Després d’onze anys compartint vida i escenaris, la parella formada per l’escenògrafa Judit Colomer (1991, Manlleu) i l’actor Pau Vinyals (1986, Ravós del Terri) fa un pas més en la seva trajectòria conjunta amb Tendrament, una proposta d’autoficció que arriba ara al Teatre Akadèmia a partir del pròxim 16 de setembre. El muntatge converteix la seva experiència compartida en matèria escènica i explora què passa quan una relació de llarga durada es mira a si mateixa des de l’escenari. “Amb deu anys de relació comences realment a conèixer l’altra persona”, reflexiona Vinyals, i afegeix: “Els humans som com una ceba inacabable que anem canviant i transformant-nos”. Sense voler revelar-nos tots els detalls de la seva història, la parella explica que la seva relació va néixer entre bambolines, un origen que dona encara més sentit a aquesta creació compartida.

Tot i que Colomer és coneguda sobretot per la seva faceta d’escenògrafa -un àmbit en el qual també és doctora i docent-, a Tendrament assumeix múltiples rols: actriu, creadora, directora i coprotagonista d’un procés construït a quatre mans. L’obra esdevé també una reivindicació dels oficis que sostenen el teatre des de la discreció, com el seu o el de molts altres professionals que treballen a l’ombra i que són imprescindibles perquè tinguin lloc els aplaudiments finals. “Estic molt cansada de ser invisible en la meva professió”, confessa ella, mentre que Vinyals ho resumeix així: “Jo represento la part visible del teatre i ella la part invisible”. Entre la confessió de preguntes vitals i la reflexió sobre la creació escènica, Tendrament convida el públic a entrar en una història d’amor, de treball compartit i de passió per l’ofici. 

Què hi ha de vosaltres en aquesta obra?
Pau (P): Tot, perquè fins i tot l'imaginari construït és nostre, però també és un moment determinat de la nostra relació. Ara som unes altres persones.

Judit (J): Pel que fa a l’argument hi ha moltes coses, però també està amanit. És molt difícil treballar amb un material cent per cent present, perquè t'hi pots fer mal. Hi ha moltes preguntes de coses que fa temps que ens plantegem. El desig és una de les grans qüestions; la monogàmia; la gelosia; la masculinitat i també ens preguntem sobre la maternitat i la paternitat en termes de quin és aquest rol i de quin tipus de pare i mare volem ser. 

P: Sí. Són dues persones que comencen a veure que el mapa relacional que havien construït no els funciona i en comencen a construir un de nou. L'obra exposa aquest impàs; la vida no és com me l'havien ensenyat o a mi no em funciona aquest mapa, per tant, hem de fer un salt al buit i començar-lo a construir de nou. L'obra va d'aquest salt i d'aquest procés de començar a crear aquest nou mapa, que comencem a entendre i a viure des d’aquest moment. Tothom qui ve s’hi sent interpel·lat. No és una obra gens narrativa, explicativa, moralista o pamfletària, sinó compromesa. Posem una sèrie de comportaments sobre l'escenari d'una parella. 

Quant de temps porteu junts?
J: Aquest agost hem fet 11 anys i a l'obra parlem dels 10. Comença a ser una vida compartida. 

P: Els humans som com una ceba inacabable que anem canviant i transformant-nos. Amb 10 anys de relació comences a conèixer realment l’altra persona, perquè ja no has pogut fingir que estàs bé o que ets qui no ets. 

J: Les persones que ens vam conèixer amb 23 i 28 anys no són les mateixes d’ara. Llavors, ens preguntem si és possible continuar amb una persona deixant la llibertat perquè canviï i, per tant, havent de modificar la nostra pròpia relació perquè sigui possible de nou la trobada. Si l'altre està canviant i jo també, la relació no pot ser la mateixa que teníem.

P: Hi ha moltes parelles que ho deixen perquè no s'adonen que són dues persones diferents i s'han de tornar a enamorar, perquè han viscut i s’han anat transformant. És tan dolorós adonar-te que aquella persona que vas conèixer ja no existeix!

Comunicació i sinceritat…
J: La comunicació és imprescindible. Hi ha converses incòmodes que s’han de tenir i, de fet, nosaltres n’hem sortit més units, més enamorats i més relaxats. La relació és mutant, va canviant i passen coses a la vida, per això, cal continuar conversant i treballant. Jo he decidit continuar amb el Pau i cada dia torno a prendre aquesta decisió. Això vol dir posar l’amor en acció, entendre’l com una decisió i un compromís.

