El país se'ns està desfent. Josep Costa ho deia no fa gaire i ho comparteixo. Encara hi afegeixo alguna cosa més: la societat està desconcertada, l’independentisme està desarticulat i la catalanitat està desdibuixada en la mentalitat d’un nombre creixent de catalans. 

Mentrestant, l'espanyolisme tou del PSC-PSOE governa amb comoditat la Generalitat i l'espanyolisme més extrem pul·lula hegemònicament per les institucions estatals. Un espanyolisme, tot sigui dit, que manté la seva cohesió en quatre focalitzacions argumentals: la unitat d’Espanya, l’autoritarisme de l’estat, la defensa davant la immigració i el rebuig de l'independentisme català. 

L’altre fil argumental és tirar-se pel cap les respectives corrupcions per forçar el canvi de mans de l'executiu. La corrupció és sistèmica a l’estat, perquè l’estat és sistemàticament una eina de servei a una minoria territorial i política centralitzada a l’entorn de la capital del regne. La creuada de la dreta espanyola contra la corruptela que pugui envoltar Pedro Sánchez només pretén recuperar el monopoli de la corrupció, no acabar-la. El cas Ayuso com a exemple. 

Tot el que succeeix a Madrid entre els grans partits espanyols -corrupció inclosa- és un derivat d'una lluita descarnada per instrumentalitzar l'executiu en favor dels interessos de l'elit política, econòmica, social i comunicativa que hegemonitza la política estatal i les institucions públiques centrals. És una lluita ferotge i costa veure'n el final. El més previsible hores d’ara és que el conjunt del sistema estatal central, en el proper cicle electoral, giri fortament cap a la dreta. I òbviament tindrà conseqüències per a Catalunya. M’agradaria equivocar-me, però em temo que suposarà una nova envestida regressiva contra Catalunya, la catalanitat i els interessos legítims quotidians i nacionals dels catalans. 

Entretant, a Catalunya les coses apunten magres. Els partits catalans, independentistes o no, estan mostrant un grau inimaginable de subordinació a la lògica de la política estatal i de l'espanyolisme. Els partits independentistes no aconsegueixen deixar enrere la nefasta dècada del 155. 

Precisament per això, cal insistir en el potencial del proper cicle electoral. És una oportunitat per enterrar els darrers 9 anys i potenciar un període de refeta. Hi ha moments històrics que serveixen d’exemple del que vull dir. Les eleccions municipals de 1931 van suposar una ruptura imprevista i fecunda. El període electoral obert l'any 1978 també. La societat catalana necessita refer conviccions i principis i les eleccions sempre ofereixen escletxes que cal aprofitar. 

Encara més, observant el que indiquen les enquestes. Seria una insensatesa suprema que l'independentisme s'entossudís a mantenir les mateixes coordenades d'actuació dels darrers anys i encares des de ja la seva renovació conceptual i quasi diria orgànica. 

Davant d’un país que s’està desfent, els partits, tots, però especialment els sobiranistes, han de canviar el to. Ho reclama molta gent, singularment la ciutadania que va creure que la independència donaria peu a un país fort i líder. Ho exigeix qui ara veu amb impotència com aquest país porta una dècada retrocedint. Són molts, els catalans que anhelen que el país canviï de marxa, afini el recorregut i torni a vibrar. 

És obvi que cal reconstituir una majoria que torni a engrescar-se i a buscar solucions per al país on viu i estima. Una majoria que no vol veure el seu país esmicolar-se sota la batuta d'un espanyolisme que, des dels partits estatals i l'Estat, forja i aplica polítiques que, per regla general, són oposades als interessos de la societat catalana. 

Una majoria que hauria de saber que l’espanyolisme té cares diverses, d'alta o de baixa intensitat, més de dretes o més d'esquerres, més o menys homologable en termes institucionals i democràtics, però que en general coincideix en la missió de mantenir un sistema estatal sota monopoli i sense canvis.

I justament aquest punt és la clau. L’independentisme, i en realitat tothom que vulgui que aquest país no es desfaci més encara, ha d’entendre que el principal adversari que tenim els catalans (vells o nous) és l'Estat espanyol; amb tota la seva estructura contaminada d'interessos particulars i angles foscos. És l’estat qui pugna permanentment per impedir que la catalanitat —entesa com la mirada compartida de valors i anhels de la gent del país— pugui consolidar una base social que serveixi per avançar d'una manera decent i digna en el context complex que ens envolta. 

