Diuen que diuen que aquesta vegada sí: que el Tribunal Constitucional corregirà la interpretació del Tribunal Suprem sobre l’amnistia i que el president Carles Puigdemont podrà tornar a Catalunya. Encara falta la resolució definitiva i, per tant, convé parlar en condicional. Però si arriba aquest dia, el celebrarem. Puigdemont haurà viscut gairebé una dècada d’exili amb drets polítics negats i conseqüències personals i familiars que només ell pot dimensionar.  En tot cas, haurà aconseguit no passar per una presó espanyola i, poc o molt, no sotmetre’s a la venjança política de la fracció més reaccionària dels servidors de l’Estat. 

En termes polítics, doncs, serà un símbol de resistència davant l’envestida autoritària de l’Estat contra aquells que volien reformar per via democràtica els vincles entre els catalans i l’Estat espanyol. Només per la seva persistència política i personal, tots els demòcrates haurien de reconèixer el valor de la seva llibertat sense condicions. En un país políticament generós, aquest reconeixement l’hauria de rebre fins i tot de part dels qui discrepen de les seves decisions.

Dit això, seria bo que el debat que segur que es plantejarà sobre si el retorn és una victòria del sobiranisme o una concessió de l’Estat fos el més contingut possible. Segur que alguns ho plantejaran com una gran victòria del sobiranisme. Jo desconfiaria de la temptació de llegir el retorn com una prova que el sobiranisme ha vençut l’Estat. L’Estat fa política. Durant una dècada s’ha dedicat a desgastar i dividir el moviment independentista, i és molt probable que avui consideri que el retorn de Puigdemont ja és un risc assumible. No sé quins càlculs ha fet ni quines dades té damunt la taula, però segur que les té.

I sé que el país al qual tornarà el president és molt diferent del que va deixar el 2017. I estic segur que ho sap. En l’època de les xarxes, la distància geogràfica és un obstacle relatiu per mantenir un alt nivell de proximitat amb el país.

Estic segur que sap, com sap tothom, que el país no està bé i l’independentisme està pitjor. El país està desmobilitzat, dividit, mancat d’un projecte nacional engrescador i compartit. L’independentisme està fraccionat, encara més desmobilitzat, mancat d’una estratègia coherent i d’un lideratge reconegut.

Sé que molts dels seus partidaris pensen que el president Puigdemont conserva una autoritat singular i una força moral indiscutible, i que la seva tornada representa per si mateixa la recomposició de la majoria social que l’octubre del 2017 i l’aplicació de l’article 155 van destruir. Jo no ho crec.

La percepció de l’independentisme i dels seus dirigents està molt lluny de la de fa una dècada. Molts, avui, veuen el president Puigdemont més com un dirigent de partit que de país.

Malauradament, els partits independentistes no estan en forma. I la irrupció d’Aliança Catalana és tant un signe de l’estat de la societat catalana com dels dèficits que arrosseguem els partits catalanistes tradicionals.

Penso que Puigdemont té tot el dret de voler guanyar eleccions i de defensar l’espai polític de Junts, però tinc la impressió que el capital que ha acumulat durant aquests anys és massa valuós per dedicar-lo només a competir amb les altres formacions.

Ha dit que, quan pugui tornar, recorrerà el país per escoltar-lo. Em sembla una bona decisió, sempre que escoltar no vulgui dir únicament retrobar-se amb els convençuts. Els actes de benvinguda seran emotius, i és natural que ho siguin. El perill començaria si l’entusiasme dels més propers li ocultés la magnitud del desencís que trobarà fora d’aquests actes.

Molts li agrairan —penso que el país li agrairà— que torni amb mentalitat de líder d’estat. Lideratge d’estat català és el que el país necessita. Pensament nacional a curt, mitjà i llarg termini és el que al país li cal. Voluntat de pacte i de consens és el que el país exigeix. Més política nacional i menys política de partit és el que el país troba a faltar. O, si es vol dir d’una manera més fina: calen partits amb una política nacional més clara i encertada.

L’altre dia el president es queixava a la xarxa dels polítics reconvertits en influencers que es dediquen als eslògans i no als discursos transformadors. Té raó. Malauradament, és el mal del nostre temps. Tant de bo la seva tornada serveixi per apaivagar la notòria feblesa del discurs polític català.

Catalunya no està bé. Ho pot intentar matisar tant com vulgui el govern del president Illa, però una part important de la ciutadania viu la realitat del país amb desencís, desconcert i malestar. I en té raons. El sistema públic està al límit, amb moltes costures descosides. Tant l’escola com la sanitat i l’atenció social necessiten recursos, reformes i noves idees. L’habitatge continua condicionant els projectes de vida de milers de persones. Rodalies i les carreteres consumeixen hores, paciència i productivitat. Els ajuntaments han d’afrontar problemes cada cop més grans amb eines i mitjans insuficients, i la vida diària de la ciutadania hi topa amb un burocratisme desesperant. El català perd presència en àmbits decisius de la vida social.