P: I la sinceritat és fonamental, perquè l’amor no pot existir amb la mentida ni amb el poder pel mig. També cal acceptar que, parlant, pots adonar-te que no sou compatibles o que un té unes necessitats que l’altre no pot satisfer, i llavors potser us heu de separar i no passa res. Però si no ho parles i fas veure que no passa res, els problemes es converteixen en elefants dins de casa que ningú anomena. Al final, no es tracta només d’estimar, sinó de com estimem i de com ens organitzem per fer possible una convivència amorosa.

Amb quina de les qüestions que exposeu us heu encallat més? 
P: Amb l'ordre de la casa. (Riuen) Que és una conseqüència de moltes coses. 

J: És el gran tema que ens persegueix. En la sinopsi hi surt la paraula caos. Estem en un moment molt caòtic, de desordre absolut en les nostres vides, però que alhora ens obre la possibilitat i l'oportunitat de treballar-ho. La idea del moviment i la possibilitat de canvi és la que nosaltres ens agafem per dir; la vida continua. Sembla que en la vida quan arribes a uns objectius determinats com pot ser comprar-se una casa, tenir un fill o aconseguir una feina estable ja ho tinguis tot, però, després què? Ara ja està? La vida va d’això? I ara què fem amb tot això? Ara hem de ser feliços i ens ho hem de posar en calçador. I aquí és on apareixen aquestes grans preguntes que l'obra tampoc resol, sinó que planteja i que obra com a possibilitat de canvi. 

P: I, a banda d’això, som una parella queer, una realitat que també hem descobert i desenvolupat dins la relació. El poliamor és un tema que apareix a la peça, però, més enllà d’això, hi ha una cosa que el meu personatge no pot defugir: ha estat educat com un home i ha gaudit d’uns privilegis que ella no ha tingut. Crec que una de les coses que més posa en evidència l’obra és que portar el feminisme a la pràctica és molt dolorós. Requereix molta feina, molt compromís, renunciar a privilegis i ser-ne conscient en tot moment. Per això, també són importants l’organització de la casa, l’espai de convivència, la manera com prenem decisions o com resolem els conflictes. Tot això està impregnat per l’educació binària que hem rebut. Aquest és un dels grans temes de l’obra, m’atreviria a dir que és potser el més important.

Llavors, el que plantegeu és un problema educacional.
P: Sí, clar. La dificultat de desplegar l’amor és un tema educacional. Ningú ens ha ensenyat a desplegar-lo o com posar-lo en pràctica. Tothom ens diu; “home, però és que jo t’estimo”. Però, com m’estimes? El tema no és si estimes -que tots estimem-, sinó com estimem, com ens organitzem per poder estimar perquè l’altre se senti estimat, perquè jo també em senti estimat i perquè la convivència sigui un lloc tendre, amorós i vital on viure.

Imagino que us haurà portat hores de discussions i de debats intensos. Com ho heu abordat tot plegat?
J: Amb teràpia, amb discussions, amb amor i amb tendresa. Volíem que fos una manera, una forma de poder-ho tractar. Hi ha la possibilitat de fer les coses diferents i tendrament és la manera. Fer aquesta obra ha estat un temps privilegiat per poder-nos pensar, preguntar-nos moltes coses i poder estar junts. Tendrament ha estat un temps regalat per nosaltres i l'hem aprofitat molt.

P: De fet, el nom va ser el primer que vam trobar de l'obra per recordar-nos constantment que l'únic camí que podia existir era el de la tendresa, que això no vol dir suavitat, no vol dir no fer-se les preguntes que fan mal, no vol dir que desaparegui la ràbia, no vol dir que no hi hagi incomoditat, sinó al contrari, que per nosaltres la tendresa és això. La tendresa és ocupar-se dels llocs difícils, d’estar en els llocs difícils, d’estar amb l'altre en els moments complicats i de ser capaç de veure l'altre quan no et va bé que l'altre sigui d'aquella manera, però estar-hi. 

J: Val a dir que l’obra és una comèdia, però també hi ha gent que hem vist plorar, persones connectades que de cop s’hi senten reconeguts.

