Arriba un moment, que no és inevitable, en què et converteixes en una tercera persona. No és un truc literari, sinó que vius la vida des de fora. Com si fos una pel·lícula. Com si anés sola. Com si la càmera et seguís en un dia a dia més dramàtic que còmic. I com si tu mateix miressis l’espectador, rebentant la quarta paret, allò que fa tanta por i que tant t’atrapa. Fa dies que em pregunteu pel senyor Piera, pel Jordi, vaja. Continua fent la volteta cada matí des de Sots-tinent Navarro fins a la petita cafeteria de la Baixada de la Llibreteria.

Sí, a Barcelona, on viu prop de la parada de metro de Maragall. Una cosa fenomenal de publicar aquests articles és el retorn que em doneu alguns de vosaltres. I el senyor Piera, el Jordi, us ha suscitat interès. La seva no és una història més trista que la que puguem tenir cap de nosaltres. De fet, crec que és més plena que la de la majoria. Només vivint a fons ho pots trobar a faltar. No hi ha grans històries sense unes gotes de patiment i un bon fons de derrota. Una altra cosa és si te’n surts.

El Jordi era un paio que es va treure els estudis amb la gorra. Era un fatxenda i un espavilat. Als anys noranta ja havia trobat una feina ben pagada. Anava amb un cotxe d’aquells que es podien descapotar. Però no ho feia mai. «És millor que vegin que hi ha intenció», deia sorneguer. Tenia un piset al carrer d'Aribau, just a sota d’Aragó. De quan podies deixar el cotxe davant de casa i portar un vehicle no era sospitós. Aquella casa era un cau de lladres, només hi faltava Alí Babà.

Partides de pòquer, sopars eterns, noies que pujaven i baixaven, sarau sempre. Des d’allà s’organitzaven excursions cap a la zona alta i ràtzies a la plaça Reial. Les nits eren eternes. I els matinets, duríssims. El Jordi era molt bo amb els números. I a més tenia una personalitat captivadora. Aura, en diuen ara. Era un encantador de serps i vivia a tot drap. El fill d’una amiga seva deia que feia olor de benzina. I potser era veritat, perquè en lloc d’hematies tenia querosè a la sang.

El senyor Piera no t’ho dirà mai, perquè no et coneix de res, però els seus grans amors van ser la Núria i l’Anna. La Núria va ser la companya perfecta dels anys de la universitat. Descobrir el món plegats, anar per tot arreu, ser imbatibles, riure com mai i follar com no es pensaven que es podia. Però el Jordi tenia aquell carisma, aquella energia, aquella murrieria que ho va convertir tot en impossible. Al pis del carrer d'Aribau, allà als noranta, la desfilada de gent era important, i específicament de noies.

El Jordi ni és ni era especialment guapo: aquella meleneta, aquella mirada puta, però poc més. Ara bé, li treia rendibilitat. Es quedava dempeus amb el colze a la barra, allà on anés, i des d’aquella talaia repartia joc. Era com una espècie de dinàmica que anava canviant cada dues o tres setmanes. Nou fitxatge, nova parella i en menys d’un mes tornem a començar amb un altre nom. Això era molt abans que aterrés l’Anna a la seva vida, abans d’allunyar-se del seu món i del de tots. Entremig d’aquesta voràgine de Bruce Wayne barceloní va aparèixer la Rut.

Estava molt ben dibuixada. Més alta que baixa. Pell pigada. Cabells bruns i rinxolats com una molla. Llavis molsuts. No era prima: tenia de tot a tot arreu. I dues coses: ballava com una lleona i mirava el Jordi als ulls directament. No li tenia por, li parlava sense parlar, de fet li deia cridant. I això al nostre home el tornava boig. Ja se sap: el repte. La Rut era caça major. S’havien trobat tres o quatre vegades en bars d’aquells amb subterrani prop de la plaça Reial. Semblava que ella sempre marxava quan el Jordi entrava. Sembla que sempre es miraven. Aquells ulls gegants de la Rut eren impossibles d’ignorar, aquell mig somriure era una autèntica pel·lícula porno.

