El Marc va entendre que havia de marxar de la vida de la Lali ahir mateix, ben d'hora, quan el cel encara tenia aquell color d'incertesa abans de l'alba, de mandra de la bona. Es va quedar paralitzat, no sabia com fer-ho, i menys tan d’hora, però havia de fer via. Hi ha una mena de persones que tenen un caràcter o un verí que els impedeix arrelar: es va llevar en silenci, mirant-la dormir, sabent que havia gaudit sincerament d'aquella treva, d'aquell refugi compartit, però que la permanència és un luxe que ell no es pot permetre. Hi ha qui patina per l’existència. Hi ha qui neix amb vocació de vaixell sense àncora o de rei sense regne, d'aquells que si s'aturen massa temps en un port acabaran confonent el descans amb la renúncia. El Marc no enganyava ningú, ell ho deia, però ningú se’l prenia massa seriosament. Ja canviarà, ja vindrà.
Ell sap bé que els arguments de la Lali són irrefutables, amarats d'una claredat gairebé dolorosa. Podria funcionar, es respecten i s’estimen, són tan diferents que són compatibles, i a més saben com fer-ho perquè duri. S’estimen. Però la raó té poc a fer quan el cos demana carretera. Per al Marc, acceptar aquesta devoció dolça i la promesa d'un compromís no és un port segur, sinó una renúncia a la seva pròpia joventut i al seu dret a decidir. La llibertat —aquesta fal·làcia tan intangible com persistent— li continua cremant per dins com una fe a la qual no es pot convertir. Diguem-ho tot: la Lali sempre havia dit que ell no tindria prou valor per assumir el que hi havia i que marxaria. Que era incapaç d’aguantar, no la mirada, sinó les preguntes que et fa el mirall quan t’hi quedes una estona i llences alguna pregunta de les importants. No ho volien, però sabien que la fi seria més o menys així, tot i que marxar a la francesa no era gaire elegant ni educat. Però ja se sabia.
Per això el comiat no té la forma d'un daltabaix, ni de cap escena napolitana, sinó d'una elegia elegant i sense rancúnia. Tan civilitzat com girar la cara pel carrer. Li desitja el seu propi paradís, el compliment de cada somni projectat en l'horitzó, i li demana estalviar-se la pena i la vergonya dels adéus solemnes i de les llàgrimes traïdores. Al capdavall, la gent tendirà a jutjar la seva fuga com un acte de covardia o d'egoisme, però el Marc fa temps que va aprendre a no parar l’orella als judicis aliens. Què n’han de fotre! Se'n va així, sense mirar enrere, amb la pressa urgent de qui sap que l'única manera de mantenir intacte el record és agafar el camí i la mata abans que el dia ho engoleixi tot.
Fa unes setmanes ella li va dir de broma que li feia al·lèrgia. Tant de bo, pensava el Marc. Com l’estimava. Al·lèrgia. Ho faria tot més fàcil. Així s’hagués estalviat dir que això no va enlloc, que no anava enlloc mentre era incapaç de aguantar-li la mirada. Com és possible que en algun moment de la vida siguis massa jove per entendre la joventut? No adonar-se encara que la vida són etapes, i que no saps quantes n'hi ha ni quant duren. Com es delimiten? De vegades ho decideixes tu, de vegades et passen per sobre. I mentre pensa això s’adona que tan valent i tan covard era haver-se quedat, però que mai ho sabrà. I que potser només et pots penedir del que no has provat.
Doncs el Marc s'ha rendit i ja ha fet el que l'altra volia: ja ha confirmat els seus vaticinis. La Lali ja ho sabia i s'ha convertit a la seva fe, al nihilisme, al “no va enlloc res de res”. El Marc ha marxat, però li ha deixat una doctrina. Potser només és una crisi de fe, potser només és tocar fons per tornar ràpid a surar. Potser haver perdut tants amors, haver desfet tants somnis li provoca no voler deixar anar aquest cos que encara no és cadàver. I li fot més encara quan s’ha hagut de menjar una i altra vegada una cita de Sylvia Plath que el Marc –que anava de feminista– no parava de repetir: “Soc una persona enamorada, amb parella o sense; l'amor és el que soc, no amb qui estic”. Tindrà pebrots el paio.
