Mentre Barcelona gaudia de les Festes de la Mercè (coronades amb el fantàstic Piromusical) Madrid ens regalava postals. Dues en concret. Una dissabte al matí i l'altra el mateix dia a la tarda i que s'ha allargat tot el cap de setmana. A la primera la dreta, amb més protagonisme de Vox que del PP, continuava buscant desgastar Pedro Sánchez i forçar la convocatòria electoral a costa del drama humanitari de Ceuta. La mala gestió del president espanyol i els seus ministres i els equilibris amb el Marroc han tapat les contradiccions, la manca de propostes i la negativa dels barons del PP a acollir menors.
I a la segona els sindicats d'habitatge mobilitzaven desenes de milers de persones contra els desnonaments i per un gir en les polítiques d'habitatge. Es demana després que s'hagi trencat l'equilibri entre propietat privada -i, per tant, font de negoci- i dret social i ara s'exigeix de nou que prengui forma amb l'aprovació demà d'un decret al Consell de Ministres que, com a mínim, freni els desnonaments a vulnerables i colli els fons voltor. El desnonament d'un fons a Madrid d'una octogenària a qui multiplicaven per cinc el lloguer ha encès els carrers i activat la política que ha fet regulacions i incentivat la construcció de forma no prou eficaç. La marxa va acabar amb una acampada a la Puerta del Sol que s'hi vol quedar i, com retrata en la seva opinió Jordi Mir, reverbera també al nostre país, que avui visita Sánchez amb el focus centrat en aquest problema.
És possible que les dues postals tinguin més a veure amb una societat cada cop més fragmentada que no pas amb l'esperat canvi de marc. Però també ho és que la ferida de l'habitatge dona ales i relat als progressistes, especialment a l'esquerra del PSOE. Per això Ada Colau s'ofereix i guanya opcions com a candidata de Sumar, que ara com a Front Ampli intenta mantenir la coalició de 2023. Com a alcaldessa de Barcelona no va resoldre el problema, però el va situar al centre del debat. Fa quatre anys, quan el reclam era la reforma laboral i el salari mínim, Yolanda Díaz, que ahir intentava treure el cap, era el nom. Ara, malgrat el desgast, l'exalcaldessa pot posicionar-los en un tema d'impacte.
Sánchez diu que treballa "contrarellotge" per posar d'acord Podem i Junts i no serà fàcil realinear el bloc de la investidura. Però si ho fa s'apuntarà un punt important i tindrà l'opció de tirar el penal, tal com explicava Roger Pi de Cabanyes al Canal Madrid, on fins i tot avançava escenaris i dates electorals.
Aquestes hores vindran marcades per la negociació del decret. Fa mesos no es va aprovar per la negativa de PP, Vox i Junts a votar-lo. A Sánchez el va investir una majoria plurinacional, però al Congrés hi ha una majoria de dretes (incorpora el PNB quan cal) que no és de govern, però sí que és operativa en temes com l'habitatge o la fiscalitat. Sánchez no té res a fer amb el PP i Vox, en posicions dogmàtiques i que el volen fer caure, però té marge per trobar incentius que facin que Junts i el PNB pugin al carro de l'esquerra (on els actors fixen posicions com va fer ahir Oriol Junqueras) per posar límits als especuladors.
A tots els implicats els convé l'acord. Junts ha de fer valdre el valor dels seus vots, que si mai serveixen per avançar no tenen valor i això obliga a negociar i cedir. Més encara quan no els interessa que la legislatura acabi abans d'hora i les generals passin davant de les municipals i tindrà també protagonisme en la negociació del finançament i els pressupostos. Sobre el i ara què de Junts i de Carles Puigdemont us aconsello la informació d'Oriol March i l'opinió de Ferran Mascarell.
El mar de fons hi és i una bona solució pot reviscolar les forces que no volen aplanar el camí al PP i a Vox, que ahir unia a les seves xarxes oficials les dues postals deixant clar quina gentola són quan deien que "si en lloc de Maricarmen s'hagués dit Morocarmen tindria casa". Calen consensos, però requereixen habilitat i generositat. La pressió del carrer -necessària perquè passin coses tal com ha demostrat els darrers anys a Catalunya i a Barcelona el moviment de l'habitatge- ha de ser un estímul. I després veurem si és capaç de moure marcs i capgirar pronòstics.
Avui no et perdis
- El Govern fa cas al Parlament? Una mica i quan li interessa; per Lluís Girona Boffi i Bernat Surroca Albet
- El pla de Junqueras després de l'amnistia: retorn a la universitat i objectiu Generalitat; per Lluís Girona Boffi.
- Després d'Isak Andic, Josep Juanpere: una segona mort sotraga l'«upper Diagonal»; per Pep Martí i Vallverdú.
- Reportatge: Els menors tutelats no poden jugar a futbol federat a Catalunya: «És una discriminació inacceptable»: per Marc Orts i Cussó.
- Entrevista a Manuel Delgado: «Rehabilitar un barri és inhabilitar la gent que hi viu, el Raval n'és un exemple»; per Pep Martí i Vallverdú.
El passadís
El Govern està immers en una reforma de l'administració per agilitzar tràmits i combatre la bretxa digital que pilota el conseller de la Presidència Albert Dalmau. No és fàcil perquè, per contradictori que sigui, la digitalització no ha simplificat els tràmits sinó que els ha fet més feixucs i n'ha afegit de nous. Hi ha casos, com ara els relacionats amb cobraments d'ajuts per la dependència, que són especialment penosos. Ara, la Generalitat està fent una enquesta ciutadana amb trucades a domicilis per mesurar què en sap la gent d'aquesta reforma i quin grau d'acord té amb cada mesura. Sempre és bo tenir en compte l'opinió dels ciutadans, però que el fet de llegir no ens faci perdre el fet d'escriure: l'important és que les reformes arribin a bon port i que ens facin la vida més fàcil.
Vist i llegit
El Polònia de TV3 és de fa anys -i no sembla que hagi de canviar- el programa rei de l'humor a Catalunya. La caricatura que fan de l'actualitat sovint la retrata molt millor que algunes cròniques o informatius. Fa dies va saltar la polèmica per les dificultats amb els intèrprets en el judici de Roger Español. El departament de Justícia diu ara que vol sancionar l'empresa que fa les traduccions del català al castellà perquè resulta, ai las!, que hi ha jutges i fiscals que no només no parlen el català ni fan sentències en català sinó que ni tan sols l'entenen. Aquest gag del Polònia, amb l'1-O Lingo incorporat, feia un bon i àcid retrat de tot plegat.
Pilota a l'olla
Si en algun àmbit campa el periodisme de bufada és al dels esports, fins i tot en mitjans estatals que, a priori, ens volen convèncer de que no tenen colors. La tírria que tenen contra el Barça, al que desposseirien de tots els títols pel cas Negreira, ara també la tenen contra el Manchester City, al que ja donen per culpable de saltar-se el fair play financer. És culpable el club, però, segons ells i sobretot, ho és Pep Guardiola. Mireu si no com ho presentava el tal Matías Prats a Demarque, l'espai esportiu de Tele5. Rodri ha trigat pocs dies a adonar-se de com les gasten. Realment, no hi ha res a fer.