Acostumada a estar darrere el teló, com has viscut aquest debut a l’escenari, Judit?
J: Molt feliç i molt a gust. Com tot a la vida, quan hi ha un compromís i una dedicació, vols que surti tot bé, però a l’escenari m’ho passo molt bé i em sento molt acompanyada pel Pau. Ara bé, estic zero acostumada a estar-hi i també estic descobrint què implica aquesta exposició. Sovint, els escenògrafs som els grans oblidats, igual que la resta de l’equip artístic que hi ha darrere de l’escena. Ara noto una reacció molt directa del públic. Em vaig trobar a una persona que em va reconèixer perquè havia vingut a veure l’obra i em va demanar si em podia abraçar. Hi ha molta vulnerabilitat damunt de l’escenari i molt compromís.

Fins ara, havia participat en processos de creació des del nucli, però normalment partia del que les altres persones volien explicar per desenvolupar la meva feina. No em preguntava tant pel que jo tenia ganes d’explicar. Això va començar a canviar quan vaig passar per un moment en què em vaig adonar que estava molt cansada de ser invisible en la meva professió després de dedicar-hi molt d’esforç, hores i il·lusió.

Llavors, també és una reivindicació de l’ofici?
J: Totalment. De fet, l’obra comença amb un monòleg meu com a escenògrafa, intentant explicar el meu ofici en relació amb la nostra relació i amb el teatre, però també des de la incomoditat d’ocupar un lloc que m’ha estat donat i en el que no em sento còmoda.

P: L’obra té 27 pàgines escrites, però hi ha molta teca i passen moltes coses. També hi ha improvisació. Les deu primeres pàgines són ella, com a escenògrafa, intentant explicar el seu ofici. Jo represento la part visible del teatre i ella la part invisible.

J: I el fet de preguntar-me què és el que tinc ganes de dir jo em col·loca en un lloc central que tenia ganes d’ocupar. D’alguna manera, també em feia preguntar-me què puc fer per ser-hi, jo també, visible.

L’imperatiu categòric, L’autora o Contra antígona portaven la teva firma. La de Tendrament és l’escenografia que t’ha costat més de concebre?
J: No, perquè en aquest cas l’escenografia neix alhora que la dramatúrgia i és gairebé indestriable de l’obra. L’escenografia va ser, de fet, el detonant per canviar algunes coses del text i poder explicar millor l’obra. No guanyaré cap premi per aquesta escenografia perquè passa totalment desapercebuda, però n’estic orgullosíssima perquè és primordial. Aquesta obra no es podria fer amb una altra escenografia, marca completament el que és i la manera com jo entenc l’escenografia. Una escenografia proposa un joc escènic, una manera d’estar, un univers plàstic i pot modificar totalment l’experiència del públic i, fins i tot, allò que acaba entenent o reflexionant. Pot generar contrastos, ampliar o focalitzar allò que passa a escena.

P: I això també és un dels temes de l’obra, què considerem que està bé o malament sobre un escenari i què valorem. Sovint hi ha una mirada molt patriarcal darrere d’aquests criteris. Les escenografies que guanyen premis acostumen a ser les que ocupen molt espai, les de grans produccions o les d’època. Però una escenografia mínima pot ser espectacular. El mateix passa amb el vestuari o amb la interpretació; sembla que, si no hi ha una determinada espectacularitat, drama o una figura masculina molt marcada, no es valora de la mateixa manera.

J: Sí. Hi ha molta parafernàlia, i la parafernàlia no vol dir qualitat. Estic molt orgullosa de l’escenografia de Tendrament precisament perquè, tot i ser mínima i passar més aviat desapercebuda, és absolutament necessària per explicar aquesta obra.

Acabem; Pau, després de l’l’èxit de El gegant del Pi, on més et trobarem?
P: De El gegant del Pi n’estic molt content perquè és una obra que ha tingut un reconegut espectacular, m’ho passo molt bé fent-la i encara tinc algun bolo més, malgrat que ja ha tingut el seu espai. Ara estem amb Tendrament i una pel·li i una sèrie que estan per allà. Després estaré amb Relíquia, del Pol Guasch i el Messiez al Lliure. I després vindrà una cosa que em fa molta il·lusió que és treballar amb l'Albert Ribas -que m'agrada molt com a director i la Judit també hi serà fent l'espai- fent Elogi a la follia, d'Erasme de Rotterdam, un text del segle XIV que és com la follia, la ximpleria i l'estupidesa es presenta davant d'un auditori i fa el seu elogi. Això es farà a La Gleva al gener-febrer del 2027. I tornarem a acabar temporada fent la gira de Tendrament.