El debat de política general al Parlament, com es pot palpar als passadissos, ha quedat completament tapat per la negociació dels decrets d'habitatge a Madrid. I, com sempre que hi ha una votació de primer ordre al Congrés dels Diputats, una de les derivades és la batussa pública entre els responsables d'ERC i de Junts. És de domini públic que Gabriel Rufián i Míriam Nogueras no tenen cap mena de sintonia, i que a la mínima que poden s'envien missatges creuats a través d'intervencions públiques. El matí ha estat prolífic en tuits de Rufián i de Josep Maria Cruset, un dels diputats més fidels a Nogueras. Uns retrets que, vistos en clau estrictament nacional, són una font de descrèdit.
El portaveu d'ERC a Madrid té tot el dret del món a construir-se un perfil propi que vagi més enllà de les sigles republicanes. Sintonitza amb el llenguatge que serveix per arribar a grans públics, domina els codis de les xarxes, gaudeix del respecte dels mitjans de comunicació de Madrid i arrasa entre els hipotètics candidats que podrien encapçalar una llista d'esquerres plurinacional a l'esquerra del PSOE. És àcid amb tothom, també quan cal amb els companys de partit, però tendeix a ser-ho en excés quan es tracta de ficar el dit a l'ull -legítimament- a Junts. Parlar de "segrest convergent", per exemple, serveix per animar la parròquia, però no ajuda a descriure amb rigor la situació a Madrid.
Perquè, en essència, la legislatura a Madrid està edificada sobre una mentida: no hi ha una majoria progressista al Congrés. Hi ha una majoria plurinacional -vàlida per aprovar l'amnistia, de moment sense garanties de tirar endavant el finançament-, però amb diferències ideològiques notables. Passat el procés, Rufián ha elevat el perfil d'esquerres -que ja venia de casa- i Junts, que va néixer com un partit presumptament de centreesquerra, ha anat movent-se cap a la dreta. Ha votat al costat del PP i de Vox en matèria fiscal, ha endurit el discurs sobre el padró i sobre la immigració, i s'ha mogut a posicions contundents sobre seguretat. La decantació ha estat gradual, però nítida.
I, a Madrid, han sabut fer veure que tenien la clau de les decisions rellevants. Han sabut ocupar un espai de rellevància que, paradoxalment, ha retratat fins a quin punt han fracassat a l'hora d'aplicar la màxima de cobrar per avançat. Han pactat amb Pedro Sánchez, han trencat amb ell i ara tornen a negociar, com si trencar només hagués estat una fase de la negociació. En un context de majoria plurinacional però no ideològica, és perfectament normal que cadascú intenti endur-se l'aigua al seu molí. Junts ho prova amb les desgravacions fiscals i amb la defensa dels petits propietaris; ERC, en el sentit contrari, alineat amb Sumar, Podem i Bildu. El PSOE ho té difícil per quadrar el cercle.
Per això és especialment rellevant que Rufián, que fins i tot ha contradit Oriol Junqueras, hagi interpel·lat directament Arnaldo Otegi, que aquest dimecres s'ha vist amb Carles Puigdemont a Waterloo. "Digues-li que voti els decrets, Arnaldo. Tu que hi tens mà. I parleu de drets", ha reflexionat a les xarxes el cap de files d'ERC a Madrid. Poc abans, Cruset l'havia acusat de ser el "portaveu del PSOE". Amb la negociació -envoltada de la gravetat pel desnonament de la Maricarmen i enmig d'un assaig d'esclat social pels preus de l'habitatge- d'aquests dies, el festival de retrets entre independentistes constata fins a quin punt s'han decidit a no aplicar la més mínima empatia mútua. Un autèntic solar.