Hi ha una frase que aquesta setmana ha fet fortuna: "Apaguem pantalles, obrim llibres". És un bon lema. Curt, contundent i gairebé impossible de discutir. Qui podria estar en contra d’obrir llibres? El problema és que falta la segona part de la frase: què fem amb totes les pantalles que vam comprar? Perquè no van caure del cel.
Durant anys, la Generalitat ens va explicar que el futur de l’educació era digital i hi va posar molts diners. El 2020, en plena pandèmia, va anunciar un Pla d’educació digital de 184,8 milions d’euros, dels quals 99,7 milions servien per comprar 300.000 ordinadors per als alumnes. La pandèmia ho justificava: amb les escoles tancades, calia evitar que la bretxa digital es convertís en una nova forma d’exclusió. Però la pandèmia es va acabar i la digitalització va continuar.
El 2023, el Govern va elevar fins als 863,5 milions d’euros l’encàrrec d’Educació al CTTI per al període 2023-2029. No són, convé aclarir-ho, 863 milions en pantalles: la xifra inclou el conjunt de serveis i equipaments TIC del Departament. Però entre les raons de l’increment hi havia el desplegament del Pla d’educació digital, els equips per a alumnes i docents i el manteniment de tot aquell immens parc informàtic.
Encara el juny del 2025, Educació anunciava que continuaria dotant de portàtils els alumnes de sisè de primària i tot l’alumnat d’ESO, alhora que introduïa formació en intel·ligència artificial. Ha passat poc més d’un any i ara Salvador Illa proposa limitar les pantalles, prohibir la IA als centres fins als 14 anys i recuperar llibres, escriptura a mà, dictats, càlcul mental i lectura. Hem passat del futur al passat a una velocitat admirable. O potser resulta que el passat no era tan passat.
No ens equivoquem de debat. La qüestió no és si Illa fa bé o malament limitant les pantalles. Si l’evidència científica recomana reduir-ne l’ús, reduïm-lo. Si hem comprovat que escriure a mà ajuda a aprendre, recuperem el bolígraf. I si vam digitalitzar massa de pressa, rectifiquem. El problema és un altre: com és possible que la política educativa passi d’una certesa absoluta a la contrària sense que ningú expliqui què ha passat entremig?
Cada nova doctrina arriba com si hagués estat gravada en pedra: digitalització, competències, projectes, tauletes, pissarres digitals, intel·ligència artificial. I ara llibres, paper, bolígraf i dictats. Tot és imprescindible fins que deixa de ser-ho. Potser abans d’omplir les escoles de dispositius hauríem pogut fer proves pilot, comparar resultats, escoltar els mestres i avaluar què millorava realment l’aprenentatge. Coses poc espectaculars que tenen un nom antic i desacreditat: governar.
I queda la pregunta més incòmoda: qui ha cobrat tot això? No cal insinuar cap irregularitat per formular-la. Quan una política pública mobilitza centenars de milions d’euros, saber a quines empreses van a parar és una exigència elemental de transparència. Qui va vendre els ordinadors? Qui va instal·lar els equipaments? Qui proporciona les llicències? Qui manté els dispositius i les xarxes?
Quants diners hem destinat realment durant l’última dècada a digitalitzar les aules i quina part d’aquesta inversió quedarà infrautilitzada si ara decidim que el model educatiu necessita menys pantalles? Abans de celebrar solemnement el retorn al paper, estaria bé disposar de la factura completa de l’anada al món digital. No per buscar culpables, sinó perquè sense avaluar els costos i els resultats d’una política pública és impossible saber si ens hem equivocat, quant ens hem equivocat i com evitar tornar-hi.
Illa diu ara que vol un acord educatiu que duri almenys deu anys, i aquesta és probablement la idea més interessant de totes les que ha posat sobre la taula. Perquè el principal problema de l’escola catalana potser no són les pantalles ni els llibres, sinó els pèndols. Cada conseller vol transformar, cada govern vol reformar i cada legislatura descobreix una nova emergència que obliga a tornar-ho a canviar tot. Mentrestant, les escoles acumulen capes geològiques de plans, programes, metodologies, currículums, terminologies i plataformes, i els mestres continuen tenint al davant el mateix repte de sempre: ensenyar una persona a llegir, escriure, calcular, pensar i entendre el món. L’estabilitat no acostuma a produir grans titulars ni permet presentar cada quatre anys una revolució educativa, però probablement és una de les coses que més necessita un sistema que fa massa temps que viu en reforma permanent.
Potser, doncs, no necessitem una nova revolució educativa, ni tan sols una revolució analògica contra l’anterior revolució digital. Necessitem una cosa força més avorrida: avaluar abans de gastar, provar abans de generalitzar, escoltar abans de legislar i mantenir allò que funciona encara que ho hagués aprovat el govern anterior. I quan l’evidència demostri que ens hem equivocat, rectificar, naturalment, però explicant què va fallar, qui va prendre les decisions i quant ens han costat. Si el nou acord educatiu que proposa Illa serveix per abandonar aquesta política de cops de volant, benvingut sigui. Però estaria bé començar la nova etapa fent balanç de l’anterior. Perquè apagar les pantalles és molt fàcil. La factura continua encesa.