És una mala notícia comprovar de nou un duel entre els alts tribunals de l'Estat. El Tribunal Suprem i el Tribunal Constitucional creuen que el seu paper respectiu en relació amb la protecció de l'ordenament jurídic i dels drets fonamentals és el més important, i el fet és que tots dos ho són. Però no hauria de produir-se cap mena de conflicte si cada un tingués clar l'abast de les seves competències. Tanmateix, hi ha un defecte de base en la seva constitució que fa impossible que cadascú respecti la posició de l'altre, tenint en compte que els membres del Tribunal Suprem i els del Tribunal Constitucional tenen d'origen una designació política.
En el cas del Tribunal Suprem, es produeix a través del Consell General del Poder Judicial, perquè aquest al seu torn és escollit del tot pel Congrés de Diputats en un obscè repartiment de cartes entre els dos grups majoritaris, el principal objectiu dels quals és perpetuar el bipartidisme i, a aquestes alçades de la partida, mantenir un grau de polarització que pugui cridar al vot útil entre els seus potencials votants.
En el cas del Tribunal Constitucional, la politització està directament establerta per la Constitució, que potser confiava que un cop elegits pel consens (!) d’aquestes mateixes forces polítiques per períodes de 9 anys, serien capaços, com passa als Estats Units, no de desprendre's de la seva ideologia. Cosa ni esperable ni desitjable, sinó d'independitzar-se políticament de qui els va votar. Però no ha estat així, de manera que cada cop que una votació afecta la classe política, els bàndols queden establerts, i s'obliden de l'altíssima missió per la qual van ser nomenats. Fins i tot, podríem dir, que més en el Tribunal Constitucional que en el Tribunal Suprem, perquè aquest sí que ha estat capaç d'enjudiciar i condemnar propis i afins, si és que és lícit parlar en aquests termes d’aquells que poden suscitar simpaties a uns o altres per les seves idees polítiques.
La llei d'amnistia ha estat un nou motiu de debat i discrepància entre aquests tribunals, però més enllà de no coincidir en el diagnòstic i l'abast de la llei, que concretament s'ha centrat en la interpretació sobre el delicte de malversació, un cop el TC va declarar constitucional la llei, també s'ha observat una clara distància dins d'aquest últim tribunal a l'hora de valorar l'actitud i resolució del primer. No és el mateix dir que ha faltat motivació en la decisió d'entendre no amnistiable la despesa que els encausats van dur a terme en la consulta de l'1 d'octubre de 2017, que dir que en condemnar-los s'ha comès un abús inadmissible per part del Tribunal Suprem en l'exercici de les seves funcions de control de la legalitat dels actes. No és el mateix, però això és el que es desprendrà de les ponències de José María Macías i de Cándido Conde-Pumpido en relació amb els recursos d’empara de Turull i Bassa.
La conseqüència no pot ser més lamentable: cap ciutadà creu ja ningú que no li doni la raó, com reflecteixen darrerament les enquestes. De fet, no hi ha una sola resolució en relació amb aquest afer en la qual els perjudicats hagin admès la més mínima raó en la posició jurisdiccional, oblidant que en dret els marges de la interpretació són molt amplis. Si no ho fossin, avui no es podrien celebrar matrimonis homosexuals, ni tan sols cabria el més mínim debat sobre aquesta peregrina idea que tots tenim, com si això fos Cuba, dret a un habitatge. Però temps al temps, i al cost enorme que aquesta idea, en cas de fructificar, podria tenir sobre la nostra capacitat de resistir com a país en un món globalitzat.