Ara fa 50 anys, es van produir simultàniament dos esdeveniments extraordinàriament rellevants que aquests dies s’han recordat, amb tota justícia, per la importància que van tenir en el redreçament de les aspiracions democràtiques i nacionals del poble de Catalunya. Però s’han recordat per separat, i cal pensar fins a quin punt l’articulació d’aquelles dues iniciatives és un aprenentatge imprescindible avui, en l’actual moment de país i, especialment, del moviment independentista. Provarem de fer-ho, evidentment no com un exercici de nostàlgia, sinó amb la voluntat de proporcionar una clau que ens sembla desatesa a l’hora d’abordar el que, almenys des d’Òmnium Cultural, som conscients que defineix un nou cicle del moviment.
L’Onze de Setembre de 1976 van tenir lloc les primeres celebracions autoritzades de la Diada, després de la mort del dictador, a la Devesa de Girona i a Sant Boi del Llobregat. I l’endemà va arribar al monestir de Poblet la Marxa de la Llibertat que havia començat 72 dies abans a diversos punts dels Països Catalans.
La Diada del 76, com és sabut, va ser la presentació en l’espai públic de la gran confluència de l’antifranquisme democràtic i catalanista que es va anar articulant, amb intel·ligència estratègica, per un conjunt plural i transversal de forces polítiques, socials i cíviques, durant els darrers anys de la dictadura, agrupades al voltant del que cristal·litzaria en l’Assemblea de Catalunya: a la Caputxinada, a la Tancada d’intel·lectuals de Montserrat, el 7 de novembre de 1971 o al Congrés de Cultura Catalana, per esmentar només algunes de les fites més significatives. La Diada va canalitzar un clam massiu en favor de la llibertat, l’amnistia i l’estatut d’autonomia com a pas previ a l’autodeterminació de Catalunya. Aquest era llavors, cal recordar-ho, el carril central de la societat catalana, que aplegava en un consens de gran amplitud ideològica des del catalanisme conservador d’arrel liberal o democratacristiana fins l’independentisme amb marc de Països Catalans o el comunisme en totes les seves variables.
La Marxa de la Llibertat, per la seva part, es va posar en marxa el 4 de juliol del 1976 i va arribar al monestir de Poblet el 12 de setembre, després de recórrer pobles i ciutats de tots els Països Catalans. Impulsada per Pax Christi, un moviment catòlic internacional, amb noms tan rellevants al capdavant com Lluís Maria Xirinacs, Arcadi Oliveres o Àngel Colom, la Marxa feia seus els objectius de l’Assemblea de Catalunya i va aconseguir l’adhesió d’unes dues-centres entitats arreu del país.
Eren, no cal dir-ho, dues iniciatives complementàries, encara que no idèntiques, ja que la Marxa de la Llibertat, que va començar a articular-se a finals de 1975, va ser prohibida pel Ministerio de Gobernación de Fraga Iribarne el 22 de maig de 1976, amb l’excusa que "davant dels efectes imprevisibles d’aquesta iniciativa, pot arribar a alterar greument la convivència". Tanmateix, aquella mateixa tarda i amb només mitja hora de debat, la coordinadora que en liderava l’organització va decidir i comunicar que la Marxa no es desconvocava, reafirmant que “els objectius de la Marxa” eren “l’autodeterminació dels Països Catalans i l’amnistia”.
La Marxa, així, obria la porta a actuar sota el marc de la desobediència civil i l’acció no-violenta. Aquesta va ser la seva principal singularitat: optar per una acció que, encara que compartia objectius amb l’Assemblea de Catalunya i la Diada del 76, obria una porta a exercir de punta de llança del moviment. Recordem, encara que podria ser obvi, que la desobediència civil es defineix per una acció que es nega a fer allò al que la llei obliga o que fa allò que la llei prohibeix. I això implicava, evidentment, costos que aviat no tardarien a produir-se: ja abans de començar la Marxa, van arribar les primeres multes i detencions.
Però res no va aturar la Marxa de la Llibertat. Durant mesos, es va multiplicar la comunicació de la iniciativa, les accions amb vocació massiva de mobilitzar (com una marxa de suport a Barcelona, que va anar de la Model a la Catedral, o el concert multitudinari al Palau Blaugrana), i l’organització de grups d’activistes a tot el país.
