El 8 d’agost, ha fet dos anys de la investidura del president Salvador Illa, amb el suport del PSC, d’ERC i dels Comuns. Des del primer moment, tant pel seu tarannà espartà com pel seu discurs concís i net de requincalla, va quedar clar que no seria un president fantasiós ni tampoc doctrinari, sinó un president pragmàtic, imaginatiu però amb els peus a terra, persistent en els seus objectius de més igualtat i més autogovern com en la consecució dels acords presos. I un president dialogant, propens als consensos més amples que l’interès nacional demana, sempre que l’altre vulgui és clar (que, si un no vol, dos no es barallen, però han de voler tots dos per poder cooperar). I també un president molt treballador, que va per feina i que la fa ben feta. No és que ho repeteixi, però escenifica cada dia, allò d’en Pep Guardiola: “Si ens aixequem ben d'hora -però ben d'hora, ben d'hora-, i no hi ha retrets ni excuses i ens posem a pencar, som un país imparable”.   

És un home d’idees, el president Illa, però amb sentit de la realitat, que vol una Catalunya millor i factible: amb tot l’autogovern possible, amb un màxim de prosperitat i d’igualtat, i amb llaços federatius d’abast espanyol i europeu, imprescindibles en el món d’avui, on ni tan sols els britànics en poden prescindir i tracten ara de revertir, discretament, el cofoisme del “Brèxit”. 

La seva prioritat és la unitat civil del poble de Catalunya, perquè sap que no hi ha nació sense poble, sense un grau suficient de cohesió que aglutini la diversitat en una esperança i un projecte compartits, en una identificació comuna de present i de futur que en faci un mateix batec, “un sol poble”. I sap que la cohesió no es construeix sobre el “programa màxim” de ningú (ni imposant la bandera de part al balcó del comú, sigui estelada o roja o de qualsevol altra coloració...), sinó sobre el denominador comú, que suma totes les forces disponibles i que permet avenços graduals i en ferm (sota la senyera de tots).

La tensió i el risc de fractura etnolingüística és la veritable amenaça al cor de la nació catalana. No fa tant, hi vam ser a prop. Catalunya i la llengua catalana han sobreviscut a les duríssimes repressions de “la Nova Planta” (1714), de Primo de Rivera (1923), de Franco (1939). Però no sobreviurien a la fractura interna que promouen les successives edicions del lerrouxisme i de l’essencialisme català excloent, retroalimentant-se mútuament. Catalunya no ho permetrà: seria negar-se a si mateixa. Deia Raimon Obiols, l’altre dia, entrevistat per Esther Vera, directora de l’Ara: “No soc ingenu. Veig l’onada de dretes radicals i nacionalpopulistes arreu del món. Catalunya no és una illa. Però Catalunya té una qualitat admirable: ha sabut fer catalans, de persones nascudes a Andalusia, Múrcia, Aragó... Sense aquests nous catalans, no sé on seríem. Això no és improvisació: és saviesa popular i memòria col·lectiva”. 

Calen, al respecte, polítiques posades al dia, a la mida dels reptes del segle XXI. Polítiques de reconeixement de la diversitat i d’impuls de la integració, garantint la igualtat de drets i de deures. És una transversal de l’obra de govern avui. Cal atendre, particularment, el repte de la preservació de la llengua catalana, en el nou context multilingüe i amb unes poques llengües (anglès, castellà, xinès...) en procés de màxima simplificació i que llisquen cap a l’incert privilegi d’esdevenir argots continentals o universals. El Pla Nacional per la Llengua és una eina estratègica en aquest context, sense precedents comparables, amb la mirada al lluny i farcit de mesures per a ara mateix, recolzat en un ample consens social i que reclama el compromís de tots els actors polítics catalans que mereixin aquesta denominació.  

Els indicadors assenyalen una bona marxa de creuer del govern de Salvador Illa: un creixement econòmic continuat, amb el descens de l’atur a mínims històrics; el retorn de les empreses que havien tocat el dos i l’arribada de noves; una ambiciosa transició energètica que ha de gestionar el Pla Territorial d’Energies Renovables (PLATER), ja en procés d’al·legacions; l’aprovació d’uns pressupostos de 41.162 milions (amb un increment de 4.700 milions), els més alts fins avui. I amb l’estabilitat política que això mostra i augura, sobre la base de l’aliança parlamentària de les esquerres. 

