El Javier era un sabater de 60 anys de l'Hospitalet de Llobregat que el 5 d'octubre havia de ser desnonat del seu local comercial. Tal com explica David Cobo a la seva crònica a peu de carrer, havia explicat als amics que no es veia amb cor de tornar a començar i la nota que va escriure abans de treure's la vida ahir al matí deixava ben clars els motius. El seu no és un cas aïllat. Perdre la casa o el lloc de feina és un profund trasbals, un trauma ben comprensible per moltes persones.
Entre altres coses perquè ve precedit de mesos de patiment, d'incertesa i de frustració per no sortir-se'n. A ningú li agrada deixar de pagar un lloguer o una quota de la hipoteca i afrontar un desnonament, un tall de subministraments o haver de buscar un certificat de vulnerabilitat. També aquesta setmana us explicàvem al diari que l'Ajuntament de Barcelona va registrar l'any passat 124 ideacions de suïcidi en famílies en risc de quedar-se sense casa per impagament. Els governs i les lleis no poden obrar miracles ni resoldre-ho tot, però és evident que el problema és greu i que estan obligats a corregir les injustícies i desigualtats que ha generat el mercat en un bé bàsic.
Demà el Congrés votarà els decrets d'habitatge que va aprovar el Consell de Ministres presidit per Pedro Sánchez, no sense tensions. Es poden criticar perquè hi ha qui els pot presentar com fruit d'una legislació "en calent", d'acontentar minories mobilitzades o un pedaç. És possible que sigui cert (ja sabem que el problema requereix intervenir i també construir i que les solucions han de ser com més integrals millor), però també ho és que els casos personals que a tots ens impacten han de ser incentius per activar solucions.
Vista la lletra petita que vam conèixer ahir, el primer hauria de prosperar sense massa problemes perquè limita el marge de maniobra dels fons voltor, congela els desnonaments a persones vulnerables fins al 2030 o regula el lloguer d'habitacions respectant les competències catalanes. És un decret que hauria de tenir un impacte positiu en milers de famílies. El segon, que preveu compensacions per la no renovació de contractes i que es renovin automàticament, per exemple, és molt difícil que prosperi perquè Junts ha manifestat una posició contrària. Però és evident que si no hi ha una urgència familiar o personal per recuperar un pis i tampoc hi ha mal manteniment o impagaments no té sentit que no es pugui renovar de forma automàtica el lloguer. És una forma de donar garanties a les parts i estabilitat al mercat.
Sánchez no pot comptar amb la dreta i l'extrema dreta per aprovar res i ha d'esperar que els socis de la investidura comprin els seus comuns denominadors i acceptin retocar la legislació per fer-la més favorable als llogaters que no pas als propietaris. Veurem de quina forma s'alineen demà. I a Catalunya avui es tanca el debat de política general amb la votació de les mocions. Illa ha optat per fer-se fort en les polítiques sectorials i confrontar amb l'extrema dreta a falta d'horitzons de país clars o de capacitat d'iniciativa en el finançament. El president no en sortirà amb esgarrinxades malgrat la duresa dialèctica de Junts -el principal grup de l'oposició alimenta el tripartit que denuncia- i l'exigència d'avenços tangibles i ambició dels socis, i ha fet propostes en habitatge o seguretat.
Seria una mala notícia que la iniciativa de compra conjunta d'habitatge entre la Generalitat i particulars que caldria acotar i dotar més enllà dels 100 milions d'euros no prosperés perquè està amarada de sentit comú. També ho seria que les que han presentat els grups per millorar la fiscalitat en la compra del primer habitatge habitual (que ara és igual que la del segon, el tercer o el quart) tampoc ho fes. No és un debat que ara estigui damunt la taula, però vista la diferència de to i de majories entre el Congrés i el Parlament, no estaria malament que la Generalitat tingués competències més àmplies en habitatge i en fiscalitat. Segurament seria més fàcil trobar solucions per fer el que toca.
Avui no et perdis
- Bonificacions per al primer pis i una reprovació inèdita: les deu propostes estrella al gran debat del Parlament; per Oriol March, Bernat Surroca Albet i Lluís Girona Boffi.
- L'1x1 de l'oposició: crítiques al rumb de la legislatura i la «manca d'ambició» d'Illa; per Oriol March, Bernat Surroca Albet i Lluís Girona Boffi.
- Crònica: Illa i Pimec esbossen un mapa comú en immigració i habitatge; per Pep Martí i Vallverdú.
- Els joves encara parlen més català que castellà en els esports extraescolars; per Marc Orts i Cussó.
- Una de cada dues persones nascudes a l'estranger que viuen a Catalunya hi ha arribat des de l'any 2020; per Neus Climent.
El passadís
Lluís Prenafeta va morir fa un any i mig, però la seva família ha volgut organitzar un acte de reconeixement públic a la seva figura el dilluns 5 d'octubre. Coincidiran Artur Mas i Jordi Pujol. Al primer expresident, Prenafeta el va servir als vuitanta com a secretari general de la Presidència, i al segon li va donar feina en una de les seves empreses abans de dedicar-se a la política i el va promoure com a successor. A l'acte participaran periodistes que havien estat propers a ell com Vicent Sanchis, José Antich, Vicens Villatoro o Jofre Llombart.
L'empresari era tremendament influent i es va veure esquitxat per casos de corrupció (va ser condemnat pel cas Pretòria). Va promoure també diverses iniciatives empresarials, periodístiques i socials. Una de les últimes va ser la Fundació Catalunya Oberta, un think tank liberal molt actiu i influent en els anys finals del pujolisme. La Fundació va patrocinar diversos periodistes i pensadors. Entre ells destaquen Salvador Sostres, Enric Vila, Jordi Graupera o Bernat Dedeu. No participaran de la taula rodona per glossar-lo. Potser ho explica que ara les relacions entre tots ells no són, per qüestions personals o polítiques, les millors.
Vist i llegit
El moviment per l'habitatge ha aconseguit situar les seves demandes reguladores del mercat al centre del debat. Fa temps que l'esquerra institucional hi ha entrat i ara també ho fan, atesa la gravetat de la situació, les formacions de centredreta nacionalista. Sobre el seu rol, la seva força -que és menor que la dels seus predecessors fa més d'una dècada- i el perill de ser xuclats per la política com els va passar a Pablo Iglesias o Ada Colau us aconsello aquest article del filòsof Joan Burdeus a Núvol. "Sota aquesta voràgine d’expectatives impossibles de complir, amb tots els voltors esperant que el moviment es deixi cooptar i es repeteixi exactament el que va passar amb Podem i els Comuns, el més important serà que els sindicats d’habitatge aprofitin els discursos per assenyalar una vegada i una altra aquest perill, siguin molt més durs a l’hora de criticar els predecessors, i es mantinguin sòlids en uns principis de ferro fàcils de comunicar", escriu. El podeu llegir aquí.
La cançó
Encara passem calor, però les pluges ens recorden que ja som a tardor. Us deixo una de les cançons més maques del grup Mishima, En arribar la tardor, sobre la complexitat de les vides quotidianes i la relació de parella. Bon cap de setmana!