El juliol del 76 es posaven en marxa les columnes, a diferents punts del país, que havien de confluir a Poblet: a L’Escala, Oliana, Esterri d’Aneu, Girona, La Sénia i Guardamar; també a la Catalunya Nord, de Rià a Tuïr i d’Arles a Argelers. La Marxa volia difondre i fer d’altaveu dels principis de l’Assemblea de Catalunya, i mobilitzar, tot i la prohibició de l’Estat, el màxim de partidaris. Al seu manifest, proclamava que “només el poble de Catalunya, democràticament i fent ús del seu dret al ple exercici de l’autodeterminació, podrà decidir quina ha de ser la solució vàlida i quines les relacions amb la resta de pobles de l’estat espanyol”.
La repressió de la Marxa per part de l’Estat espanyol va ser sistemàtica i estructural: impediments de tota mena als participants en la Marxa per part dels ajuntaments franquistes, violència policial contra els marxaires, sancions i multes (de cinc mil a tres-centes mil pessetes, fins a un total global de sis milions de pessetes), detencions i empresonaments (per un total de quaranta mil hores). Fins i tot l’extrema dreta, organitzada en la “Central de Acción por la Unidad de España”, va exercir de braç civil de l’Estat per obstaculitzar i impedir l’avenç de les columnes. I tanmateix la Marxa de la Llibertat va arribar a Poblet.
Però dèiem que és molt important, avui, entendre el paper que aquestes dues iniciatives van jugar en el mapa d’acció del moviment: la Diada del 76 i l’Assemblea de Catalunya van exercir de gran carril central massiu del moviment en favor de la democràcia, les llibertats i les aspiracions nacionals, aplegant sensibilitats polítiques i socials molt diverses i transversals, en el marc de la nova legalitat vigent, tímidament aperturista, però aprofitant totes les oportunitats i traient partit de cada escletxa; la Marxa de la Llibertat, per la seva banda, va exercir de punta de llança, confrontant el marc legal i institucional i practicant inequívocament la desobediència civil. La primera va aplegar desenes de milers de persones; la segona, uns centenars de marxaires permanents. Però les dues van ser necessàries i imprescindibles.
Un dels grans aprenentatges que ens va deixar aquell setembre de 1976 és que, també aquí calia assumir el principi segons el qual no hi pot haver moviment d’alliberament nacional, amb possibilitat d’èxit, sense l’articulació simultània, d’una banda, de grans majories socials, capaces d’aplegar-se en un marc de consens i objectius compartits, i, d’altra banda, d’un àmbit, per força més minoritari i disruptiu, que sigui la punta de llança disposada a confrontar, amb l’assumpció dels riscos que comporta, la legalitat vigent.
Durant els darrers cinquanta anys, el moviment del catalanisme democràtic, que inclou el sobiranisme i l’independentisme, ha estat capaç d’articular grans consensos en diversos moments dels darrers anys, i això ha ofert, repetidament, un horitzó polític a la societat catalana que ha mobilitzat adhesions molt massives i majoritàries i, en la mesura que s’han traduït políticament en iniciatives concretes, ha permès avançar. Aquest procés sempre és lent, i reclama paciència i determinació, intel·ligència política i sobretot molta generositat. I el moviment ha estat capaç de generar, també, iniciatives de punta de llança, capaces de fer front als riscos i costos de la desobediència civil. Per entendre’ns: el moviment ha sabut articular, al mateix temps, en els darrers anys, les grans mobilitzacions socials, familiars i festives, de l’11S del 2012 al 2019, i alhora impulsar iniciatives com el Tsunami Democràtic.
I ara? Després d’uns anys, en què el moviment ha vist fragmentada la unitat d’acció i la dificultat de generar grans consensos socials i polítics, la darrera Diada marca, en molts aspectes, un punt d’inflexió. També per l’amenaça, de la que molts fa temps que alertem, del creixement de l’extrema dreta populista i xenòfoba.
No hi ha temps per perdre: ens cal l’articulació i vertebració dels grans consensos actuals de la societat catalana, en clau constructiva, al voltant d’un màxim denominador comú, per actualitzar els reptes i l’horitzó del catalanisme democràtic en els anys que venen. Ens cal redefinir els marges del que hem anomenat el carril central. Com vam dir per la Diada: cal retrobar-se, tornar a seure, parlar, discutir i actuar. Però ens cal també, com a moviment, no ens n’oblidéssim, actualitzar la punta de llança, l’avantguarda del moviment, les iniciatives disruptives, les pràctiques no-violentes de desobediència civil, necessàries quan l’immobilisme polític i legislatiu no permet canalitzar les legítimes i democràtiques aspiracions de la ciutadania.
Tornem a ser aquí. Hi ha tantes variables sobre la taula que tot el mapa és a punt de reobrir-se de nou. I a Òmnium Cultural ho tenim molt clar: ni ens quedarem de braços creuats davant del que sembla que ve, ni desaprofitarem cap oportunitat que pugui produir-se.