Que l’accés a un habitatge digne hagi esdevingut una emergència crònica no és cap novetat. Com tampoc no ho és l’origen de la tragèdia: mentre l’habitatge es consideri un actiu financer —un botí amb el qual extreure beneficis il·limitats—, el dret a la llar serà una quimera per a la majoria social. Fa massa temps que ho denunciem a crits: un grapat d’enginyers de la misèria s’estan enriquint desmesuradament a costa d’empobrir la població i d’arrabassar-nos no només la nostra llar, sinó la vida mateixa de les nostres veïnes.

Per capgirar aquest drama no calen receptes màgiques ni jocs de mans. La fórmula és tan elemental com urgent: deixar de desplegar la catifa vermella als depredadors immobiliaris i construir un blindatge absolut contra qualsevol ànim de lucre en l'àmbit residencial. En diem repartiment de la riquesa i nacionalització dels sectors estratègics per tancar la porta de bat a bat als fons d'inversió. Què han fet els governs de l’Estat i de la Generalitat per avançar en aquesta direcció? Absolutament res. Ni una sola mesura valenta per tallar les ales als fons voltor i als grans tenidors; cap fre per impedir que continuïn tractant les persones com a mobiliari d'un pis de lloguer, eines d'un sol ús que es poden llençar al contenidor quan ja no se'n pot extreure ni un cèntim més.

Fa gairebé vint anys que l'esclat de la bombolla del 2008 va omplir les nostres viles i barris de Mari Carmens i Olgues. És impossible comptabilitzar quantes famílies han estat expulsades de casa seva, abocades a la intempèrie, a la precarietat, a la pobresa estructural i al sensellarisme. Són dues dècades d'indignitat, de plors de desesperació i, paral·lelament, de repressió ferotge contra qui ha tingut la dignitat de plantar cara i solidaritzar-se amb aquesta sagnia diària. Hem vist amb impotència com l’administració pública rescatava la banca amb diners públics mentre condemnava les classes populars, com bastia ponts al capital estranger per jugar amb les nostres vides en comptes de bastir un parc públic d’habitatge robust, com premiava el negoci immoral i regalava patrimoni col·lectiu.

A aquesta dramàtica situació cal sumar-hi la irresponsabilitat d'un Govern de la Generalitat totalment entregat i en absoluta connivència amb el govern espanyol. Un executiu català que actua com a mer delegat i executor de les polítiques de Madrid i que renuncia sistemàticament a exercir la sobirania del Parlament de Catalunya per blindar i fer avançar el dret a l'habitatge davant les retallades judicials i estatals, tot i tenir les majories per fer-ho. I ara, després de vuit anys al capdavant de l'executiu estatal, ens demanen tranquil·litat perquè dimarts aprovaran un decret que ens "salvarà la vida". Sincerament, no sabem si és cinisme profund o un insult directe a la nostra intel·ligència. Sense entrar en el que això suposa, preparant el terreny adobat per la barbàrie feixista.

No volem suspensions temporals: exigim la prohibició total dels desnonaments, la pròrroga indefinida dels contractes de lloguer i la baixada de les rendes de lloguer ja! Exigim la prohibició de comprar immobles per especular, la fi immediata de la privatització de l'habitatge protegit i la posada en marxa de mecanismes ambiciosos per expropiar i col·lectivitzar tot el sòl privat amb el qual s’estigui especulant. Aquestes haurien d'haver estat les prioritats del govern anomenat "més progressista de la història", però en vuit anys el seu balanç és el buit absolut.

Davant d'aquesta situació límit, la resposta no pot ser un decret miserable i electoralista que només ens ofereix engrunes. La resposta ha de ser més organització, més mobilització al carrer i molta més contundència i ambició des dels poders polítics. Sabem perfectament a quin costat de la trinxera ens trobem. Les qui defensem el dret a un sostre digne sabem que aquesta és una conquesta a la qual no podem renunciar de cap manera. Prou de riure's de la gent. La solució no vindrà de retocs legislatius covards: cal declarar l’estat d’excepció residencial i aprovar d’urgència les mesures estructurals necessàries per posar fi, d’una vegada per totes, a aquesta barbaritat.