cunillera, cap de la unitat de Canvi Climàtic del Meteocat. En aquest sentit, recorda que al sud de la península Ibèrica "pràcticament cada estiu" ja s'arriba als 44 o 45 graus mentre que a París -que en 154 anys només havia arribat tres vegades als 40 graus- ha encadenat aquesta setmana dos dies consecutius.
Un dels problemes d'analitzar l'impacte del canvi climàtic a escala regional o local és disposar de sèries prou llargues. En el cas del conjunt de Catalunya, des del 1998 fins al 2006 les dades són força similars a les comentades anteriorment. Més enllà de l'excepcional estiu del 2003 -12 dies-, la majoria d'anys s'arribava una o dues vegades a la quarantena.
Ara bé, continua sent insuficient per analitzar si és una tendència realment significativa. Sí que es demostra molt clarament amb el cas de Lleida. El Servei Meteorològic, per tal d'elaborar el butlletí anual d'indicadors climàtics -conegut com a BAIC-, ha homogeneïtzat sèries a partir de dades pròpies o d'altres organismes.
A la capital del Segrià, per exemple, per tenir les dades des del 1950 s'han utilitzat fins a cinc observatoris: un de municipal de l'Ajuntament a la dècada dels 50, tres de l'Aemet fins al 2019 i l'actual estació de la xarxa automàtica del Meteocat.
Durant les primeres dècades en la majoria d'estius no s'hi arribava mai i eren excepcionals els anys amb dues superacions: 1967, 1982 -l'estiu més càlid del segle XX- i 2003. En canvi, s'hi ha arribat de manera consecutiva en els dotze darrers anys i cada vegada més dies: cinc el 2019, set el 2023 i 8 el 2025. Enguany, els 40 ja s'han superat en 12 ocasions.
Què diuen les sèries centenàries?
A Catalunya hi ha dues sèries meteorològiques centenàries. A Barcelona, l'Observatori Fabra ha arribat en aquest llindar excepcional en dues ocasions. El 30 de juliol de 2024 va clavar els 40,0 graus mentre que aquest estiu, concretament el 8 de juliol, va esmicolar el rècord amb un registre històric de 40,9.
A Roquetes, l'Observatori de l'Ebre funciona des de 1905. En aquests 121 anys de dades, els 40 graus són excepcionals. S'hi va arribar per primera vegada el 1982 mentre que el 2003 es van superar en dues ocasions. El 2019 ja van ser tres, el 2023 cinc i el 2025 un total de set jornades. Enguany, de moment, ja s'ha assolit quatre vegades, amb un valor màxim de 42,4.
Precisament, la vall de l'Ebre és un altre dels forns de Catalunya. Les temperatures -especialment a la Ribera i al Baix Ebre- s'enfilen amb entrades de sud. A Lleida, la conca de Tremp -i, en menor grau, la Catalunya Central- ho fa quan els vents són de ponent mentre que la tramuntana reescalfada impacta a l'Alt Empordà. Vents de component sud-oest (garbí) i oest van ser els responsables de la calorada més gran d'ençà que es tenen registres el juliol del 2023: 45,4 a Figueres i 85 observatoris del Meteocat -de 25 comarques- per sobre la quarantena.
