En la visita de Pedro Sánchez a Barcelona d'aquest dilluns, a banda d'abordar -més amb fotografies que amb paraules- el decret d'habitatge que centra tota l'activitat política a l'Estat, ha dinat amb l'anomenat G-8. Es tracta d'un grup informal que agrupa actors del món empresarial català, amb sensibilitats diferents però amb vocació d'unificar missatges en qüestions cabdals com el finançament. Aquest ha estat, precisament, un dels principals missatges que el president espanyol s'ha endut de la trobada: el nou sistema ha d'aprofitar el tràmit parlamentari -previst per aquesta tardor- per rebre millores. En altres paraules, que Catalunya ha d'estar més ben tractada amb el repartiment.
Els números diuen que la Generalitat hauria de rebre 4.700 milions d'euros més que ara, una xifra pactada entre Sánchez i Oriol Junqueras en una trobada a la Moncloa a principis de gener. Que Catalunya rebi més recursos, en tot cas, va més enllà del finançament, perquè també s'hauria de vehicular a través d'altres carpetes, com ara el compliment de les inversions previstes en els pressupostos. Normalment, l'execució es queda al voltant del 30%, i això vol dir que dos de cada tres euros que hi ha previstos no acaben d'arribar mai. Una xifra que encara és més indignant quan es descobreix que, a Madrid, el compliment tendeix a superar el 100% en el cas de Rodalies.
El gest dels empresaris de portar un discurs preparat i coherent sobre el finançament és encertat, perquè és la carpeta més urgent i, al mateix temps, la més necessària. Passat el procés, i fora de l'agenda -perquè així ho han forçat les majories parlamentàries i perquè Salvador Illa no ho considera prioritari- qualsevol avenç en reconeixement i sobirania, la gran aspiració és gaudir de més recursos. No hi ha cap partit que parli d'un referèndum d'independència i, nou anys després de l'1-O, ni tan sols Junts parla del retorn de Carles Puigdemont com una via per revifar el procés. Amb l'habitatge com a preocupació, les condicions materials de vida ocupen el discurs que fan els partits.
En aquest context, és més útil que els empresaris catalans apostin per pressionar Sánchez que anar abonant el terreny per quan Alberto Núñez Feijóo trepitgi la Moncloa de bracet de Vox. Una estratègia, aquesta última, que porta el segell de Josep Sánchez Llibre, president de Foment del Treball. Serà interessant, a banda, saber què diu Feijóo en la trobada que té aquest dimarts amb Cecot a Terrassa. Quin pla té el líder conservador per Catalunya, en termes econòmics? Complirà amb el finançament, en cas que surti validat pel Congrés abans de les eleccions espanyoles? El PP té més pressa per revertir les mesures de Sánchez que no pas de posar, per ara, alternatives damunt la taula.
Hi ha un sector de l'empresariat, o més aviat de l'alta direcció, que ja celebra l'arribada de Feijóo al poder. L'anècdota és reveladora: en el casament del fill de José Creuheras, president de Planeta i d'Atresmedia, va agafar el micròfon en un moment de l'àpat per assenyalar-lo com a futur president espanyol, entre aplaudiments d'un sector que no va ser majoritari entre els presents, com explicava Manel Pérez a les pàgines de La Vanguardia. La història demostra que vendre's abans de rebre qualsevol oferta acostuma a ser un mal negoci. Es pot discutir si el PSOE ha tractat Catalunya com es mereix, però és una evidència que el PP, amb Vox, farà de tot menys privilegiar-la.