No són problemes aïllats ni tenen una sola causa. Alguns neixen de decisions preses a Catalunya; d’altres, d’un finançament insuficient, d’inversions estatals que no arriben o dels límits del marc autonòmic. D’altres encara són compartits amb bona part del món: la crisi climàtica, les desigualtats, els moviments demogràfics i la transformació tecnològica. Tot està present en la vida de cada català. Afrontar-ho tot exigeix polítiques eficients a curt i a llarg termini que, certament, avui ningú no proposa. Exigeix lideratge, acords i consensos duradors. Exigeix refer un poder social, cívic i polític català que no tenim. Exigeix compondre una manera de disputar el poder a l’Estat diferent de la del 2017. Obliga a treure l’independentisme del nivell d’abstracció amb què el plantegen molts dels seus més fidels predicadors.

Aquestes són les qüestions essencials que Puigdemont haurà d’afrontar després de l’entusiasme de la rebuda. Molta gent percep l’autonomia i l’Estat com a institucions envellides, lentes davant de processos globals que canvien més de pressa que elles. La confiança en la política és baixa perquè les promeses de solució no es materialitzen. La ciutadania conviu diàriament amb trens que fallen, lloguers inassumibles, serveis saturats i tot el que ja sabem.

Davant d’això, la independència formulada com una abstracció, deslligada de la vida concreta, no recuperarà centralitat política. No serveix. Si ha de tornar a ser un projecte majoritari, haurà de demostrar per què és l’objectiu polític que ajuda a forçar millor la resolució d’aquests problemes ara i a posar en mans del país unes institucions d’autogovern del tot eficients i resolutives a mitjà termini.

Els populismes ofereixen culpables immediats per a problemes difícils. Un sobiranisme que vulgui reconstruir una majoria ha de fer una feina més exigent: reconèixer les tensions reals, proposar solucions que es puguin avaluar i reunir persones que avui no el reconeixen. Necessita honestedat sobre els errors propis i disposició al consens, sense confondre el consens amb la renúncia.

Puigdemont pot contribuir-hi d’una manera decisiva. Pot aprofitar la seva tornada per obrir una conversa política menys pendent del destí dels dirigents i més atenta al destí del país. Pot escoltar els municipis, els professionals dels serveis públics, els joves que no poden emancipar-se, les empreses que necessiten infraestructures fiables i les entitats que encara sostenen la vida col·lectiva. I, a partir d’aquí, pot posar sobre la taula una estratègia que expliqui què cal fer des de la societat civil i des de les institucions actuals, què cal reclamar a l’Estat i quines majories s’han de construir per anar més lluny.

Tant de bo que torni amb l’afany d’encapçalar aquesta proposta i de competir per fer-la central en la societat catalana. Tant de bo que el seu retorn expandeixi la seva força simbòlica cap al conjunt de la gent desmotivada per l’acció dels dirigents independentistes. Tant de bo que no confongui la fidelitat extasiada dels seus amb l’estat d’ànim del conjunt de Catalunya.

El país necessita reactivar una societat civil capaç de pensar, acordar i actuar. Necessita un independentisme autocrític que recuperi la connexió entre l’aspiració nacional i la millora de la vida de la gent.

Fa massa anys que, per efecte de la repressió i també de les nostres pròpies disputes, mirem el dit que assenyala la lluna i no la lluna que caldria observar. La tornada de Puigdemont pot ser l’ocasió de tornar a alçar els ulls. La lluna, avui, és un estat que funcioni, que cuidi els nostres interessos polítics, econòmics, culturals  i socials. I això només és possible si l’estat és propi. 

Però la lluna que cal mirar és també la cara obscura que suposa una realitat que avui multiplica malestars, pors i desconfiances. Mirar la lluna és combinar la millora del dia a dia d’ara amb la sobirania nacional plena. Mirar la lluna és definir la força col·lectiva que permetrà al sobiranisme recuperar l’hegemonia. Si el president torna disposat a afrontar aquestes qüestions, la seva perseverança ens haurà obert a tots una nova oportunitat política. I li ho agrairem. El món està entrant en una època que encara no té nom. I Catalunya, sotmesa a la lògica d’un estat que la distorsiona, ha de posar-hi una energia i una mentalitat renovades. El retorn pot —millor dit— ha d’ajudar.

La independència només tornarà a tenir versemblança si ajuda a explicar com volem viure en el futur a llarg, mig i curt termini i com pensem afrontar per etapes, realisme i convicció, els problemes compartits. 

L’independentisme s’ha d’associar a una proposta concreta de país, capaç de generar confiança més enllà dels convençuts. Això demana un sobiranisme honest i autocrític, disposat a construir consensos i a refer una societat civil activa. Demana reconèixer allò que no ha funcionat i oferir una estratègia adaptada a les circumstàncies actuals. La contribució més valuosa de Puigdemont podria ser ajudar a centrar de nou la mirada del país. En termes històrics, vol dir sintonitzar el catalanisme amb l’època que estem vivint i amb les propostes avançades que els catalans hauríem d’exigir-nos de formular.