Quan feia dos anys de la investidura de Salvador Illa, el 8 d'agost, amb el Bernat Surroca, el nostre cap de Política, vam fer un especial de l'Snooker per repassar fites i entrebancs de la seva gestió a Palau. El pòdcast, que podeu sentir i veure aquí, el vam titular "Unir i servir no era tan fàcil". Ahir, el president va tornar al Museu Marítim, l'escenari on unes setmanes abans de les eleccions que va guanyar havia fet una conferència per presentar el lema. Aquell cop, a més d'un nou finançament -el que s'ha acordat, pendent de Junts i de l'empenta del PSOE, és més ambiciós del que ell volia i menys del que hauria volgut Oriol Junqueras- va anunciar una auditoria als serveis públics que no s'ha fet per evitar soroll.
Illa ha intentat "unir i servir" (d'hores n'hi posa i pocs temes se li escapen), però ahir, de nou, es va constatar que, com dèiem, no és fàcil. Perquè el PSC governa sol i només té 42 dels 135 escons del Parlament; perquè el context, sobretot dels serveis públics arran de la situació social i econòmica, no és favorable per més optimisme que s'hi posi amb les dades macro a la mà; perquè té consellers que, com Esther Niubó o Núria Parlón, no se'n surten prou malgrat que no vulgui fer canvis ; i perquè el govern amic de Madrid no ajuda com toca a superar les estretors de l'autonomia en assumptes com Rodalies o la inversió.
Per això ahir es va veure un Illa més aterrat i humil en la proposta i la proclama. Li va faltar, això sí, ganxo i ambició nacional. No hi ha a la vista proposta de salt en l'autogovern -tot i que la demanda hi és com explicava Roger Tugas Vilardell- i tampoc un pla públic o privat per si, tal com ja preveu fins i tot el CIS, la dreta i l'extrema dreta són en uns mesos a la Moncloa i als ministeris. Qualsevol observador del Madrid DF pot intuir que, quan Feijóo i Abascal tinguin problemes -passarà segur-, Catalunya pot convertir-se en boc expiatori.
Ara Illa demana als socis i adversaris i a la societat civil temps (va insistir en un horitzó de deu anys per, si no hi ha batzegades polítiques o econòmiques, veure les transformacions que ha activat o activarà) i consensos en els aspectes més crítics. Es va referir al finançament, on cal escoltar tothom i "incorporar propostes" (les de Junts, perquè el PP no en té), i a l'educació, la seva pedra a la sabata. En altres temes, com l'anunciat observatori de l'impacte de la IA al món del treball que avui aprovarà el Govern, serà més fàcil. El problema és que el nostre país té poques competències en l'àmbit laboral.
Va evitar els jardins del conflicte amb els mestres o el fiasco de PISA, gestionats amb poca traça, però va concretar la climatització de les aules -¿com pot ser, consellers i alcaldes d'ara i la darrera dècada, que estiguem així?- i que s'invertiria el 6% del PIB en educació. Una bona notícia que és un compromís adquirit el 2009 i sistemàticament incomplert tant pel PSC com per Junts i ERC. No hi va posar data, però cal que sigui al frontispici. Hàbilment, i agafant el guant que a principis d'agost oferia Junqueras, parlarà amb tothom i treballarà consensos de país perquè no sigui només cosa seva. És imprescindible que hi siguin i que tinguin atreviment i generositat de totes les parts perquè l'escola no pot esperar.
El president va dir que l'"unir i servir" ara ha d'evolucionar cap al "donar i rebre" amb més resultats i implicació col·lectiva. No és mal eslògan, però a més de fets, rigor i complicitats, la gravetat del canvi climàtic, demogràfic i tecnològic que va assenyalar (segurament caldria afegir-hi també el canvi de paisatge polític a Espanya i a Catalunya) necessitarà també prendre riscos i sortir de la zona de confort en algun àmbit més que en el de l'habitatge.
Avui no et perdis
- Illa promet destinar el 6% del PIB en educació per superar la crisi a les aules; per Bernat Surroca.
- Salvador Illa, davant dels fantasmes d'Artur Mas; per Oriol March.
- Anàlisi: Els tres de Cardiff pel dret a decidir i una fractura constitucional; per Marc Sanjaume.
- La BBC compra el format de «La gran cita» de 3Cat per emetre'l a escala mundial; per Víctor Rodrigo.
- Entrevista a Judit Colomer i Pau Vinyals, actors: «La vida no és com ens l'havien ensenyat»; per Guillem Maneja Juvanteny.
El passadís
La conferència de Salvador Illa al Museu Marítim de Barcelona, que duia per títol "El futur és aquí", va ser concorreguda amb un ple de partits, premsa, sindicats, entitats, patronals... I la posada en escena va ser molt televisiva. El president va entrar per darrere i va recórrer el passadís central de la nau de les antigues drassanes reials aconseguint unes bones imatges. Les televisions no van poder captar, això sí, les seves pròpies imatges i la productora Mediapro (en coordinació amb Events, uns veterans en els actes de Palau) va realitzar i servir el senyal institucional amb diverses càmeres. L'organització va limitar la zona de moviment dels fotògrafs per aconseguir plànols tan nets com fos possible. En els actes polítics i institucionals mana cada cop més el format televisiu, però encara estem pendents de què i com s'hi diu.
Vist i llegit
Wolfgang va ser la gran pel·lícula catalana del 2025 als cinemes. La recaptació més gran del nostre cinema de l'any, amb gairebé 4 milions d'euros i que, malauradament, va passar sense pena ni glòria als Gaudí. Només dues nominacions que no feien justícia a una història afable, entranyable i divertida. El film dirigit per Javier Ruiz Caldera va aterrar dissabte a Netflix (també en català) i mereix que el gaudiu.
Wolfgang (interpretat per un immens Jordi Catalán), un nen de deu anys amb un quocient intel·lectual de 152 i trastorn de l'espectre autista, es veu obligat a viure amb el seu pare, en Carles (l'eficient Miki Esparbé, que excel·leix en aquests papers), a qui no ha vist mai, després de la mort sobtada de la seva mare. En Carles afronta el repte amb ganes i voluntat, però el Wolfgang no suporta el desordre ni la desorganització i el considera un “sota cent” per la seva falta d'intel·lecte. Us deixarà un bon regust de boca i us farà més suportable la tornada a la rutina.
Recordem
Tal dia com avui de l'any 2000, en fa ja 26, es va crear la Plataforma en Defensa de l’Ebre, una entitat social i de defensa del riu i les comarques del sud de Catalunya que és una història d'èxit. No només perquè va aconseguir aturar el transvasament del riu que promovia el PP i que hauria hipotecat el futur del Delta sinó perquè ha tingut una actitud vigilant i mobilitzadora que ha revertit positivament en aquelles comarques.
El canvi climàtic i les sequeres són una amenaça pels ecosistemes i per això són encara necessaris tal com recordava l'activista ebrenc Josep Sabaté en aquest article al diari. Dos grups van posar música a aquella revolució. D'una banda, Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries, que conreen el folk, i de l'altra els Pepet i Marieta. Aquests últims van baixar dels escenaris just fa uns dies. Us deixo el seu reivindicatiu tema L'aigua no està en venda (Lo riu és vida!). Llarga vida a la PDE i felicitats!