És diumenge a la tarda i la Lali, mentre llanguideix en el marasme del tedi i de l’ansietat dels dilluns, enyora tant el tacte com el mateix enyor i li envia una cançó per missatge. Com si l’altre, entonant la seva vida compacta i volgudament sense dubtes, tingués una estoneta per posar-se a escoltar La vida és molt avorrida sense el teu cos o una cançó de Sade. Fins que hi ha un dilluns, un bon dia, en què tot allò desapareix. Aquell centre neuràlgic passa a ser un record fugisser, un paràgraf antic, tot i que fins feia poc li dolia i li cremava. S’ha adonat que, com diu Paul Éluard, “hi ha un altre món però està en aquest”. La Lali ha deixat de ser propietària d’una pena, dolça i només seva, per començar a mirar de llogar l’interès i l’horitzó de tants altres. Ja vola.
El Marc surt del bar el divendres ben entrada la nit i s’adona que no té res a fer. A veure, sí. Demà ha d’anar a casa del seu germà a ajudar-lo a moure no sé què i diumenge dina amb els del futbol, però no hauria d’allargar gaire que ha de preparar una presentació per al dilluns. Però no té res a fer. De debò. No té amb qui compartir el que li passa pel cap, sigui una fotesa quotidiana o un pensament profund. No té com explicar a ningú el que procura entendre de si mateix. Ningú que li faci la gimnàstica de l’ànima. Cap instructor del destí que pretén construir. No té a qui convèncer, a qui voler dir sense dir. Va caminant pel carrer, quin fred que fot, però s’ha d'aturar al costat d’una parada d’autobús que no veurà cap bus fins d’aquí a unes hores. S’atura, plantat. Una mica d’angoixa li ha conquerit el pit i li ha disparat la circulació. Quin buit. Quin forat. Quina set. Com costa d'empassar. I no hi ha mai un taxi quan fa falta.
El Marc mai ha volgut ser un record, mai ser un element per a la seva nostàlgia. Sempre somiant despert amb ser el gran protagonista, però amb públic. Volent ser el present per a qui té al costat quan es gira al sofà de casa i, sobretot, un futur per quan projecti els seus horitzons: la certesa d'envellir a la mateixa vora, de compartir el pes dels anys que vindran. I no noi, això ja no. No sap com explicar-se el que vol. No sap ni imaginar-s'ho. El més intangible és el més persistent. No se sent tan especial quan no hi ha aplaudiments, quan no hi ha ningú que el trobi extraordinari. Tant dir que volia el cel sense passar per Sant Pere i ara mataria per poder enfonsar-se en l’infern de la rutina, del dia a dia. No va reaccionar quan calia perquè se sentia avergonyit i el paralitzava aquella pena. Es va dir que la Lali era només un altre capítol de la seva gran història.
S’ha quedat allà el Marc, palplantat sota la marquesina, mirant com els cotxes de la nit tiren de llarg i cap gosa aturar-se. La llibertat era això, doncs: un carrer buit a dos quarts de tres de la matinada, les mans a les butxaques d'un abric que no escalfa prou i el silenci de qui no té ningú a casa esperant per demanar com ha anat el day. S’ha passat anys, molts, confonent ser lliure amb estar sol, creient-se un tipus especial i inclassificable, quan en realitat només era un home fent boles de foc per no haver de mirar ningú als ulls. Un fakir estèril, un desgraciat amb tatuatges que només es veuen quan s’arremanga la camisa.
Ara la Lali ja fa la seva vida, ben lluny de totes les seves batalletes i teories. Per sorpresa de ningú és una dona valenta, segura, sense parella i tranquil·la. El Marc és un Gregor Samsa convertit en el que més por li feia: no pas en un record inoblidable, sinó en un d'aquells tipus que fan una mica de llàstima quan apaguen els llums del bar i toca tornar a la realitat. Ho volia tot, però sense posar-hi res de la seva part. I la vida, quan no hi poses res, no et torna absolutament res. El Marc era l’home que volia ser ocell. Ho volia tot. No donava res. Ara li costa respirar profundament, ni tan sols quan tanca els ulls. Se’l nota dèbil, infeliç, sense destí. I és clar que ella és més forta perquè ja no l'estima; ell, en canvi, no ha sabut fer res més.