L'escola catalana necessita refundar-se. El malestar dels mestres, el desprestigi de la pública sovint injustificat, la preocupació d'uns pares que han de confiar més, els mals resultats, els desencerts de l'administració i la necessitat d'atendre fenòmens com les pantalles o l'alumnat divers obliguen a actuar. Té raó el Govern quan afirma que no es tracta de fer un diagnòstic. El diagnòstic ja està fet, no és bo i els conflictes sobreposats amenacen de degradar fins i tot l'harmonia de la comunitat educativa amb assumptes com ara les colònies.
Als problemes que detecten l'informe PISA i altres i que són comuns a tots els sistemes educatius, se n'hi sumen de propis del nostre país. És el cas de la mala gestió d'alguns dels darrers consellers -també Esther Niubó-, la incapacitat d'assumir la gran arribada d'immigrants, l'infrafinançament, o fer compatible amb la realitat social i el setge judicial la voluntat que l'escola sigui en la llengua pròpia del país.
Per això és necessari un ampli pacte de país com el que promou el president Salvador Illa, que a principis d'agost va demanar també Oriol Junqueras i que ara també defensa Junts. En això hi ha bastant acord. Tothom vol consensos estables i amplis (han d'anar més enllà dels sindicats de mestres i han d'incorporar famílies, experts, direccions, la concertada o altres educadors) per millorar, desterrar invents que ara ja no ens podem permetre i garantir els recursos necessaris. I cal confiança, estabilitat i compromís, també dels mestres. Tot i tothom llevat de la resignació i la mediocritat.
El problema de recursos hi és (som a la franja baixa de la UE en inversió amb només el 3,9% del PIB, ben lluny del 6% que marca la llei d'Educació del 2009 i no és realista pensar que hi arribarem en l'actual context polític) i complica extraordinàriament projectes com les aules d'acollida pels nouvinguts o poder fer l'educació inclusiva. Però també s'han comès errors en l'educació per competències o en la formació i l'avaluació dels mestres. Parlar de tot no ha de fer por, les línies vermelles han de ser mínimes i tothom ha d'acceptar sortir de la seva zona de confort. Si no, no cal ni posar-s'hi.
Ahir Illa va comparèixer al Parlament després de l'escàndol de les proves PISA, que ha intentat resoldre tallant el cap a la número dos de la conselleria. Ho va fer amb l'autocrítica justa per la gestió del seu govern i esquivant el problema estructural del finançament, no fos cas que algú pensés que potser el dèficit fiscal pesa com una llosa i la relació amb Espanya als catalans no surt a compte per més pedaços i bona cara que s'hi posi.
Però el president també ha mostrat -tant li fa si és fruit de la generositat o de la debilitat- una predisposició a l'acord que seria un error que les forces polítiques convocades demà a la cimera a Palau i el sector no aprofitessin. Cada actor implicat té les seves propostes, és clar, però cap és prou fort per imposar-les en un debat i per poder-les dur a la pràctica amb solvència en el dia a dia. Per tant, toca pacte i sumar debilitats per sortir-ne més forts.
Avui no et perdis
- Illa s'aferra a un «nou pacte de país» per girar full de PISA i rellançar l'educació; per Bernat Surroca.
- L’Audiència Nacional absol l’advocat Gonzalo Boye de blanquejar diners del narcotràfic; per Neus Climent.
- El pregó de la Mercè demana a Barcelona que deixi de plorar i actuï; per David Cobo.
- Josep Juanpere i Isak Andic, dos amics i socis amb una mort sota sospita; per Marc Orts i Cussó.
- El planeta ja pateix el Superniño més potent: «Entrem en territori desconegut, les coses no pinten bé»; per Arnau Urgell Vidal.
El passadís
La veterana diputada del PP gallec, Ana Vázquez, que és inspectora del Cos Nacional de Policia, va muntar ahir un autèntic numeret al ple del Congrés quan va mostrar un pot de gas pebre per denunciar la por de les dones de Ceuta a ser violades o atacades per immigrants. Després va córrer un vídeo de la diputada traient-se del damunt el pot -que havia dit que estava buit quan se li va recriminar que era una arma i se la va fer fora de l'hemicicle- i endossant-lo a un treballador del PP. El ministre de Transports, Óscar Puente, que a X té una rapidesa i eficiència que contrasta amb la seva incapacitat per aconseguir que els trens vagin a l'hora o que els sostres de les estacions no caiguin, va titllar-lo de "mamporrero" i li van caure altres qualificatius gens agradables.
El treballador en qüestió és José Luis Ramos, un veterà, eficaç i estimat periodista -havia fet informació parlamentària a Europa Press- del gabinet de premsa del grup popular al Congrés que, per sort, poc té a veure amb el sectarisme de personatges de baixa estofa com Vázquez o de Puente. De tot plegat us aconsello l'opinió de Bernat Surroca.
Vist i llegit
La victòria de Die Linke a les eleccions a Berlín ha sacsejat el panorama a Alemanya -on la crisi de la CDU és profunda- però també ha obert debats a l'Estat espanyol sobre quins camins pot recórrer l'esquerra des dels ajuntaments per parar els peus a l'extrema dreta. Ahir, a Público, el periodista i professor de polítiques a la UAB Pablo Castaño extreia cinc lliçons per a l'esquerra del que ha passat. Entre les idees que apuntava no comprar els marcs de l'extrema dreta, buscar vies per activar abstencionistes i fer un discurs antiestablishment, però centrat en les qüestions materials. El podeu llegir aquí.
La cançó
Avui és festiu a Barcelona. La ciutat està de festa major. La Mercè ofereix possibilitats per a tots els públics i és un bon moment per gaudir, mirar i reivindicar la ciutat. I hi ha grups que també li canten a la capital. Un és el duet d'electropop queer Svetlana, una de les sensacions del nostre panorama musical. L'any passat els del Poble Nou, que han arribat per divertir i fer crítica social alhora, van publicar el seu treball "Sarnalona", que conté joies com Carinyo, una autèntica declaració d'amor a les imperfeccions barcelonines. Una més festiva i que carrega sense miraments contra la gentrificació turística i la banalització capitalista de la ciutat plena de guiris és I love BCN. Al videoclip hi trobareu cares conegudes com ara Marc Giró o Alberto Gadel. Bona festa major i bon cap de setmana!
