En una democràcia consolidada, la revelació que diversos agents de policia s’han infiltrat durant anys i sense control judicial en moviments socials pacífics, associacions veïnals i organitzacions polítiques provocaria un escàndol de primera magnitud. Hi hauria comissions d’investigació amb capacitat real per arribar al fons dels fets, dimissions, cessaments i una depuració de responsabilitats que no s’aturaria en els funcionaris que van executar les ordres.
Les preguntes a respondre serien tan senzilles com inevitables: qui ho va ordenar? Qui va decidir que col·lectius que exercien drets fonamentals havien de ser tractats com una amenaça? Amb quina justificació? Amb quins objectius? Durant quant de temps? Quina informació es va obtenir? On es conserva? Qui hi va tenir accés? I, sobretot, quin mecanisme democràtic va supervisar una operació que va entrar fins i tot en la vida íntima de persones que no estaven acusades de cap delicte?
Aquestes haurien de ser les preguntes. A l’estat espanyol, però, el focus s’ha desplaçat amb una habilitat gairebé admirable. En lloc d’investigar el poder que va ordenar les infiltracions, es persegueix els periodistes que les van descobrir. En lloc de demanar explicacions als responsables polítics i policials, es demanen explicacions als mitjans. En lloc de reparar les persones afectades, es protegeix la identitat dels agents que van entrar a les seves vides amb noms falsos.
La Directa i VilaWeb afronten procediments sancionadors de l’Agència Espanyola de Protecció de Dades per haver informat sobre aquests fets. Les propostes inclouen multes de milers d’euros i l’exigència d’eliminar o ocultar noms, fotografies i altres elements que permeten entendre com es van produir les infiltracions.
Cal dir-ho amb precisió: encara no són sancions fermes. Però també cal dir que l’amenaça ja fa la seva feina.
La qüestió no són només els set mil euros de multa. Per a un grup de comunicació, aquesta quantitat pot ser una anotació menor en un balanç. Per a un mitjà petit, independent i sostingut en bona part pels seus lectors, és una càrrega considerable. I encara és més greu l’obligació de modificar o retirar una investigació periodística d’interès públic.
Per demostrar que algú actuava amb una identitat falsa, cal explicar quina identitat utilitzava. Per acreditar una infiltració, cal establir el vincle entre la persona que els col·lectius coneixien i l’agent de policia que realment era. Si aquesta connexió no es pot publicar, la investigació queda reduïda a una afirmació impossible de verificar.
És com permetre informar d’un cas de corrupció, però prohibir identificar l’empresa, el contracte, el càrrec públic i els diners desviats. Es pot publicar la notícia, sí, sempre que no contingui cap dels elements que demostren que la notícia és certa.
La protecció de dades és un dret fonamental. També ho són la llibertat de premsa i el dret de la ciutadania a rebre informació veraç. L’obligació de les institucions democràtiques és ponderar aquests drets tenint en compte una diferència essencial: els agents infiltrats no eren ciutadans particulars sorpresos en la seva vida privada. Actuaven com a funcionaris públics, amb identitats creades per l’Estat i en el marc d’una operació policial dirigida contra moviments ciutadans.
No es tracta de publicar el domicili d’un policia ni d’exposar la seva família. Es tracta d’explicar una actuació dels poders públics que difícilment es podria provar sense identificar els seus protagonistes.
El cas envia un missatge que va molt més enllà de La Directa o VilaWeb. Un missatge destinat a totes les redaccions: no us fiqueu amb les forces i els cossos de seguretat de l’Estat. No investigueu gaire. No feu preguntes incòmodes. I, sobretot, no publiqueu proves que demostrin que l’Estat espanyol és qualsevol cosa menys una democràcia homologada.
Perquè, si ho feu, sempre es pot trobar una palanca. Pot ser una multa de l’AEPD, una inspecció fiscal, un procediment administratiu interminable o qualsevol altra actuació formalment impecable que obligui un mitjà a gastar temps, diners i energies a defensar-se.
No cal ni tan sols demostrar que existeix una instrucció coordinada per intimidar la premsa. L’efecte dissuasiu funciona igualment. Quan els editors saben que una investigació sobre aparells de l’Estat pot comportar anys de litigis i despeses judicials, la censura ja no necessita arribar per escrit. S’instal·la dins de la redacció en forma de prudència, de dubte i de por.
Aquest és el mecanisme més eficient: convertir l’autocensura en una decisió empresarial aparentment racional.
Hi ha, a més, una perversió moral difícil d’ignorar. Els agents van entrar en espais polítics, socials i personals fent-se passar per persones que no eren. Alguns van establir vincles afectius amb activistes. L’Estat no ha ofert una explicació completa sobre la necessitat ni la proporcionalitat d’aquestes operacions. Però és la publicació dels noms falsos —les eines mateixes de l’engany— allò que es presenta com una vulneració intolerable.
La intimitat dels infiltrats pesa més que la intimitat de les persones infiltrades.
En una democràcia sana, la policia està sotmesa al control de la llei, dels tribunals, dels parlaments i de la premsa. No és un poder autònom, protegit de l’escrutini ciutadà per una interpretació expansiva del secret i la seguretat. Una policia democràtica no necessita periodistes dòcils. Necessita mecanismes de rendició de comptes.
Per això, el problema d’aquest cas no és únicament què vol fer l’AEPD. El problema és què no han fet la resta d’institucions. No hi ha hagut una investigació amb conseqüències proporcionals a la gravetat dels fets. No sabem qui va ordenar les infiltracions, quins criteris es van utilitzar ni quines responsabilitats polítiques se n’han derivat.
En canvi, sí que sabem qui va publicar la investigació. I és contra aquests mitjans que s’ha activat la maquinària del poder de l’Estat.
Matar el missatger no fa desaparèixer el missatge. Però pot aconseguir que el missatger següent s’ho pensi dues vegades. I potser aquest és, precisament, l’objectiu.