Fa dies que els mitjans de comunicació es fan ressò de la proposta de Salvador Illa de construir un nou pacte per l’educació amb els grups parlamentaris. El Govern ha plantejat un procés de debat sobre el futur del sistema educatiu en què el president liderarà la negociació política amb les formacions parlamentàries, mentre el Consell d’Educació de Catalunya coordinarà un procés de participació i debat que s’ha de prolongar fins a l’abril de 2027.

La idea que es transmet és que l’educació necessita un gran acord de país i que són els partits polítics representats al Parlament els que han de trobar una solució global. Fins aquí, res a objectar. El problema apareix quan, explícitament o implícitament, es pretén transmetre que els sindicats i les treballadores de l’educació només aportem una visió laboral del problema i que les solucions educatives corresponen als grups parlamentaris.

Aquesta afirmació té un problema fonamental: si mirem què ha passat amb l’educació catalana durant els darrers divuit anys, els grups parlamentaris no són aliens al problema. Són els responsables de bona part de les decisions que ens han portat fins a la situació actual.

Des del 2009, l’educació catalana ha viscut una successió de reformes, decrets, plans i transformacions. El 2009 es va aprovar la Llei d’Educació de Catalunya (LEC) amb els vots favorables de PSC, CiU i ERC. L’any següent, el Decret 102/2010 d’autonomia dels centres educatius va desplegar un dels elements centrals d’aquella llei: més autonomia pedagògica, organitzativa i de gestió per als centres.

Mentre els grups polítics discutien i aprovaven aquests canvis, les treballadores advertien dels riscos que comportava l’autonomia de mercantilitzar el model pedagògic per atreure matrícula d’alumnat. Avui la consellera Niubó reconeix que fa anys que apliquem noves metodologies per modes i que aquest decret és un dels causants.

El 2016 va arribar Escola Nova 21, que va situar en el centre del debat la transformació metodològica dels centres i l’aprenentatge competencial. I el 2017 el Parlament va reclamar al Govern que liderés el procés de transformació educativa.

Mentrestant, a moltes escoles i instituts, les treballadores advertien que fer projectes no era sinònim de millorar l’aprenentatge, que no tota innovació era necessàriament innovació pedagògica i que qualsevol canvi metodològic necessitava formació, temps, recursos i avaluació. Però la política educativa va continuar avançant.

El 2017 es va aprovar també el Decret 150/2017 d’educació inclusiva, que establia el marc del sistema inclusiu i plantejava que l’alumnat amb necessitats educatives especials s’escolaritzés als centres ordinaris amb caràcter general.

La idea era justa. El problema és que una declaració d’intencions no posa un professional dins de l’aula, i això és el que les treballadores hem repetit durant anys: la inclusió sense recursos no és inclusió.El 2019 va arribar el Pacte contra la segregació escolar. El 2020-2021, el Pla d’Educació Digital de Catalunya va impulsar una transformació digital profunda dels centres, amb connectivitat, equipaments, formació i estratègies digitals. Els fons europeus Next Generation van reforçar aquesta política.

I què ha passat després? l’avaluació del mateix Departament reconeix que es van distribuir prop de 500.000 dispositius, i ara reclama que s’ha de tornar al llapis i al paper. Aquestes són només una part de tot el desgavell de decisions presses aquests anys, la llista és tan llarga que faria l’article etern. I després ens diuen que les treballadores només parlem de condicions laborals

Aquesta és potser la part més difícil d’entendre. Quan una docent diu que una ràtio és massa alta, no està parlant només de les seves condicions laborals, explica què passa pedagògicament dins d’aquella aula. Quan una treballadora diu que no hi ha prou professionals per atendre la diversitat, no està parlant només del seu lloc de treball, explica què significa realment intentar fer inclusió. Quan un claustre diu que no té temps per preparar, coordinar i avaluar una nova metodologia, no està parlant simplement de més feina, explica per què aquella metodologia pot no funcionar com s’havia previst. Quan una docent qüestiona una nova reforma curricular, està advertint, des de la seva experiència professional, que aquella decisió no funcionarà com s'ha dissenyat sobre el paper.

Això també és coneixement educatiu, i és un coneixement que no s’adquireix en un grup parlamentari. El Parlament pot legislar, no substituir les aules. Els diputats i diputades tenen una funció imprescindible: legislar, aprovar pressupostos i prendre decisions polítiques, però això no els converteix automàticament en experts en educació. I haver estat molts anys al Parlament tampoc equival a haver estat molts anys dins d’una aula.

El problema no és que els grups parlamentaris participin en un pacte educatiu. El problema és que pretenguin construir-lo sense reconèixer que moltes de les decisions que ara volen corregir han estat impulsades, aprovades o sostingudes per aquests mateixos espais polítics. Cap grup parlamentari pot presentar-se ara com si el sistema educatiu que tenim fos obra d’algú altre.

Durant anys hem dit que anàvem pel camí equivocat. Durant anys, les treballadores hem explicat que determinades polítiques no funcionaven, i sovint hem rebut una resposta molt semblant quan el grup amb qui parlava estava a l’oposició: “Us escoltem.” Però massa vegades l’escolta acabava quan el partit passava de l’oposició al Govern.

I així hem arribat fins aquí, divuit anys després, els mateixos espais polítics ens diuen que ara cal trobar una solució global. La pregunta és inevitable: si durant tots aquests anys no han escoltat les persones que treballen cada dia amb l’alumnat, per què hauríem de pensar que aquesta vegada serà diferent si tornen a decidir entre ells?

Si realment volen un pacte, que comencin reconeixent els errors. Si el PSC i el Govern volen realment un pacte de país per l’educació, el primer pas no hauria de ser convocar els grups parlamentaris per decidir quin serà el pròxim gran canvi.

El primer pas hauria de ser mirar enrere. Assumir que els responsables polítics són responsables del sistema que tenim avui. I sobretot, que no tornin a fer allò que hem vist massa vegades: aprovar un canvi, sortir a la fotografia, parlar de transformació i deixar que siguin les treballadores les que després hagin de dur a terme els acords del parlament sense recursos i amagant les mancances de les decisions presses pels polítics.

Aquesta vegada no. Si alguna cosa ens han ensenyat aquests últims divuit anys és que cap reforma educativa pot tenir èxit si les persones que l’han de desenvolupar no creuen en ella, no han participat en el seu disseny o no disposen de les condicions per portar-la a terme. No es pot fer un pacte sobre l'educació sense les persones que fan educació.