L’any 1952 va crear-se l’Assemblea Comuna de la Comunitat Europea del Carbó i de l’Acer (CECA), precedent de l’actual Unió Europea (UE). Volia ser, de fet, el parlament comú de la Comunitat i estava integrada per 78 membres, no escollits pels ciutadans, sinó nomenats pels diferents parlaments dels estats membres: Alemanya (República Federal), Bèlgica, França, Itàlia, Luxemburg i Països Baixos. Va ser llavors quan els diferents Estats van comunicar quines eren les seves llengües pròpies per a ser utilitzades amb caràcter oficial en totes les activitats i funcions de la CECA: alemany, francès, italià i neerlandès. Alemanya tenia una sola llengua oficial (alemany), Bèlgica tres (neerlandès, francès i alemany), França una (francès), Itàlia una (italià), Luxemburg dues (alemany i francès) i Països Baixos una (neerlandès). I així va quedar configurat el primer sistema multilingüe a les primeres institucions europees comunes. Al principi, doncs, l’anglès no tenia la condició d’idioma oficial europeu.

L’Assemblea Comuna es convertí en Parlament Europeu el 1962 i no va ser fins al 1973, amb l’entrada del Regne Unit i d’Irlanda, que l’anglès hi adquirí el rang de llengua oficial. Espanya s’integrà a la Unió Europea l’1 de gener de 1986 i va ser llavors, i no pas ara, quan s’hauria hagut d’institucionalitzar, definitivament l’ús oficial del català a Europa. En aquell moment, qui governava Espanya era el PSOE, fet que li hauria permès de resoldre d’un cop l’estatus d’oficialitat per al català si així ho hagués indicat a les institucions europees. Però no ho va fer, tot i disposar d’una majoria absoluta ben folgada, quan tenia l’oportunitat històrica i l’autoritat democràtica per poder-ho fer. Comunicà als organismes europeus que l’única llengua oficial que representava l’Estat era el castellà i a partir d’aquell moment l’espanyol barrà el pas al català, al basc i al gallec.

Qui presidia, en aquell moment, el govern d’Espanya era el conegut nacionalista espanyol Felipe González, el bon vivant amic de la casa reial marroquina i de les grans fortunes espanyoles i llatinoamericanes, entre altres atributs no gaire edificants. Tots els grans principis constitucionals sobre les llengües altres que el castellà, en el sentit que havien de ser “objecte d’especial respecte i protecció” van saltar pels aires, com durant anys la fal·làcia de l’“Espanya plural". Ha estat ara que el PSOE no disposa de majoria al parlament espanyol que, per necessitat política i no per convenciment ideològic, n’han plantejat el tema de l’oficialitat a Europa. No és que siguin uns banderers modèlics de la diversitat lingüística, que la valorin com un patrimoni cultural riquíssim, sinó, ras i curt, que no els surten els números, sense vots catalans, bascos i gallecs.

Ara, doncs, 40 d’anys després d’haver-se negat a incorporar la llengua catalana en representació de l’Estat espanyol com a oficial a Europa, han de fer la feina que no van fer el 1986. No és, doncs, que, de cop i volta, hagin tingut una iniciativa formidable, resultat d’una consciència lingüística respectuosa amb la diversitat idiomàtica i amb la igualtat de drets dels ciutadans sigui quina sigui la seva llengua, sinó que han de reparar ara el mal ocasionat fa quatre dècades. Perquè la posició del govern espanyol actual vagi més enllà de la retòrica habitual i sigui creïble la seva tasca per l’oficialitat han de mantenir-se ferms en la posició anunciada: negar-se a admetre a la UE cap nou estat membre i cap nova llengua oficial, fins a aconseguir l’oficialitat del català, el basc i el gallec. 

No cal dir que el basc i el gallec tenen el mateix dret que el català a veure’n oficialitzat l’ús a la UE. Però a ningú no li passa per alt que no és el mateix reclamar l’oficialitat d’una sola llengua que plantejar-ne la de tres, de cop. Haver d’anar sempre de bracet de les llengües d’aquests dos pobles amics, formant part del mateix paquet, perjudica, més que no pas beneficia, el català. Perquè, en realitat, la situació de cada idioma no és pas la mateixa, començant pel fet que, enlloc com aquí, no s’ha produït ni de bon tros una reivindicació tan gran de l’ús oficial de la llengua pròpia a Europa. Ni són xifres semblants disposar de 10 milions de parlants de català en quatre Estats, que 3 de gallec (inclosos els parlants d’Astúries, Castella i Lleó, Uruguai i Argentina) o bé 1 milió de bascoparlants. 

L’estudi del català a les universitats europees, d’altra banda, té ja una llarga tradició de dècades, darrere seu. Són xifres també diferencials respecte als altres dos idiomes, ja que mentre el català ha arribat a ser present en més de 150 universitats (ara 130), el gallec s’ensenya en unes 40 i el basc al voltant d’unes 35. Deixant de banda la docència d’anglès, espanyol, francès, grec modern, alemany, italià i portuguès a nivell internacional, en tots els casos ben superior als dos centenars de centres universitaris, el polonès s’ensenya en més de 200 universitats, el suec en 200, el neerlandès en 135, l’hongarès en 100, el finès i el txec en 90, el romanès en 50, el búlgar en més de 30, l’estonià i el lituà en 30, el letó en 20  i el maltès en cap fora de Malta. El català, doncs, avantatja uns quants idiomes amb més parlants i en tots els casos oficials a Europa.

La majoria dels centres universitaris on s’ensenya català són a Europa, més d’un centenar: 21 a l’àrea lingüística catalana, 20 a Alemanya, 20 al Regne Unit, entre les quals Oxford i Cambridge, 12 a França i 10 tant a Itàlia com a Espanya. I és prou sabut que la producció editorial en llengua catalana, la qualitat de la producció literària i una dotzena de diaris en aquest idioma és una dada ben superior a unes quantes llengües europees oficials i amb molts més parlants que algunes d’aquestes. Com ho és la presència activíssima a la xarxa (Viquipèdia, Twitter, Facebook, etc.). I és una paradoxa colossal i escandalosa que, gràcies a Andorra, mentre el català és oficial a l’ONU no ho sigui a la UE. D’altra banda, ja sé que és als Països Catalans i a tota l’àrea lingüística on la llengua ha d’estar normalitzada, però cap parlant de cap altre idioma no renuncia a usar-lo amb normalitat a tot arreu, dins i fora del mateix país.

Perquè el català tingui la consideració de llengua oficial a la Unió Europea, com ja l’hi tenen idiomes parlats per menys de mig milió de persones com el maltès -idioma de la presidenta del Parlament Europeu-, cal mantenir la pressió a tots els nivells sobre el govern del PSOE, sense concessions, amb fermesa. Però cal no oblidar tampoc que un obstacle fonamental per a aquest objectiu és la posició contrària i obstruccionista del Partit Popular Europeu (PPE), la secretària general del qual es diu Dolors Montserrat Montserrat, de Sant Sadurní d’Anoia, on la família és titular de l’empresa Transports Montserrat. El PSOE i el PPE han de saber, veure i comprovar personalment que la nostra reivindicació lingüística va de debò i que estem disposats a defensar-la fins al final. Al cap i a la fi, el dret es guanya sempre per la força, per la força de les urnes, per la força de la desobediència civil, per la força de la pressió o el boicot econòmic, etc., però per la força. Ara és hora de demostrar a Madrid i a Sant Sadurní, a Brussel·les i a Estrasburg que, realment, en tenim.