Una estabilitat en afortunada coincidència amb el govern espanyol d’esquerres, que s’ha proposat revertir definitivament, malgrat els poders que s’hi interposen, la judicialització de la política amb què la dreta espanyola va voler enllestir “el procés”. Un govern espanyol que, d’altra banda, està reconeixent i defensant com mai la realitat plurinacional, pluricultural i plurilingüística de “la pell de brau”. I amb el que s’ha arribat a un acord sobre un model de finançament singular per a Catalunya (amb una oferta federalitzant cap al conjunt d’autonomies, que comportarà l’increment de les aportacions econòmiques de l’Estat), que contempla també el “principi d’ordinalitat” (és a dir, que la solidaritat interterritorial que ha de garantir la universalitat de les prestacions ciutadanes, no comporti la caiguda de les comunitats donants per sota de les comunitats receptores en el rànquing final) i l’articulació de l’Agència Tributària de Catalunya (ATC), encarregada de la recaptació fiscal. Un govern, l’espanyol, amb el que també hi ha plena sintonia en les transformacions socials que impulsa i en el seu posicionament europeista i en defensa del dret internacional i de l’entesa i la cooperació enfront de la guerra, situant-se a la primera línia dels Estats que planten cara als nous depredadors imperials i tecnològics.  

Però alerta. No és menys cert que el govern de Salvador Illa ha de lidiar amb algunes herències enverinades, que acumulen dècades de desídia, de deriva privatitzadora, de burocratització lesiva, amb responsabilitats polítiques successives. Són terrenys en els quals, per més diligent que se sigui, per més rigor i energia que s’hi posi, no podran veure resultats suficients fins a mitjà i llarg termini. El govern Illa n’entoma els plats trencats i agafa el toro per les banyes, amb la paradoxa que alguna formació que n’ha estat llargament responsable en el passat, excel·leix ara a aixecar la veu. 

Clama al cel, especialment, el “desgast de materials” acumulat a l’educació i a la sanitat, les dues columnes fundacionals de l’Estat social i que exigeixen el degut reconeixement professional i els recursos tècnics i econòmics per poder encarar els nous reptes. Bé que, per poder fer-ho, també són inexcusables reformes que no són viables sense el compromís dels professionals: caldria que aquests evitin de caure en la contraposició estèril entre l’interès laboral o sindical i el compromís deontològic amb les reformes que la qualitat del servei exigeix. 

I no diguem l’escàndol de Rodalies, que té a la corda fluixa 400.000 usuaris cada dia, sumant-ne 127 milions a l'any. L’acord entre governs ha permès que la inversió s’hagi fet intensiva, fins a no donar l’abast en la seva execució, i que el 2027 comenci a funcionar l’empresa mixta Estat/Generalitat que ha de garantir una gestió eficient de proximitat. 

La bomba de rellotgeria, però, és l’especulació immobiliària que té a la corda fluixa promocions senceres, dels quaranta anys en avall, que o bé reben alguna herència (o fan parelles que acumulin dos sous consistents) o bé estan abocades a viure en habitacions de pisos compartits o a restar a casa dels progenitors, deixant en suspens qualsevol projecte de vida autònoma. És una qüestió que afecta la línia de flotació de la democràcia, que pot dissoldre el “consentiment democràtic”, degudament atiada pel populisme rampant. Es tracta de la conculcació d’un dret constitucional bàsic i, amb ell, de la dignitat més elemental de la persona humana. Com hem pogut arribar aquí?! El govern ha posat en marxa un Pla de l’Habitatge que posarà a l’abast 50.000 pisos fins al 2030. Caldrà afegir-hi les degudes regulacions, com s’ha començat a fer, perquè les operacions especulatives dels grans tenidors immobiliaris deixin d’expulsar la gent, deixin de gentrificar-nos i recuperin, per a l’habitatge, la seva condició de dret i no tan sols de mercaderia, retornant la ciutat a la ciutadania.

Una conclusió per als agents socials implicats. Aquest govern no ha creat els problemes heretats, sinó que es proposa resoldre’ls. No li carreguem els morts del passat. És, aquesta, una oportunitat per superar els problemes i obrir nous horitzons. Aprofitem-la. No ens limitem al petit interès de cadascú, tornem a pensar amb la generositat del zel professional, de la feina ben feta, impliquem-nos-hi de veritat.  

I una altra conclusió per al conjunt del catalanisme: la força de Catalunya a Espanya no suma sinó que es multiplica quan sap combinar la influència del PSC en el PSOE, discreta, entre bambolines, però molt efectiva quan funciona (com també la dels Comuns en el conglomerat que forma Sumar), amb la pressió parlamentària d’ERC, sobretot quan l’aritmètica de la cambra hi ajuda, i fins i tot amb la pressió de Junts, més malcarada (no en va coincideix en unes quantes coses amb la dreta espanyola), però igual de valuosa quan posa al davant els interessos de Catalunya.