Estem sota l’impacte de la volada que ha agafat la gira de reunió d’Oasis, un grup que, a Barcelona, sempre s’havia mogut entre les sales Zeleste-Razzmatazz (dos cops), el Pavelló de la Vall d’Hebron (dos cops més), el desaparegut Palau d’Esports i, l’última visita, el 2009, el Palau Olímpic de Badalona, el seu sostre de públic en aquesta ciutat, amb uns 11.000 assistents.
Aquest cap de setmana es despatxen les entrades dels dos concerts que oferiran l’any que ve, el 10 i 11 de juliol, a l’Estadi Olímpic, i estem parlant d’unes 110.000 localitats en total. Deu vegades més. Sense haver publicat ni una cançó nova en tot aquest temps. I espera’t, que no caigui alguna data més, perquè veig cinc nits lliures fins al concert següent, el 16 de juliol a Amsterdam, que encara podrien fer servei.
A l’hora de mirar d’explicar el perquè de tot plegat, entren en joc diversos ingredients, un dels quals té a veure amb la nostàlgia, un motor de primer ordre de la indústria actual del directe. Només hem de veure la gran quantitat de gires associades a aniversaris que campen avui en dia pels escenaris: de la formació d’un grup, d’un disc considerat icònic o de qualsevol fita o fet memorable que pugui donar peu a un número rotund i rodó (o no: ara hi ha tours de 10è aniversari, 15è o 35è i mig, i fins i tot efemèrides que fan anar xifres que no quadren amb els fets històrics en qüestió).
El més cridaner és que aquesta nostàlgia no l’experimenten només els qui van viure l’episodi original, sinó també els qui se’l van perdre i, més interessant encara, els qui no tenien edat per viure’l. S’equivoca qui pensi que la reunió d’Oasis apunta a un públic grandet. Aquest target hi és, esclar, però alguns estudis de la gira Live ‘25 en donen dades per al racó de pensar. A Austràlia, el 49% de l’audiència tenia entre 18 i 34 anys. Al Regne Unit, una altra enquesta parla de 44% per a aquesta mateixa franja.
Es percep un efecte contagi on els nouvinguts dedueixen que, si Oasis va deixar aquesta petjada duradora en molta gent, serà que això seu deu ser molt sòlid: un repertori seriós, que aguanta el pas del temps, no com aquests hits exprés d’ara, dels qual no es recordarà ningú d’aquí deu minuts. Pensen això, els millennials i inquilins de la generació Z? Alguns, si més no. I és possible que el "FOMO" dels nassos faci la resta, i que es generi una pilota d’emocions transferides i nostàlgia subrogada que fa d’aquests concerts esdeveniments irresistibles.
Així són les coses, i esquinçar-nos les vestidures perquè pensem que hi ha un públic que compra entrades per a un concert mogut per raons equivocades, per frívoles o poc raonades, és perdre el temps i és un gest de superioritat moral que no ens hauríem de permetre. Però, a veure, qui ens hem pensat que som, els adults setciències?