Repeteixo tot això, que he consignat moltes vegades en aquests articles de Nació, perquè tinc la impressió que, per poc que es facin algunes coses bé, el proper cicle electoral pot possibilitar un notori redreçament de la política nacional. O això, o un imperdonable agreujament dels errors acumulats en els darrers anys. Tinguem clar que, en gran mesura, avançar o retrocedir dependrà de com s'afrontin les eleccions municipals, les generals i les autonòmiques. 

La pregunta, doncs, és molt simple: les aprofitarem per renovar idees i reconfigurar majories socials? Serviran per renovar l’esperança sobre el futur? O bé suposaran un pas més en la desfeta, desvertebració i afebliment del país? 

Caminar en una direcció o en una altra dependrà de com s'abordin algunes qüestions clau. Poso tres exemples: 

Primer: com s'abordarà el tema del finançament de l'autogovern, la inversió de l'Estat o el dèficit fiscal de la Catalunya metropolitana real? La que va de mar a ponent i del Pirineu a l'Ebre. Són qüestions estretament entrelligades. Seguirem fent veure que no veiem el que és evident? Seguirem acceptant el debat en els termes del repartiment entre comunitats autònomes que proposa el PSOE a través del Consejo de Política Fiscal? Acceptar una almoina no vol dir admetre la redempció del greuge històric. 

Els pressupostos de l'Estat falsegen sistemàticament la inversió a Catalunya, i així van les carreteres, les autopistes i Rodalies; i, en conseqüència, també la rendibilitat de les empreses i la tranquil·litat existencial dels ciutadans. El finançament de l'autogovern que es proposa és, senzillament, una estafa indecent. Les necessitats acumulades de la sanitat, l'escola, la cultura i els serveis socials són a anys llum del que l'Estat proposa. I la política catalana ho sap, però majoritàriament calla. 

Els partits espanyolistes no accepten parlar de dèficit fiscal i ens qualifiquen de pidolaires perquè saben que, si els catalans entenguessin la profunditat del problema, entendrien també el que els costa, els limita i els perjudica formar part de l'Estat espanyol. 

Segon: com es recuperarà el lideratge i la dignificació de Barcelona com a capital de Catalunya? Escanyant-la encara més en termes d'infraestructures? Tancant-la en si mateixa? Negant-li el dret a ser la capital de la nació dels catalans? Allunyant-la de l'hàbitat que avui ja és la Catalunya metròpoli que cal enllaçar? Negant-li, per falta de compromís estatal, el seu dret i el seu potencial per situar-se entre les més avançades del planeta en termes socials, culturals i econòmics? 

Tercer: com s'encararà el tema cabdal de la immigració? A la manera del populisme o a la manera de la democràcia? 

Són exemples. Només vull insistir que els partits independentistes han de deixar de banda les seves pròpies cabòries existencials, i encertar a l’hora de situar sobre l'escenari polític les qüestions estructurals reals del que està en joc. Catalunya se'ns està desfent i és hora de canviar el pas. O això, o començar a proclamar que no veure els efectes de les pròpies inaccions no fa ningú innocent. 

Malauradament, les enquestes assenyalen que cada vegada més catalans es decanten per afrontar les properes eleccions a partir dels dilemes que el populisme posa sobre la taula. En general, desenfocats, erronis i perversos. 

També en general, el proper cicle electoral anirà de populisme o democràcia. Anirà de tornar al passat o de mirar de cara el present i encarar el futur. Anirà d'una Catalunya nació en regressió o d'una nació disposada, sense acceptar els tòpics de la ultradreta, a millorar la democràcia i la qualitat de vida de la gent. Anirà de perdre els pocs bous i esquelles que ens queden o bé de reforçar-nos en termes de fortalesa democràtica, nacional i social. 

Al meu entendre, per tant, la societat catalana avui té la necessitat d’afrontar el cicle electoral trencant els motllos que la tenallen. Serà còmplice per inacció del que suposarà per a Catalunya la més que probable victòria de la dreta espanyolista en les properes eleccions generals? 

Serà còmplice per inacció, sí en les properes municipals, les candidatures catalanistes no tenyeixen de nou, amb governs independentistes, el mapa de Catalunya? I molt singularment, si no aconsegueixen governar Barcelona? Serà còmplice per inacció del fracàs que suposaria que el PSC tornés a governar després de les properes eleccions autonòmiques? (Val a dir que avui per avui és el més probable). 

