D’on sortirà l’energia a Catalunya camí del 2050? És una de les qüestions més importants que el país haurà d’afrontar. Tothom veu la necessitat d’una Catalunya sostenible, que descarbonitzi l’economia, electrifiqui la mobilitat i avanci cap a energies netes. Però totes aquestes transformacions tenen un denominador comú: caldrà molta més electricitat i una xarxa capaç de transportar-la, distribuir-la i emmagatzemar-la.
Més de 16.000 impugnacions i al·legacions es van presentar contra el projecte de la línia de molt alta tensió (MAT) Escatrón-els Aubals-la Secuita, que connectarà l’Aragó amb el sud de Catalunya i és crítica per transportar l’energia importada. Aquí apareix una contradicció: es volen els resultats de la transició energètica, però costa assumir les infraestructures que la fan possible.
També hi ha més de 12.000 impugnacions al Pla territorial sectorial per a la generació eòlica i fotovoltaica, que han obligat a endarrerir l’aprovació del Plater fins a l’estiu de 2027. L’exigència de més participació i transparència ha d’anar acompanyada de propostes realistes. No només cal impugnar; cal proposar.
Mentrestant, la importació d’electricitat creix, Catalunya continua a la cua en renovables i la demanda augmentarà amb la substitució dels combustibles fòssils. Tot això quan la meitat de la capacitat elèctrica és nuclear i el calendari de tancament de les centrals entra de ple en el futur econòmic del territori.
L’actualització de les infraestructures i de les capacitats de transport i distribució continua sense concretar-se prou, mentre la saturació de nodes bloqueja projectes, descarbonització industrial, electrificació de la mobilitat, dessaladores o centres de dades. La transició energètica s’ha convertit massa sovint en una discussió sobre objectius sense discutir amb la mateixa intensitat les seves condicions materials. Els electrons necessiten generació, línies, subestacions, emmagatzematge i xarxes. La transició energètica ocupa territori: no existeix una transició immaterial.
Això no significa acceptar qualsevol projecte renovable o línia elèctrica sense discussió. Cal valorar els costos i beneficis territorials, les compensacions als territoris afectats i evitar usos especulatius. Però això no pot ser una excusa per no plantejar alternatives viables.
El repte de Catalunya, i ja es va tard, és prendre decisions sobre un element bàsic per a qualsevol societat del segle XXI: l’energia. Sense energia no hi ha indústria, llocs de treball, serveis ni capacitat d’atreure inversions. Si no es prenen decisions, el temps passa i el futur deixa de construir-se.
En aquest debat també cal distingir entre els diferents nivells de responsabilitat. Els poders locals s’han de manifestar, ser escoltats i aportar a la construcció de les decisions, però la responsabilitat col·lectiva sobre el futur del país correspon al Govern i al Parlament. Aquesta responsabilitat no pot quedar condicionada o bloquejada per una esfera de poder local quan estan en joc projectes estratègics d’interès comú per a Catalunya.
No es tracta de dir sí, però “així no”. Es tracta d’evitar que passi com amb l’ase avesat a no menjar que, una vegada acostumat, es va morir de fam. Si Catalunya s’ha compromès amb un model energètic basat en renovables, ha d’assumir-ne les conseqüències materials. No es pot voler un país pròsper, electrificat i amb energia abundant i competitiva i, alhora, bloquejar la xarxa, la generació renovable i les infraestructures necessàries.
Cal construir el futur, no bloquejar-lo, i discernir entre projectes estratègics d’interès comú i interessos particulars. Sense xarxa i sense renovables, l’economia del país es queda sense menjar. Catalunya corre el risc d’acabar com aquell ase, perquè no podrà viure només de l’energia importada si tampoc accepta les línies necessàries per portar-la.