Eren els noranta, nois. Així que la quarta vegada que es van trobar, enmig d’una escala estreta com l’esperança d’un adolescent, el Jordi la va agafar de la mà. I un cop aturada li va espetegar: «Quedem ja, no? Així no hi ha manera que t’enamoris de mi». Van quedar. En una granja, La Catalana, de la Rambla de Catalunya. I des de llavors, un any sencer. Es van regalar l’un a l’altre. Eren com els protagonistes de Grease. Primer, festa i més festa. Passat l’estiu que van fer a casa del seu cosí a Palamós, la cosa es va posar seriosa i van conèixer els pares respectius.

La Rut era una dona que estava estudiant el doctorat. De fet, ja era doctora, amb una tesina sobre química quàntica. Una matèria en expansió, si em permeteu la brometa, però que era molt desconeguda. El tribunal va quedar encantat i un dels seus membres, el doctor Salat, va enviar aquell treball a la Universitat Catòlica de Lovaina. I una tarda, sent a casa del Jordi, va sonar el telèfon. Era la mare de la Rut, que li deia que havien trucat de la universitat i que truqués ràpidament al doctor Salat. La Rut no entenia res. Va picar de pressa el número del seu director de tesi i va parlar —més ben dit, va escoltar— just un parell de minuts. Abans que pengés, el Jordi només va poder sentir: «Deixi’m preguntar una cosa i li truco demà, doctor».

La prestigiosa universitat belga, i el seu departament de Química concretament, la convidaven, la becaven a seguir els seus treballs d’investigació. Ara bé, havia de marxar com a mínim dos anys a Lovaina. Va mirar el Jordi als ulls, profundament, com sempre feien quan volien fer notar que s’estimaven, i li va preguntar: «Vens?». Ell es va quedar gelat. No només no parlava francès, sinó que tenia la vida muntada a la caserna general del carrer d'Aribau. Una bona vida, a més. Li encantava el que tenien, i sobretot el que podrien arribar a tenir. Però, marxar a Bèlgica? No sabia què fer. I va fer l'única cosa que està permesa si es fa per amor: mentir.

El Jordi li va dir que sí, que aniria amb ella. Però que havia d’arreglar diverses coses: el pis, la feina, els pares… Però que ella respongués que sí, i que marxés com més aviat millor. Us ho diré ràpid. El Jordi no va anar mai a Lovaina. Després de setmanes i mesos parlant per telèfon i ajornant les decisions, va arribar un moment en què li va enviar una carta de tres folis, de llibreta, a dues cares, dient-li que no podia seguir amb ella, que havia conegut algú en aquells mesos i que era millor que cadascú fes la seva.

La Rut va trucar. Ho sap perquè trucava a casa dels seus pares i també a cal Toni, el seu amic. Ell havia despenjat el seu telèfon. L’havia de deixar anar. I podia haver escollit oblidar-la, però no ho va fer. No la comptaria com un dels seus grans amors, però potser va ser la que va saber estimar millor. El Jordi va preferir quedar-se a port, sabent que el vaixell de la Rut era l’èxit, però tenint sempre dins de l’ànima la sensació que ell seria una àncora per al seu progrés vital i professional. Ell hauria estat un fre, una rèmora. Les àncores bones són els fills, no els satèl·lits o els companys d’habitació.

El Toni i els altres, una nit llarga prop de la Zeleste, li van dir que això que havia fet era decidir per ella. I sí, deia el Jordi, havia hagut de prendre l’opció més adient per a la Rut. Ella no podia fer-ho. Renunciar no és mai vèncer, però com a mínim en aquesta ocasió no permetria que ella perdés el seu futur. Potser això és l’amor. I sempre és un mal moment per fer el que cal. I avui, encara que la Rut pogués tornar, ja no trobaria la mateixa vida. A més, el Jordi avui és més senyor Piera que mai i ella és una institució a Lovaina. Ja no es pertanyen l’un a l’altre: són pols d’estrelles. La Rut de vegades pensa en Barcelona, en aquell capítol, i riu amb aquell somriure de gata sexy. Tot està bé, ja ho ha entès fa temps. I és que comprendre-ho tot és perdonar-ho tot.