L'Ajuntament de Barcelona té constància que les situacions de desnonament, i la vulnerabilitat que les acompanya, a vegades poden comportar risc de suïcidi. Recentment, això es va evidenciar a l'Hospitalet de Llobregat amb el cas de l'Olga, una veïna de 54 anys que va suïcidar-se després d'haver perdut el que va ser casa seva durant més de vint anys. Dos anys enrere, Nació ja va avançar que a Barcelona s'havia iniciat un protocol de registre de les ideacions de suïcidi per a aquests casos. Se n'ocupava el Servei d'Intervenció i Mediació en situacions de Pèrdua d'Habitatge (SIPHO), la coneguda com a unitat antidesnonaments. Ara, les últimes dades d'aquells informes revelen que l'any passat es van atendre 3.002 casos de risc de desnonament i que en 124 ocasions algun membre de la família va verbalitzar o es va detectar que tenia ideacions autolítiques en el període que estava sent atès. Això suposa que un 4,1% de les famílies ateses pel SIPHO el 2025 van comunicar alguna mena d'ideació suïcida.
Les dades han estat aconseguides per aquest diari mitjançant una petició d'accés a la informació per la via de la transparència. En aquest sentit, les dades facilitades detallen també els casos registrats en 2024, el primer any que es va posar en marxa el seguiment específic d'aquests supòsits. Llavors es van comptabilitzar 107 ideacions d'autòlisi comunicada o detectada entre les 2.577 famílies en risc de desnonament que es van atendre per primera vegada aquell any (4,2%).
Si bé les causes són complexes d'atribuir i no es poden relacionar amb un sol fet, el consistori ara ha decidit especialitzar l'acompanyament quan es detecta una relació entre els casos de pèrdua d'habitatge i els pensaments autolítics. En alguns casos, a més, la situació de vulnerabilitat pel que fa a la salut mental ja s'havia manifestat abans que el SIPHO els fes seguiment: en el primer recompte, el dels 107 casos de 2024, s'apuntava que 25 persones s'havien intentat suïcidar en algun moment de la seva vida.
Ara, des que es va posar en marxa la integració d'aquesta informació a la unitat antidesnonaments, també es va formar específicament a tota la plantilla del servei sobre l'atenció i l'acompanyament davant els riscos d'autolesió i "es van contractar especialistes amb més expertesa en aquestes situacions". A més de fer-hi un seguiment més ajustat, i d'intentar vincular les persones afectades als recursos adequats, també s'utilitza la informació per comunicar-ho als jutjats. La idea és que ho tinguin en compte tant pel coneixement general del cas com per al moment del llançament judicial. Els dies que hi ha desnonaments d'aquestes persones, a més de l'habitual equip de SIPHO, també es presenten al lloc els dos especialistes que coneixen el cas.
En els pitjors desenllaços, la pèrdua de la llar acaba sent un factor amb pes en el suïcidi. L'exemple més recent és el que va fer públic el dilluns de la setmana passada el teixit veïnal i el moviment per l'habitatge del barri de Santa Eulàlia, a l'Hospitalet de Llobregat: Olga Matute es va suïcidar cinc mesos després d'haver estat desnonada del pis on havia viscut i criat a les seves filles. En el seu cas, a més, es va executar el desallotjament malgrat que el dia anterior al llançament judicial la dona havia ingressat a urgències psiquiàtriques de l'Hospital de Bellvitge amb contenció mecànica i amb advertències de la ideació suïcida.
L'habitatge (i els desnonaments), un factor estressant
Des del moviment per l'habitatge fa temps que assenyalen que és freqüent trobar-se persones que verbalitzen trobar-se en situacions límit pel que fa a la salut mental quan afronten processos de desnonament. El mateix Sindicat d'Habitatge de l'Hospitalet ho va assenyalar en la roda de premsa de la setmana passada. La mateixa setmana, l'organització de professionals la salut La Capçalera emetia un comunicat en què es pronunciava sobre aquesta realitat: “Els professionals sanitaris veiem cada dia a les nostres consultes les conseqüències de la crisi de l’habitatge: ansietat, insomni, depressió i patiment psicològic, empitjorament de malalties cròniques o persones que no poden seguir adequadament els seus tractaments perquè no disposen d’un domicili o en última instància, el suïcidi".