I, des d'un punt de vista més profundament social: serà còmplice que la batalla política central la configuri el populisme? Permetran els demòcrates que la immigració quedi situada al centre dels processos electorals? Sabrà l'independentisme, o voldrà, plantejar una alternativa al nefast discurs de la dreta populista mundial? 

Em permeto una consideració dura. Si Catalunya centra el proper cicle electoral en els nouvinguts a la manera del populisme, està perduda. Històricament ha estat un país de migracions, tant de sortida com d'entrada. És cert que hores d’ara té especials dificultats per administrar-les, però no pel fet en si. Simplement és impossible administrar correctament res sense disposar de les eines institucionals i els recursos necessaris. 

Centrem el debat, doncs, en les eines que no tenim —per començar, un estat com cal— i en els recursos que el país genera però no pot utilitzar; però no admetem el trumpisme i l'autoritarisme que ens arriba des del costat fosc de la democràcia espanyola. Centrem-nos a trobar resposta a un sistema democràtic que, enfosquit, com s’aguanta sobre la negació dels drets dels catalans i la pràctica falsària i autoritària envers les migracions globals. I dic això, justament, mentre observo l’assalt de l’estat marroquí a Ceuta a través d’una invasió d’immigrants més que dubtosa. 

Centrem, doncs, el debat. Posem en relleu la insuficiència democràtica i els prejudicis sistèmics que comporta a Catalunya un mal govern de l'Estat, inclòs el govern autonòmic subordinat. Fent un debat real sobre com aconseguir una democràcia real i serveis públics de qualitat —sanitaris, educatius, policials, judicials i de mobilitat—. Reflexionem sobre com oferir oportunitats i qualitat de vida al major nombre possible de ciutadans. Centrem la política sobiranista en com obtenir el dret a disposar d'un bon estat i les conseqüències que es deriven de no tenir-lo; com a exemple, la instrumentalització de la immigració o els derivats de la corrupció. 

És obvi, una vegada més, com en tantes altres ocasions al llarg de la història, que els qui ocupen les institucions de l'Estat busquen distorsionar la realitat i les causes dels mals de la societat. En tot cas, la història mostra que, quan una societat fixa el mal en l'immigrant —per molt paradoxal que pugui semblar—, en realitat està manifestant que la nació està en perill. El segle XX està ple d’exemples. 

Bo seria que l'agost servís per reflexionar. Sense dramatisme però amb urgència. Cal encetar la sortida del cercle viciós que ens tenalla. La primera peça del cercle és un estat —Generalitat inclosa— que no compleix a Catalunya les funcions mínimes exigibles a un estat del nostre temps. La segona peça és una societat catalana que conviu amb aquest mal estat amb un conformisme impropi d'un poble que ha estat capaç de sobreviure nacionalment durant gairebé mil anys. La tercera peça és una política independentista incapaç de redreçar les pròpies insuficiències i resignacions. La quarta peça és la subordinació ideològica a un escenari mundial pregonat d'un sobiranisme populista i reaccionari que centra la seva estratègia a enganyar la ciutadania defensant-la del ciutadà més indefens: el que acaba d'arribar. 

I així anem. No vull creure que la societat catalana estigui disposada a viure en la mena de liberalisme de l'exclusió que promou riqueses i pobreses escandaloses, mercats i mobilitats globals i que, com a recepta falsa, es dedica a estigmatitzar el migrant. 

Espero que la societat catalana assumeixi d’una vegada que és insostenible viure en un estat que parla de responsabilitat ecològica i migratòria global, però que, en canvi, rebutja el dret dels catalans a organitzar políticament i socialment la seva comunitat, inclosos els efectes de la mobilitat migrant. Desitjo, doncs, com tants altres catalans, que els partits independentistes afrontin el proper cicle electoral estalviant-nos la vergonya de la tòpica baralla portes endins i ens ofereixin el perfil clar de la sempre pendent batalla de fons amb l'Estat. 

I espero que així sigui, perquè l'altra Catalunya, la que resultaria de deixar-se portar al debat nacional i migratori segons l'ideari que proposa la ultradreta, és recuperar els fantasmes del passat i abaixar el cap davant d'un postfeixisme que —segur— no ens enfortirà ni com a societat ni com a comunitat; i encara menys com a nació.