La psicologia defineix amb una paraula rebuscada l'hàbit o acció d'ajornar de manera deliberada i sistemàtica tasques importants, urgents o ineludibles, i la substitució per altres de més fàcils, agradables, menys rellevants i menys estressants: procrastinar. La paraula es fa estranya, però convivim amb el seu significat més del que voldríem. Podem parlar obertament de procrastinació de l’estat espanyol pel que fa a memòria democràtica? 

Perquè més de cinquanta anys després de la mort del dictador i amb el govern més progressista de la història, és anomalia democràtica per no dir directament una burla cínica, prendre decisions tímides i insuficients envers pilars fonamentals de la repressió franquista que no poden esperar més a una política de justícia transicional. O és que encara operen com a excusa els sempiterns condicionants excepcionals de la Transició?  

Tard i malament és el patró de les polítiques de memòria de l'Estat, reparació sempre incompleta, sense justícia i mantenint la impunitat, patró tristament constatat envers els afusellats i desapareguts, però també envers altres reivindicacions de reparació integral inajornables, ara d’actualitat. La repressió policial a Via Laietana 43 i la repressió moral envers les dones al Patronato de Protección a la Mujer s’amaguen sota el mateix modus operandi de l’estat: actes simbòlics de reconeixement que es queden a mig camí, sense autèntiques accions de veritat, justícia, reparació i garantia de no repetició. 

I es poden entendre, des d’una perspectiva ideològica i sabent que el PP encarna bona part dels hereus directes del franquisme, fets com que l’alcalde de Badalona, Xavier Garcia Albiol, tombés amb la seva majoria absoluta la proposta de Guanyem, que el Museu Municipal (per cert, notícia per la destitució fulminant del director) participés en la recuperació de memòria sobre el convent de les Adoratrius que va estar al servei de la repressió contra les dones exercida pel Patronato de Protección a la Mujer. Però una cosa és el PP, i l’altra la inexplicable   timidesa de les forces antifranquistes. 

La Transició com a mite fundacional basat en la reconciliació i el consens potser va ser eficaç fa una pila de dècades per convertir en instrumentalment homologable una democràcia fictícia i feble que no trencava amb la dictadura. Però aquell pacte per l’oblit que va impedir unes polítiques públiques de memòria ha evitat la construcció d'un necessari consens explícit sobre el significat del franquisme, i ha impedit polítiques d’autèntica justícia transicional segons els estàndards internacionals. Continuem encallats en aquella trampa.

La perdurabilitat de l’oblit a ple 2026 s’explica bé amb les tesis de la catedràtica Paloma Aguilar, el "pacte de l'oblit" va ser un consens entre les principals elits polítiques de la Transició assumit tant per sectors procedents del franquisme com per una part significativa de l'oposició democràtica, inclòs el PSOE. Amb l’excusa que prioritzar la reconciliació i l'estabilitat era la millor garantia per consolidar la democràcia. Com ressona a l’actual política de retrobament a Catalunya. El PSOE sustenta encara ara la consolidació d’aquell pacte de l’oblit!

Una de les proves és la seva necessitat de mantenir més respecte pels victimaris (qui comet delicte, abús o agressió) que per les víctimes del franquisme. Això ha passat tant en el cas de Via Laietana 43, volent deixar dins l’edifici la mateixa policia que va perpetrar les tortures, com en el cas del Patronato PM, relativitzant i dissimulant el protagonisme i la responsabilitat de l’Església catòlica, tant en la declaració de lloc de memòria, -tan simbòlica que ni tan sols se sap on es posaran plaques-, com en la negativa a demanar responsabilitats als màxims dirigents de la jerarquia eclesiàstica. 

El reconeixement oficial fa poques setmanes de Via Laietana 43 com a lloc de memòria democràtica es vol vendre com una fita important, però essent insuficient i absolutament contradictòria mentre l'edifici continuï mantenint el mateix ús institucional amb la policia dins, es converteix en una provocació. La reparació només serà completa quan es transformi íntegrament en un espai públic de memòria, d'acord amb els estàndards internacional, fet que la legislació vigent permet. Ha fallat la voluntat política per culminar la reparació. 

S'ha desaprofitat una oportunitat excepcional, en el cinquantè aniversari de la mort de Franco, ja que el Govern espanyol podia haver impulsat el trasllat de la prefectura i la creació d'un gran centre europeu de memòria democràtica en comptes d’optar per una solució de mínims. I amb el Patronato de Protección a la Mujer, igual: s’ha desaprofitat l’oportunitat d’anar més enllà dels actes simbòlics del març passat, la creació de comissions que no van enlloc i la determinació de llocs de memòria que ni tan sols sabem on seran.

N’hem tingut bona mostra també al Parlament de Catalunya fa pocs dies, en aprovar-se el pla de treball de la Comissió d’Investigació. Els vots del PSC i de Junts han impedit que es convoqui a comparèixer els màxims responsables de l’Església catòlica, la institució que va perpetrar, amb l’estat franquista, la inoculació del nacionalcatolicisme per mitjà d’una repressió moral i sexual sistemàtica, estructural i institucionalitzada. Compareixeran ordes religiosos, sí, però res de bisbes!

La memòria democràtica no és una mirada al passat, sinó una política pública orientada a reforçar la democràcia, els drets humans i les garanties de no repetició; per això la transformació integral de Via Laietana 43, i la investigació seriosa sobre el Patronato de Protección a la Mujer, tant des del Parlament com des de l’Estat, hauria d’incloure demanar explicacions i responsabilitats als victimaris, la policia, càrrecs polítics i responsables de l’església. Sense això, la memòria no serà mai reparació, sinó un simple exercici de cinisme institucional. I la nostra democràcia continuarà essent una assignatura pendent.