Malgrat això, insistien que això és la darrera conseqüència d'un problema de fons que requereix noves polítiques en l'àmbit residencial. "No correspon al sistema sanitari resoldre la crisi de l’habitatge, però sí denunciar-ne les conseqüències i exigir respostes quan les condicions de vida estan posant en risc la salut", afirmaven en el comunicat.
El coordinador del Grup de Recerca en Serveis Sanitaris de l’Institut de Recerca de l’Hospital del Mar i catedràtic de Salut Pública de la Universitat Pompeu Fabra (UPF), Jordi Alonso, assenyala que els factors estressants com l'habitatge "són un problema de salut pública" que s'han de tenir en compte per entendre la realitat social. En aquesta línia, a més, detalla quin pes tenen els desnonaments: "En l'estudi del suïcidi o dels intents de suïcidi és veritat que el desnonament es viu com un element estressant que s’allarga en el temps, perquè és un procés llarg, i que de vegades va acompanyat d'escenaris de pèrdua de salari, de desestructuració familiar o de problemes de diversos tipus, hi ha una associació que l'ubica com un factor de risc. El fet que hi hagi un desnonament és un factor precipitant, però igual no és la causa, que és una malaltia de salut mental més complexa".
Actualment, a Barcelona i a Catalunya hi ha "una quantitat important" de recursos per prevenir i acompanyar situacions de risc d'autolesions, així com "campanyes de prevenció i desestigmatització", assegura Alonso. Tanmateix, també resol que hi ha aspectes a millorar en la coordinació entre diversos departaments i agents implicats, i cita "Salut i emergències mèdiques, Serveis Socials, Educació, però també amb la justícia i i la policia".
La relació entre la salut mental i l'habitatge
Malgrat haver-hi encara poca recerca sobre el vincle entre els desnonaments i les ideacions suïcides, sí que hi ha alguns informes que analitzen la pèrdua de l'habitatge i el riscos per a la salut mental. Un dels més focalitzats és el que van comandar científics de la Universitat de Granada (UGR) i l'Escola Andalusa de Salut Pública l'any 2014 sobre 205 persones en risc de desnonament a Granada. Aquell estudi va concloure que el 91% dels enquestats patia depressió, el 88%, ansietat, i el 17,4% presentava un risc alt de suïcidi. De fet, apuntaven que un 13,4% dels entrevistats assegurava haver planificat com treure's la vida i un 5,7% ho havia arribat a intentar durant l'últim mes.
Més recentment, l'Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB) va publicar un informe el 2021 en què analitzava l'impacte de la inseguretat residencial en la salut de les persones i concloïa que quan s'afronten desnonaments "pateixen més estrès psicològic, ansietat, depressió i suïcidis". I incidia en els efectes també sobre els més petits. "En estudis realitzats al nostre entorn els infants de famílies amb risc de desnonament van presentar uns nivells alarmants de mala salut mental, de fins a 10 vegades superior als infants de la població general de Barcelona. El mateix es va observar pel que fa la mala salut general", apuntava l'estudi.
En els darrers anys a Catalunya s'han conegut diversos casos de persones que s'han acabat suïcidant abans de ser desnonats, durant el llançament judicial o després d'haver perdut casa seva. Malgrat això, no hi ha cap font de dades oficials que reculli el vincle entre la pèrdua de l'habitatge i el suïcidi. Tampoc els Mossos ni els jutjats tenen un recull de casos en què s'ho han trobat directament durant les execucions judicials. De moment, només hi ha unes dades tímides sobre les ideacions suïcides, i són aquestes que recull l'Ajuntament de Barcelona mitjançant el SIPHO. A finals de l'any passat, hi havia 98 persones en seguiment per part dels serveis municipals barcelonins.
